Sí però aquí no

Sí però aquí no, l’SPAN, és la catalanització del fenomen social anglosaxó NIMBY, Not In My Back Yard, no al meu pati del darrera,  que es caracteritza pel rebuig d’una part de la ciutadania a les decisions polítiques sobre la instal·lació de determinats equipaments a la proximitat de casa nostra: narcosales, presons, cementiris de residus nuclears, incineradores d’escombraries, deixalleries, plantes de compostatge, centrals de biomassa, centrals nuclears, antenes de telefonia mòbil, línies de tren de gran velocitat, línies elèctriques... Aquests equipaments podríem incloure’ls dins dels que són necessaris per al bé comú, però el mateix rebuig generen alguns equipaments d’interès clarament particular o privat com el Golf de Vilalba o el Karting internacional de Llinars. El rebuig no és a l’atzar. Es justifica pels problemes que es deriven de les activitats lligades a aquests equipaments o pels usuaris a qui van destinats aquests equipaments. És el que en economia s’anomenen les externalitats, costos econòmics o socials que no es tenen en compte en els resultats de l’activitat realitzada.

Ara ha tornat la polèmica sobre la instal·lació dels parcs eòlics, arran del nou mapa eòlic dissenyat pel govern català, i aquí, a Llinars, acabem de fer una cadena humana al voltant de la finca on es vol construir el Karting internacional. És indiscutible la necessitat d’energia elèctrica i la conveniència d’avançar cap a la disminució del consum de combustibles fòssils. És difícilment justificable un karting en aquesta zona, tant per l’impacte ambiental previst com pel canvi radical que ha d’experimentar la tecnologia lligada als automòbils.

Equipaments com aquests també revifen l'etern debat de la Catalunya no barcelonina contra la ciutat. És clar que a la Barcelona metropolitana, és on hi ha més demanda d’aquests serveis però també és on es produeixen bens i serveis que fan servir la resta de catalans. El més discutible és que, sovint, els mateixos barcelonins, anomenats despectivament pels catalans del rerepaís, pixapins o quemacos, fincats com a segona residència a l’Empordà o a la Cerdanya, són ells mateixos els qui generen oposició als serveis que després reclamen. És el cas de la demanda d’electricitat i la controvertida línia de molt alta tensió, la MAT, o la negativa a la instal·lació de parcs eòlics.

No dubtem a incrementar el nombre de policies per augmentar la seguretat ciutadana però no volem sentir a parlar de posar la presó al nostre municipi o als municipis veïns. Volem fer ús de la telefonia mòbil però no volem les antenes de la telefonia mòbil a l’edifici on vivim o als edificis veïns al nostre. Podem discutir la conveniència, o no, d’aquests equipaments i també qüestionar el model econòmic, però ens hem de posar d’acord. No podem seguir en la indefinició, com amb el 4t cinturó, quan cada vegada hi ha més indicadors que el fan necessari. I així amb tants altres equipaments o infraestructures.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2010