"En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quateres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res”.
Pere Quart
L'any 1976 sortia la primera edició de Natura ús o abús?, el llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Era un llibre en què posàrem les nostres esperances d'un futur ambiental millor. Donava recomanacions, pel que fa al Vallès, que es repetiren a l'edició de 1988, com si el temps no hagués passat. Una edició i l'altra remarquen les valors ecològiques de les serralades que envolten la plana i recorden que "la plana no és una zona particularment nota ble des del punt de vista biològic i geològic" la qual cosa no havia impedit ser "una contrada acollidora" a la qual "donava bo de viure". Es diu en passat, perquè segueix posant el Vallès com a exemple "d'immolació irresponsable d'un medi natural sàviament humanitzat". I es diu a les dues edicions. Després del primer avís, el del 1976, es repeteix el 1988. Qui ha governat mentrestant? Quins han estat els responsables d'aquesta immolació? On eren els òrgans de planificació i de gestió del patrimoni natural? Què feien? Els responsables polítics d'alguns municipis han onejat cofois la bandera d'haver assolit uns límits de creixement mai imaginats.
El 27 d'octubre, se celebrà a Cardedeu una reunió que s'emmarca dins la Campanya contra el 4t cinturó. Salvador Rueda, Manel Cunill i Gustau Barbat, presentats per Neus Casajuana, feren una brillant exposició dels problemes derivats de la construcció del Quart Cinturó. L'avantprojecte no comptà amb l'opinió dels directament afectats, primer gran problema no previst pels redactors, sabedors de la pròpia majoria i del consens implícit del company de viatge emmascarat, encara més majoritari al govern autonòmic.
El públic, però, era divers. S'hi veien els representants del clam popular, els cridaners que ràpidament alçaren la veu, asseguts al costat d'escèptics i complaguts propietaris que ara juguen al conte de la llàgrima esperant que augmentin els valors de les finques a expropiar, i sobretot que els plans d'urbanització al voltant del cinturó es facin com més ràpid millor per veure si així l'operació econòmica els surt més rodona. Un d'ells em deia que donava per perdudes 4 o 5 quarteres en nom del progrés, el seu progrés vull suposar. Tampoc no faltaven els fonamentalistes ecològics, aquells que es mouen entre la utopia i el deliri. També hi érem els qui creiem en la necessitat de preservar el medi i que confiem, malgrat estar-ne molt desencisats, en les institucions del país, perquè després de 16 anys d'ajuntaments democràtics sembla com si els antics problemes fossin encara de plena vigència. L'herència rebuda, en molts casos, que ha anat més enllà del que era desitjable, el llast amb què s'han hagut de moure, o la mateixa mala fe no han permès res més que petits retocs de la problemàtica ambiental.
L'any 1977 Josep M. Camarasa, en una publicació fruit del Congrés de Cultura Catalana, deia en l'apartat Història ecològica de Catalunya, que els problemes ambientals accentuats els anys seixanta i setanta, s'havien produït per "la manca d'òrgans democràtics de planificació i de gestió dels recursos naturals i del territori". Són aquests òrgans, governs municipals, autonòmic i estatal, en què hauríem de confiar. Veiem, però, que el Quart Cinturó és una de les conseqüències que deriven de l'actual model de creixement de l'estat, model que a Catalunya es manifesta amb tota la intensitat, pel que fa als brillants i positius paràmetres econòmics, però sense tenir en compte els paràmetres de caire ecològic o ambiental. Un model de creixement que sempre havia estat qüestionat, si més no per una part de l'esquerra, model, però, sempre reivindicat per la dreta, pel Molt Honorable Pujol, i que si res no ho impedeix ens portarà, a partir de la primavera vinent, a una consolidació del model econòmic, d'imprevisibles conseqüències. Voldríem confiar en aquests òrgans però també volem recordar la vehemència amb la qual l'ex-alcalde de les Franqueses defensava el no al Quart Cinturó, i potser hauríem de reflexionar i preguntar-nos si l'electorat no li haurà passat factura per l'aferrissada defensa. És aquí que arribem a l'esquizofrènia. També hi havia a la sala moltes persones que tenen diversos automòbils que empren habitualment.
Moltes persones que no fa massa que viuen a la zona, que han vingut a trobar-hi una qualitat de vida que trobaven a faltar. Moltes hi han vingut a viure que no a treballar-hi. Moltes persones, filles o no del Vallès, han resolt el seu problema personal, però no el col·lectiu, i ara es creuen amb el dret a negar a d'altres l'accés a la mateixa opció. Algunes viuen en urbanitzacions d'elevat nivell de vida, apartades dels nuclis rurals, i depenen contínuament de l'automòbil, fins i tot per cobrir necessitats més bàsiques. Què passaria si altres persones fessin la mateixa opció i vinguessin a viure al Vallès? Què passaria si anessin a viure en cases unifamiliars aïllades? Què passaria si en lloc de viure en els nuclis urbanitzats vinguessin a viure a zones urbanitzades distants dels nuclis rurals? Què passaria si totes les famílies tinguessin dos o més automòbils? De quin dret ens creiem posseïdors per impedir-ho? Tot això ens porta a una de les conclusions que es donaren per solucionar-ho, el canvi de model de creixement. Qui ha de canviar el model de creixement'? Si no hi ha un canvi en el model de creixement individual, mai podrem fer canviar el model de creixement col·lectiu. Pensem per què vivim on vivim i com vivim, després parlem de drets. Quin dret és primer, l'individual o el col·lectiu? És fàcil parlar quan ja s'ha fet una opció individual. Harmonitzem l'opció individual i la col·lectiva i deixem de viure en una esquizofrènia ecològica.
Article publicat al 9Nou ed. Vallès Oriental el 25.10.2004
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada