dissabte, 4 de desembre de 2010

Aigua a la baixa, microbis a l'alça?

Còpia de l’article que va aparèixer a The American de Nova York - 20.06.1909

La febre tifoide, coneguda també com a tifus abdominal, és una malaltia infecciosa deguda a un bacteri, el bacil d'Eberth (Salmonella typhi), transmès per l'aigua i els aliments i també per contagi directe. Els bacteris infecten el sistema digestiu i en són expulsats, en part, amb la femta. La contaminació de l'aigua potable o d'aliments en pot provocar la ràpida difusió. Les mesures higiènico-sanitàries, com el tractament de les aigües residuals o la higiene personal, i els antibiòtics, han permès controlar la malaltia.
Alguns casos es produeixen per l'existència d'individus portadors silenciosos del bacteri.  Havia estat una malaltia greu i es coneixen episodis, com el que la dècada del 1870, deixà 9000 morts a la Gran Bretanya. Ara només pot ser un microbi familiar per a qualsevol que hagi viatjat últimament a un país en vies de desenvolupament.
Un cinc per cent de les persones que pateixen la malaltia no aconsegueixen alliberar-se del bacteri i els continuen vessant en la femta sense tenir-ne cap símptoma. Són portadors del microbi i poden ser perillosos, segons la feina que tinguin, si no tenen molta cura en rentar-se les mans. Però retrocedim al començament del segle XX, no calia viatjar per trobar-lo. Es podia contraure menjant en un restaurant.
El cas més famós és el protagonitzat per Mary Mallon coneguda com a “Mary la tifoide"  una cuinera professional de la ciutat de Nova York de principis dels segle XX, a qui es responsabilitzà d'haver provocat 1300 casos de febre tifoide entre 1901 i 1914.
Després d'uns quants brots de febre tifoide a la ciutat, els inspectors de sanitat, atribuïren la responsabilitat dels brots de la malaltia a la Mary, que fou identificada com a portadora del microbi. Servia el microbi amb els plats que cuinava. Se li oferí una solució. El microbi viu a la vesícula biliar dels portadors crònics. En aquell moment extirpar la vesícula biliar infectada era l'únic remei conegut. Mary rebutjà l'operació i es negà a deixar de cuinar, per la qual cosa fou immediatament detinguda i empresonada. Després de tres llargs anys, Mary es comprometé a no cuinar professionalment mai més, i fou alliberada. Però  Mary no sabia fer cap altra cosa. Immediatament canvià de nom i continuà la seva professió. Mary fou contractada per diversos hotels, restaurants, i hospitals, des dels quals seguí distribuint el microbi a molta més gent abans que fos novament detinguda. Passà la resta de la seva vida en quarantena en un hospital de Nova York.
Un altre cas es produí el 1937 a Croydon, Anglaterra, amb un brot amb 310 casos de febre tifoide i 43 morts, per la contaminació de l'aigua potable d'un pou en el qual un obrer, portador del microbi, hi havia fet unes reparacions.

Hem llegit fa poc al 9Nou que en dos anys els Ajuntaments de la Vall del Tenes han donat llicències per a la construcció de 400 piscines. I quantes més en deuen haver donat els altres Ajuntaments del Vallès Oriental i d'arreu? Com s'hi podien negar? Els propietaris en tenen el dret. Però amb quina aigua les ompliran? I això només parlant de piscines. I d'on traurem l'aigua per a les plantacions de gespa i d'altres plantes que demanen el rec sistemàtic? Hem de canviar moltes coses si volem que hi hagi aigua per a tots i per a sempre. I l'aigua és de tots malgrat i hagi forts intents de privatitzar-la.
En una col·laboració anterior parlava dels problemes (malalties infeccioses) que s'havien produït als països nòrdics per haver consumit enciams iceberg, del sud d'Espanya, que havien estat regats amb aigües fecals. Ens han costat molts anys entendre que calia controlar la qualitat dels aliments. Hi ha fet molt la integració a la Unió Europea i l'haver d'aplicar la legislació comunitària però, si l'aigua va a la baixa, amb què regarem? Tornarem als vells costums? Reviurem els pous morts i el regar amb mesquita, amb xena, les plantes de les que ens n'haurem d'alimentar? Haurem de reviure episodis de malalties que gairebé ja havíem oblidat?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada