dijous, 23 de desembre de 2010

Plantes que curen


Escorça i fulles del salze blanc (Salix alba)
L’etnografia és la ciència que descriu els costums i les tradicions dels pobles. Contempla les maneres de viure, les tècniques, les institucions i els seus costums, i els descriu amb precisió. Una part d’aquests estudis, l’etnobotànica, se centra en saber les formes en què les plantes són emprades. No cal dir que moltes d’elles ho són en pràctiques curatives populars.
Els estudis d’etnobotànica han estat limitats, fins fa pocs anys, als països tropicals o subtropicals degut a la gran riquesa florística, d’aquestes àrees del planeta, en gran part desconeguda per la cultura occidental. Aquest desconeixement contrasta amb l’ús que en fan els indígenes, tant per a alimentar-se, com per a guarir-se o per a confeccionar els seus vestits, cases i tota mena d’estris. La necessitat de descobrir nous principis actius, per a combatre malalties resistents o difícils de curar, ha potenciat la recerca en aquest països llunyans però també ha fet avivar els estudis d’etnobotànica local dels quals en destaquem el portat a terme a l’Alta Vall del Ter per Montserrat Rigat, Teresa Garnatje i Joan Vallès, o el fet al Montseny per M. Àngels Bonet i Joan Vallès que s’ha publicat amb el títol: Plantes, Remeis i Cultura Popular del Montseny, Etnobotànica d’una Reseva de la Biosfera.
Un clar exemple de la importància de les plantes, i de les seves aplicacions, el tenim en el salze blanc (Salix alba). El seu estudi donà lloc a la producció d’un dels fàrmacs més populars, l’aspirina. El salze blanc és un arbre caducifoli, d’escorça grisa, de branques dretes i flexibles, més o menys pubescents, de fulles lanceolades, cobertes amb pèls sedosos aplicats a la cara inferior, que el trobem als boscos de ribera i plantat vora les sèquies.
A mitjan segle XVIII es descobriren els efectes antitèrmics i antiàlgics dels extractes de la seva escorça, en els quals s’identificà una substància, que s’anomenà àcid salicílic. La casa Bayer perfeccionà, el 1897, el mètode d’acetilació de l’àcid salicílic, i n’obtingué un preparat més estable i amb menys
efectes secundaris, l’àcid acetilsalicílic que es convertí en l’analgèsic, l’antitèrmic i l’antiinflamatori més popular del segle XX, l’aspirina. Però ja en l’antiguitat clàssica, el metge grec Hipòcrates de Cos, considerat el pare de la medicina, receptava contra la febre, el dolor i el reuma un extracte obtingut a partir de l’escorça del salze. Aquests usos es troben també ressenyats en el primer llibre de la Materia medica de Dioscòrides (segle I aC) i se sap que durant l’edat mitjana la infusió d’escorça de salze era usada, en medicina popular, per a combatre la febre. Molt sovint es constata que l’ús real de les plantes, per part dels diferents grups humans, ha anat per davant dels coneixements científics.
Malgrat l’antigor, i en contra del que podia semblar, l’ús d’aquest medicament segueix vigent perquè la recerca mèdica li descobrí altres propietats com la de ser un bon antiagregant plaquetari, això és que evita la formació de trombos, de coàguls a la sang, i altres problemes vasculars, i també sembla que té algun efecte protector davant del càncer de còlon.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada