dilluns, 20 de desembre de 2010

El decreixement, un nou paradigma? (i 3)

Un llibre per començar a entendre el decreixement
Ara sorgeix, com si fos nova, la polèmica de les infraestructures. Només un exemple proper per reconèixer el problema. El debat és creixement sí o creixement no. Per una banda no volem créixer, però per l’altra sí. Quan es demanava la variant de Cardedeu alguns no s’hi van apuntar fins el final. Alguns diuen que no ha servit per res o que és insuficient. No entenen de números. Que demanin els valors de pas de vehicles per la carretera, ara, i els d’abans, i els valors de pas de vehicles, d’ara, per la variant i que sumin i restin.
¿Què hauria passat si no s’hagués fet? El col·lapse total. Potser les incomoditats no haurien portat tanta població a Cardedeu i el negoci immobiliari seria més minso i més gran potser també l’atur en el ram de la construcció i en les empreses auxiliars. Tot va lligat. El col·lapse per carretera és proper, el de RENFE una realitat.
I què dir del 4t Cinturó? Fa més de 10 anys, amb uns alumnes de batxillerat, vàrem participar a la campanya de senyalització dels indrets amenaçats pel 4t Cinturó, o com és a casa nostra, els amenaçats pel traçat de l’autovia orbital, la que havia d’unir el 4t cinturó, cap el nord, amb Sant Celoni. Els nois i noies, amb missatges radicals, s’oposaven a la infraestructura. Alguns em consta que encara ho fan, oposar-se, però no sé de cap d’ells que no tingui carnet de conduir o que no tingui cotxe. Alguns dels organitzadors, com aquests alumnes, també han caigut en el parany. Potser llavors no era necessari però es preveia la seva necessitat. Ara s’ha fet tard.
El 1993 el ministre Borrell assegurava que el 4t cinturó començaria a funcionar el 1998. La pressió social, el govern autonòmic el varen aturar. Ara la pressió social està dividida però hi ha una creixent i potent demanda del 4t Cinturó. I no s’hi val a dir que el 4t Cinturó ferroviari és l’alternativa. O tots o cap.
I és que amb el model actual de societat hem arribat on som, amb els problemes que aquest model ha creat. Haurem de canviar de model si no volem que els problemes s’agreugin o si no volem crear nous problemes, perquè, i això ja ho deia Albert Einstein, en un altre sentit, “No es resol un problema amb les mateixes maneres de pensar que l’han creat”. El capitalisme és la font de les limitacions i de totes les nostres impotències per tant ¿és possible el decreixement sense deixar el model capitalista?¿podem solucionar els problemes de la societat actual sense decreixement? Les ideologies tradicionals, les terceres vies, els neoliberals i els neocons ara per ara no estan pel canvi. Els moviments alternatius sovint es perden en la teoria o cauen en el mateix que estan criticant. Els uns i els altres haurem d’arribar a un consens si no volem fer tard. Teòricament podem pensar en un capitalisme ecocompatible, el que d’alguna manera accepta les propostes que aposten per la sostenibilitat, però a la pràctica resulta irreal, i no anirem més enllà de la feble reducció de la petjada ecològica, més individual que col·lectiva.
Avui (30.08.2007) hem sabut que els països industrialitzats negocien reduir entre un 25% i un 40% les seves emissions de CO2 l’any 2020. Són els signants del Protocol de Kyoto entre els quals no hi són, malauradament, ni els Estats Units ni la Xina els principals contaminants mundials i capitalistes encara que de signe diferent, fent bona la dita de “mentre hi hagi burros que treballin, els altres anirem a cavall”.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada