dimarts, 8 de desembre del 2015

Els colors de la tardor


A països com el nostre, de l’hemisferi nord, la tardor comença, astronòmicament parlant, entre el 22 i el 23 de setembre, quan comença l'equinocci de tardor. La sensació de trobar-nos a la tardor, però, no la percebem fins que apareixen múltiples colors als camps i als boscos. Són els colors de la tardor. S’aproxima l’estació freda i les plantes s’han de preparar per superar el rigor de l’hivern. A la terra baixa s’aprecien pocs canvis perquè hi predominen les plantes de fulla permanent, en diem perennifòlies, però a la que ens enfilem cap a les altures o a les valls, les plantes de fulla caduca, les caducifòlies, ens donen tota una paleta de colors per a finalment, tard o d’hora, acabar caient. La caiguda de la fulla és un procés que s’inicia amb la menor producció de clorofil·la, el pigment que els dóna el color verd, i és així que les fulles ens mostren altres pigments, taronges, grocs, ocres i marrons dels carotenoides, que fins aleshores havien quedat emmascarats pel verd. L’aparició de colors porpres i vermells, els pigments anomenats antocians, es produeixen a mesura que es tanquen els vasos conductors per reaccions que tenen el sucres que queden atrapats dins de les fulles.
La majoria dels pigments funcionen com a receptors de llum. La presència d’uns o altres respon a què cada pigment té una capacitat d’absorció de la llum a diferents bandes de l’espectre.
També són colors de la tardor els de les baies del cirerer d’arboç i del galzeran, les drupes de grèvol o les pluridrupes de l’esbarzer.
Pollancredes, rouredes i sobretot les fagedes donen a la tardor motius més que suficients per a fotografies i pintures o per a la simple delectació del sentit de la vista.
Aquests dies una passejada pel Montseny, la muntanya de dalt, és més que recomanable.
                                          Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2015

dimecres, 30 de setembre del 2015

L’esquirol


Una sorpresa que tenim quan visitem algun dels parcs de Londres és la presència d’esquirols que campen lliurement. Es tracta d’individus de l’esquirol gris (Sciurus carolinensis), una espècie nord-americana que va ser introduïda a Gran Bretanya i Irlanda, que ha fet baixar la població de l’esquirol comú (Sciurus vulgaris) el mateix que tenim aquí.

No és gens estrany veure esquirols en els nostres boscos, perquè l'esquirol (Sciurus vulgaris), sciurus és una paraula grega que es refereix a l'ombra que fa la seva cua espessa, és un habitant simpàtic dels boscos (pinedes, fagedes, rouredes...) i d’altres formacions vegetals on pugui trobar llavors, fins i tot en els jardins. És així com l’hem vist en alguns jardins arbrats de Cardedeu o travessant algun carrer. També delaten la seva presència les pinyes rosegades. És un animal rosegador, omnívor, de costums arborícoles que es distingeix fàcilment per la seva llarga i peluda cua, per les curtes potes anteriors i per les potes posteriors llargues i musculades que li permeten saltar amb precisió per les capçades dels arbres. El seu cos fa de 20 a 30 cm i la seva cua de 14 a 25 cm. Té el musell curt i els ulls grans i foscos. El pel té una coloració que pot anar del vermell marronós al negrós mentre que la part ventral és blanquinosa. 

Ara l’esquirol figura a la llista d’espècies protegides de la fauna salvatge autòctona de la Llei de protecció dels animals, però abans, era caçat amb l’excusa d’obstaculitzar la reforestació, pel consum que fan de les llavors, com també era caçat per menjar-se’l, com es feia amb altres mamífers menors com el rat-buf o rata d’aigua (Arvicola sapidus). 

Aquest mes de juny he vist l’esquirol comú, amb una actitud força amigable, al Parc Cervantes de Barcelona. Potser ha arribat l’hora de normalitzar les relacions amb els habitants del cap i casal, i del país, i de guanyar-se la confiança mútua. Potser així deixarem de sorprendre’ns quan veiem esquirols als parcs d’altres països.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2015

dimarts, 22 de setembre del 2015

L'estèvia, un cas de comercialització


L'any 2008 es va activar una campanya en contra d'alguns edulcorants, substàncies que endolceixen aliments i begudes, utilitzats en refrescos baixos en calories com la Coca-Cola Zero. Particularment dura va ser la campanya contra l'E-951, l'aspartamo. Paral·lelament, ves quina coincidència, s'enaltien les virtuts d'una planta, l’estèvia (Stevia rebaudiana). Me'n vaig fer ressò en aquesta columna i vull deixar constància que es confirmà el meu escepticisme. No es tractava ni més ni menys que d'una campanya encoberta de promoció d'aquesta planta i dels seus derivats, una campanya d'aquelles que ràpidament troben col·lectius que en fan bandera. Quina coincidència que un dels seus promotors, Josep Pàmies, sigui ara qui, a través de la seva empresa Pàmies Hortícoles, faci el planter de la que anomenen la “Dolça Revolució”. Com deia aleshores les fulles de l’estèvia contenen unes substàncies edulcorants, glucòsids de l'esteviol, que tenen un poder edulcorant, endolcidor, 300 vegades més gran que el sucre. Al nostre país s'aprofità la Fira de la Terra del 2008 per començar la campanya.

Fa tres anys que es comercialitza un edulcorant, en sobrets, que conté l'E-960, els glucòsids de l'esteviol, i també, tothom pot tenir a casa unes plantes d'estèvia, que es poden comprar a qualsevol centre de jardineria, per endolcir les begudes amb les seves fulles seques.

Aquest estiu s'ha llençat al mercat el Cacaolat 0%. A l'etiqueta distingim clarament la paraula Stevia i entre els seus ingredients llegim els edulcorants acesulfame-k, ciclamat sòdic, sucralosa i com no els glucòsids de l'esteviol. També l'Hornimans fresh és endolcit pels glucòsids de l'esteviol.

Per cert, tant el Cacaolat 0% com el Cacaolat tradicional són, segons el meu parer, els millors batuts de cacau del mercat.

Ara només ens resta esperar la propera campanya en contra dels actuals edulcorants que, com en el cas descrit, servirà per al llançament comercial d’un de nou. Sempre hi haurà qui en sortirà guanyant. Sense treure cap mèrit a les propietats edulcorants i remeieres que té l’estèvia.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2014

dijous, 13 d’agost del 2015

I ara què?

Arran la polèmica generada per la proposta de CiU de construcció de la Ronda Oest, s'han tornat a sentir arguments per tancar Cardedeu. És el que jo dic “l'últim que arribi que tanqui la porta”.
Cardedeu, com molts municipis, ha experimentat un creixement de població gràcies als qui hi hem vingut atrets per les seves característiques com la força del teixit associatiu, el medi natural que l'envolta, la proximitat al mar, al Montseny... o els menys perquè hi hem trobat un lloc de treball. Si el creixement només s'hagués produït pel creixement vegetatiu dels CDTV, els cardedeuencs de tota la vida, no seríem 18000.
No sé quin dret permet dir a alguns, que a partir d'ara ja no hem de créixer més, allò de tancar la porta que deia abans, i proposen un plebiscit per decidir-ho. El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) és un conjunt de normes que regulen urbanísticament un municipi, dissenya el seu desenvolupament i creixement futurs. Que ho faci no vol dir que obligui. És una previsió.
Tot plegat ha estat desencadenat per un seguit de mentides arran la campanya electoral en la que s'ha volgut justificar la necessitat de la Ronda Oest per poder unificar els dos parcs (Pinetons i Pompeu Fabra), o que s'optava per aquesta Ronda, en lloc de la prevista al POUM, perquè aquella comportava un creixement de població de 7000 habitants.
ERC és un dels partits que va aprovar l'actual POUM. Ara que tornaran a governar, proposaran un nou POUM? O el modificaran per deturar el creixement? O ho faran els seus probables companys de la CUP que qualifiquen el POUM vigent de caduc?
Tancar la porta no és la solució. Com tampoc no ho és que tothom torni d'allà on ha vingut. I, si no canvia el model polític, els propietaris, atenent els seus drets, quan vulguin, o la pròpia administració local, l'Ajuntament, quan ho consideri necessari, podran executar el POUM. I serem més, augmentarà la població, i sempre hi haurà qui voldrà tancar la porta.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2015

dijous, 18 de juny del 2015

GENT D’AQUÍ: Antoni Giner

GENT D’AQUÍ: Antoni Giner                                                   per Xavier Navarro
Entrevista per a la revista El Nas de Cardedeu publicada l'abril del 2004


Antoni Giner és professor de l’Institut des de 1978 i a les legislatures passades va ser regidor d’Urbanisme


D’on ets?

A mi em passa el que a molta gent. A la pregunta “tu d’on ets? ets de Barcelona?” et fas la pregunta “qui hi ha de Barcelona?” Analitzes, mires la teva família, i veus que els teus ancestres provenen de tot arreu, de Segòvia, Teruel, Llinars, Barcelona, Castelló, La Garrotxa... Com a ciutadà sóc de tot arreu i no sóc d’enlloc. Això que sents dir aferrissadament “de Cardedeu de tota la vida” estic segur que si investigues els seus ancestres, està igual que tu. Porto 26 anys donant classes a Cardedeu i preguntar-me ara si ho sóc o no... quan no em considero d’enlloc... no té gaire sentit. El meu cardedeuenc és sense exclusions de cap tipus, ni de naixement, ni de raça, ni de religió... a l’escola em trobo amb tothom, és un dels privilegis que tenim a l’institut de Cardedeu. Això sí, vaig néixer l’any 54 a Barcelona.

Des de quan hi ets a Cardedeu?

Vaig venir al setembre del 78 perquè vaig trobar feina. Tot va ser perquè sóc amic d’en Martí Boada, ens coneixem a través de DEPANA (Defensa del Patrimoni Natural). Un dia el vaig anar a veure a casa seva i em va dir que aniríem a Llinars perquè una família havia acollit una àguila calçada ferida; l’havien curat i ara la volien deixar anar. Es veu que la família havia avisat al zoo que aleshores tenia un servei que s’encarregava de recuperar els animals i com que en Martí Boada treballava al zoo, el van avisar. Quan vaig arribar, em vaig trobar amb gent que treballava a l’institut: un professor de matemàtiques que encara hi és i la Neus Casajuana, que era professora de ciències, i ella va ser qui em va dir que hi havia una plaça a l’institut de Cardedeu. Així va ser com vaig venir a treballar a l’institut que en aquell moment era un centre municipal que funcionava amb una mena de convenis que hi havia amb Ensenyament: col·legi lliure adoptat. Aleshores es deia Centre Roser Pujadas. Va néixer quan les monges vedrunes, que feien batxillerat elemental, van marxar i aleshores un col·lectiu de pares van fer un Patronat amb l’Ajuntament i es va formar el col·legi lliure adoptat. Primer es va fer el batxillerat elemental i després també el batxillerat superior. Jo vaig venir a Cardedeu, doncs, el curs 78-79 i després, al cap de cinc anys, vaig venir a viure-hi. Hi havia un conveni amb el Ministerio d’aquell moment que pagava un determinat nombre dels professors. Això era durant la transició. La delegació d’ensenyament del Ministerio pagava directament els sous d’alguns professors. El funcionament era com una escola privada. L’edifici era de l’Ajuntament, una part del personal era del Ministerio i una altra del Patronat. Paral·lelament també entro a treballar de professor de microbiologia a l’escola tècnica superior d’enginyers agrònoms de Lleida. Era la primera promoció d’enginyers agrònoms i hi vaig estar cinc anys. Dos cops a la setmana anava a Lleida (eren dos dies seguits). Jo venia a l’institut i dilluns a la tarda anava cap a Lleida, arribava a les 6 i dimarts al matí tornava a donar classe. Després, des de dimecres fins a divendres les donava a Cardedeu. Això només passava 4 mesos l’any. Em quedava a dormir a un hotel a Lleida... Després vaig deixar Lleida i em vaig quedar aquí. Va entrar la Llei d’incompatibilitats. Aleshores ja havia guanyat les oposicions com a funcionari i el centre municipal va passar a ser competència de la Generalitat. Jo havia de triar una de les dues. A la universitat tenia un contracte molt reduït i em semblava que allà hi havia una guerra de “mandarins”, hi havia molts departaments, qui aconsegueix més peles, més poder... era un tipus de vida que no m’agradava. I el que és veritat és que l’ensenyament secundari el trobo molt més enriquidor que l’universitari, pel contacte amb els nois i noies que els veus arribar els primers cursos per veure’ls convertits en adults joves quan acaben. Jo havia estudiat biologia fonamental i botànica, vaig fer les dues branques: totes les assignatures de microbiologia i botànica. Després vaig fer postgraus de biotecnologia... No m’he desvinculat del món universitari ja que paral·lelament vaig començar a formar part de l’equip de formadors de formadors a la UPC de Barcelona per donar classes a farmacèutics, biòlegs... fent didàctica de les ciències naturals que d’alguna manera és el que segueixo fent actualment, donant cursos a la UB, altres instituts, amb el museu... 

Què ens pots explicar de la teva època d’estudiant?

Jo vivia al Camp de l’Arpa a Barcelona, i vaig estudiar sempre a una escola privada d’aquelles de “pis”, una acadèmia petita. Vaig fer el meu batxillerat allà. Pels matins treballava a un laboratori i a les nits estudiava. El COU el vaig fer en un institut públic experimental que es va fer a Esplugues i d’allà a la universitat. De jove tenia una vida molt lligada de casa a l’escola i d’escola a casa, no formava part de cap grup d’escoltes, ni esplai... Em relacionava amb la gent amb qui estudiava. Suposo que al tenir una segona residència, anava a Palau de Plegamans tots els caps de setmana i m’ajuntava amb la colla allà.

Treballaves a un laboratori mentre estudiaves ?

Jo m’havia de passar tot el dia a l’escola estudiant fins l’hora de les meves classes, que era a la tarda. Quan vaig poder entrar en un laboratori de laborant, ho vaig fer. Era un laboratori petit i vaig poder passar per totes les tasques. Hi vaig estar tot un any i amb aquesta experiència vaig poder, d’alguna manera, desidealitzar el món del laboratori. Jo volia ser un científic de bata blanca, però quan vaig veure que al laboratori hi ha molta feina de rutina i molt poca d’investigació que era el que m’agradava, em va fer reflexionar... Avui penso que donar classes és molt més enriquidor i no és gens monòton. Cada dia és diferent. 

Dedicar-te a la política, t’ha fet renunciar a algunes de les teves tasques anteriors? 

No he deixat cap dels lligams perquè sempre he tingut molt clar que jo no seria un professional de la política. Hi vaig entrar per fer coses relacionades amb el meu tema, el medi ambient. Per qüestions de malaltia del company que havia de portar urbanisme, vaig haver de fer-me càrrec d’aquesta regidoria. I urbanisme em va interessar per com afectava al medi ambient, menys per les qüestions de permisos d’obres... M’interessava el planejament territorial per seguir mantenint un respecte al medi... Vaig participar en la redacció del POUM.

Abans d’arribar, ja estaves ficat en política?

Al 1975, a través d’una crida de tres professors universitaris, es va crear DEPANA. Vaig ser un dels socis fundadors i vaig entrar, d’alguna manera, en el món de la política com entitat ONG. Vaig estar vivint moltes guerres: la pedrera sota el Farell a Caldes, l’alzina a Palau de Plegamans i l’agressió que es va fer construint al seu costat que ha comportat la seva mort, l’ACTUR que es va fer a Gallecs que es va poder aturar.... aquest és el meu contacte en aquest món més polític. Va ser a Palau de Plegamans, on passava els estius, que vaig conèixer a la Montse. Aleshores ella era regidora a l’Ajuntament. Aquí vàrem formar part de la candidatura a les segones eleccions municipals que es van fer a Cardedeu. Fent vida al poble et vas implicant com un ciutadà més i quan hi hagut un moviment reivindicatiu com la lluita contra el 4t cinturó, fas activitats amb els alumnes a l’institut per fer-los veure què representa el 4t Cinturó. Ara es torna a parlar del 4t cinturó...

Has estat en alguna associació?

A l’AAVV del centre de la vila i de la TVCardedeu des de ben aviat, animats per en Morató que convencia a tots els clients de la Renault. I al centre de la vila perquè vàrem viure el moviment amb el naixement de l’associació. Em vaig oferir i vaig estar a la junta com a secretari i ho vaig deixar en el moment d’entrar a l’Ajuntament perquè, segons els estatuts de l’AAVV del centre era incompatible. Incompatibilitat que jo considero comprensible.

Quan anys vas estar com a regidor?

4 anys, intensos! A la sisena legislatura.

Què és el que destacaries d’aquest període?

Com molt significatiu, l’elaboració del POUM. I després des del caire mediambiental, tot el tema dedicat a l’energia solar que tot i indirectament portat des d’Iniciativa, ha estat molt interessant. Va començar amb totes les calefaccions de les dependències municipals a substituir el gas-oil per gas natural, que és més net. A part de fer aquestes substitucions, també es va fer economia energètica amb reductors de flux a l’enllumenat públic, bombetes de baix consum... altres, molt criticades, però de les que em sento molt orgullós, com la remodelació dels pinetons. Hi havia pins senils, que qualsevol cosa els podia generar la seva mort, s’havia de fer alguna cosa per preservar-los i conservar-los. I el que s’ha criticat han estat minúcies. El trinxat que es va posar, que s’està digerint amb el temps (d’aquí dos anys ningú no se’n recordarà) i que va servir com fertilitzant. Els cantons metàl·lics: als Pinetons tota la vida hi ha hagut una pista de patinatge amb cantons metàl·lics i ningú no s’havia queixat, generacions i generacions de cardedeuencs havien patinat allà i ningú s’havia queixat i em sembla que era molt més perillós que els que ressegueixen el camí per on vas caminant. Haguéssim posat el que haguéssim posat, s’haguessin queixat. No puc oblidar el meu pas de la regidoria de promoció econòmica, que vàrem aconseguir un conveni amb la Generalitat, l’Ajuntament, UBC i Camara de Comerç per dinamitzar el comerç local, almenys el sector que s’ha volgut dinamitzar. Perquè hi ha un comerç que no es vol dinamitzar, que no té cap visió de futur.

Amb l’oposició, la relació un cop ja no ets regidor, ha millorat?

La meva? Jo amb els membres de l’oposició no he tingut mai relació. Amb la única persona que he parlat ha estat en Ramon Comas i la relació amb ell sempre ha estat cordial i sense cap queixa, ni com a membre del PSC, ni com a ensenyant, ni com a ciutadà. Amb en Serra igual. Amb en Jallé, Preñanosa... la relació ha estat cordial. Si ells s’han enfurismat amb mi a la premsa, és cosa d’ells. Jo a l’Orozco, fins que no es va presentar com regidor, no el coneixia de res. El Dr. Puigdollers igual. No havien tingut vida pública a Cardedeu. Són senyors vinculats amb el sector estiuejants de Cardedeu que quan es presenten de regidors, apareixen. Els altres els coneixies de la vida a Cardedeu, però a ells no. D’en Jallé sabia de la seva existència perquè havia format part de l’APA del Corbella i havia tingut alguna referència des de l’institut, però no políticament. En Gesa, en el moment que va fer l’escissió de convergència, no hi vaig tenir tracte... l’hi vaig tenir com a professor de l’institut. No tinc cap relació personal amb ells i no tinc res ni a favor ni en contra tret de la rivalitat política que es pugui establir en un moment.

T’ha influït en la teva vida personal aquests 4 anys de regidor?

Jo penso que no. He continuat fent la meva vida. És el que passa amb ser professor d’institut i viure al poble. Hi ha gent que diu “oh! quin rotllo, anar pel carrer i trobar-te amb els pares...” però no. I a l’Ajuntament passa igual. Tothom sabia que si m’havia de dir alguna cosa, havia d’anar a l’Ajuntament.

Sembla que s’aturarà la “Ley de Calidad”, què en penses?

Modificar la LOCE és complicat. Es poden fer algunes modificacions a partir de reglaments... però penso que ni una cosa ni una altra, no ens vindria a arreglar la situació dels centres. Amb la implantació de la LOGSE l’institut va haver de canviar molt. Si comparéssim amb una indústria tèxtil, posem per cas, a nosaltres ens va canviar la matèria prima que ens arribava. Vàrem passar de tractar amb un cotó de primera categoria, a tractar amb barreja de cotons. La LOGSE té aquest inconvenient, però té avantatges. El que no s’ha fet després d’aplicar la llei, és dotar-nos de recursos perquè aquests alumnes que no poden seguir a nivell intel·lectual aquests aprenentatges, es poguessin formar a nivell més pràctic. Que en una aula un professor hagi de fer tractament a la diversitat amb nivells tan diferents... i sense recursos, és molt difícil. Aquesta és la meva professió. Això no vol dir que si hagués possibilitat de trobar una feina vinculada amb la ciència natural i la biologia aplicada a la organització territorial, la defensa del patrimoni natural....em podria dedicar.

Has aconseguit que es tingui molt en compte la minusvalidesa. La teva situació personal deu haver influït... s’ha fet suficient?

En aquests 4 anys vàrem aconseguir que es pogués fer el pla d’accessibilitat de Cardedeu i obtenir els recursos per dur-lo a terme. Aquest pla té tres potes: la ONCE, l’INSERSO i l’Ajuntament. Cada una posa 1/3 part del cost. El pla només diu què s’ha de fer (crec que ara ja deu estar a punt de presentar-se per aprovació) i tothom s’haurà d’ajustar al compliment d’aquest.

Al museu estàs amb la secció d’història natural

Al donar-li una nova orientació, es va crear aquesta secció. Vam veure la possibilitat de fer passejades naturals que permetia als ciutadans apropar-los a la natura: passejades d’ocells, d’arbres, de geologia... Hem procurat que per conduir aquestes activitats, trobar gent relacionada directament o indirecte amb Cardedeu. Quan hi ha una exposició que té a veure amb la nostra secció, donem l’empenta. Quan va venir aquella dels fòssils, vam buscar quins eren els que teníem al museu, redactar uns textos perquè el públic pogués veure’ls... Ara estem fent una web amb una pàgina per cada planta que hi ha al jardí del museu amb tot d’informació relacionada. La meva actuació al museu està molt vinculada a l’ajuntament perquè va ser ell el que va fer canviar l’orientació del museu, i jo vaig creure que m’hi havia de vincular.


Entrevista publicada a la revista El Nas de Cardedeu abril 2004


dimecres, 10 de juny del 2015

La Ronda Oest?


Acaba un mandat municipal que s’ha caracteritzat per tancar la porta a la participació ciutadana. Quan el govern de CiU ha volgut fer veure que estava per la participació portava als Consell les decisions preses i només n'informava els participants que, de mica en mica, van deixar d'assistir-hi. Al final res de res. Bé si, la traca. L’equip de govern de manera electoralista encarrega a la Diputació l’estudi d’una variant, la Ronda Oest, per treure el trànsit del centre de la vila. Es gasta 4356 € per fer un vídeo de propaganda i no es repara en el territori. L’estratègia del tot s’hi val.
En el procés participatiu previ a la redacció del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) els participants estaven d’acord, gairebé per unanimitat, en no urbanitzar més sòl que el ja previst a l’anterior planejament. No es volia ocupar més sòl per habitatges i tampoc no es volien edificis de gran alçada per no massificar la vila i perdre la fesomia de “poble gran”.  Els participants destacaven sobretot la reserva de sòl que calia per fer equipaments i en segon lloc la importància dels espais naturals.
Cal valorar els espais agraris. No és l'hora de trinxar-los amb carreteres noves. L'agricultura i la ramaderia han deixat de rebre l'interès que els pertoca. El rendiment econòmic no és bo però del sòl agrari no ens en podem despendre. La situació no sempre serà com ara. L'hem de preservar i hem de valorar l'agricultura de proximitat.
A més, les infraestructures viàries, generen expectatives d'urbanització a mitjà i llarg termini. Si la política del sòl va a mans insensates ens podem trobar novament en la urbanització desaforada de la dècada dels 60 del s.XX.
Treure el trànsit parasitari del centre de la vila és impossible. Reduir-lo en alguns llocs sí. Un estudi de mobilitat ens ho diria però, com ens poden refiar de CiU, que quan era a l'oposició atiava la recollida de firmes en contra de l'anterior pla de mobilitat i que estant en el govern se n'ha oblidat? Tan malament no deuria estar. Se'ls ha vist el llautó. De la Ronda Est ara tampoc n'és el moment.


Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2015

dimarts, 21 d’abril del 2015

Coses d’urbanisme

Els governs municipals dels pobles i ciutats, d’acord amb el que prescriuen les lleis, elaboren el seu pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) un instrument que regula l’ordenació urbanística del territori i que estableix la normativa pel que fa a la classificació del sòl i del model d’implantació urbana i quines pautes caldrà seguir per al desenvolupament urbanístic.
El desembre del 2000, 68 ciutadans de Cardedeu debateren els punts clau que caldria tenir en compte en la revisió del que aleshores s’anomenava Pla General d’Ordenació Urbanístca (PGOU) aprovat el 1984. La tria dels 68 participants es va fer a l’atzar, dins el padró municipal. Reberen informació de tècnics i d’entitats de la vila, i el debat es desenvolupà mitjançant la constitució de Consells ciutadans, mètode sociològic de democràcia directa, dirigit pel departament d'anàlisi política de la Universitat Autònoma.
Les conclusions que es van lliurar als redactors del POUM eren, resumides: els cardedeuencs i cardedeuenques volien un POUM que permetés un creixement controlat i sostenible de la població, la revitalització del centre urbà, les millores dels vials per als vianants i ciclistes, la construcció d’equipaments, etc.
El POUM vigent a Cardedeu va ser aprovat per la Comissió Territorial d'Urbanisme el 31 de maig del 2007, fa per tant gairebé vuit anys. És inversemblant que des de l’inici de l’actual mandat municipal, i durant aquests quatre anys de mandat, s'hagin fet una gran quantitat de modificacions del POUM en un moment en el qual, malauradament,  l'urbanisme i l'edificació es troben en els nivells més baixos de la història. Tan necessaris són aquests canvis? Si el govern dels municipis ha d'estar al servei dels vilatans, un es pregunta quina demanda social hi ha hagut perquè es fessin? Que se sàpiga cap.
És evident que tot respon a una manera de governar, o per al bé dels ciutadans o per als qui poden sortir beneficiats amb aquests canvis. Tampoc no s’entén que en el nostre Ajuntament, en el moment de menys activitat, pel que fa a l'urbanisme i a l'edificació, la plantilla de tècnics de l'àrea territorial hagi estat la més ben dotada.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2015

dimarts, 10 de febrer del 2015

1r Fòrum ambiental (Agenda 21 de Cardedeu 1998)

Presentació del 1r Fòrum ambiental

Portem tot l'any parlant de la commemoració del 50è aniversari de la Declaració dels Drets Humans i just dijous començaren les celebracions oficials a l’engròs. No podem per menys que felicitar-nos i prendre el procés d'implantació d'aquests Drets com a model i exemple, i recordar que encara, en molts països, fins i tot en el nostre, aquests drets són diàriament conculcats, per les administracions? i tant que sí, però també de vegades personalment en la vida diària a la llar o en la feina. Malgrat tot s'ha recorregut un llarg camí, que voldríem no tingués aturador. I si bé aquest camí, que ja venia de lluny, recordem la revolució francesa i la declaració dels drets dels ciutadans, encara no s'ha acabat, els ciutadans del món ens embranquem en un altra repte. Hem volgut iniciar un nou camí el de deixar un món en el qual s'hi pugui viure d'una manera sostenible això és mantenint les activitats humanes dins dels límits de la capacitat de càrrega de la Terra i restaurar els desequilibris que hi ha entre els pobles rics i pobres del món.
I parlant d'aniversaris, ha fet 100 anys que es fundà la Institució Catalana d'Història Natural amb la finalitat d'aplegar els naturalistes i d'iniciar els estudis sobre la gea, la flora i la fauna del país, alguns dels quals encara són en curs.
Un dels treballs realitzats per la Institució, publicat l'any 1 976 en la seva primera edició, fou Natura ús o abús?, el Llibre blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans. Era un llibre en el qual uns quants posàrem totes les nostres esperances d'un futur ambiental millor. En aquest llibre es donaven unes recomanacions, pel que fa al Vallès, que es repetiren a la segona edició, la de 1 988, com si el temps no hagués passat. Una i altra edicions remarquen les valors ecològiques de les serralades que envolten la plana i recorden que la plana no és una zona particularment notable des del punt de vista biològic i geològic la qual cosa no havia impedit ser una contrada acollidora a la qual donava bo de viure. Es diu en passat, perquè segueix posant el Vallès com exemple d'immolació irresponsable d'un medi natural sàviament humanitzat. I es diu a les dues edicions. Després del primer avís, el del 1 976, es repeteix el 1 988. Qui ha governat mentre tant? quins han estat els responsables d'aquesta immolació? on eren els òrgans de planificació i de gestió del patrimoni natural? què feien? Els responsables polítics d'alguns municipis han onejat cofois la bandera d'haver assolit uns límits de creixement mai imaginats oblidant que aquest creixement és el fruit de l'esponjament de Barcelona i rodalies.
Si és bo que Barcelona i rodalies millorin ambientalment no és menys cert que aquesta millora no ha d'ésser a canvi de la pèrdua de la qualitat ambiental dels qui en viuen apartats. És per això que hem d'ésser acollidors però no ens hem de deixar temptar pel creixement fora mida que encara, malauradament, és el que contempla el Pla General d'Ordenació Urbana de Cardedeu, el qual sortosament ben aviat caldrà revisar. Més població no ens indica res més que més pressió sobre el Medi Natural del qual avui en parlarem.
A tall d'exemple recordem la xerrada feta a l'Esbarjo divendres dia 27 d'octubre del 1 995, una reunió que s'emmarcà dins la Campanya contra el 4t cinturó. Salvador Rueda, Manuel Conill i Gustau Barbat, presentats per Neus Casajuana, feren una brillant exposició dels problemes derivats de la construcció del 4t cinturó. L'avantprojecte de 4t cinturó no comptà amb l'opinió dels directament afectats, primer gran problema no previst pels redactors, sabedors de la pròpia majoria i del consens implícit del company de viatge, encara més majoritari al govern autonòmic.
El públic a la sala però era divers. S'hi veien els representants del clam popular, els cridaners que ràpidament alçaren la veu, asseguts al costat d'escèptics i complaguts propietaris que ara juguen al conte de la llàgrima esperant, això si, que augmentin els valors de les finques a expropiar, i sobretot que els plans d'urbanització, al voltant del cinturó, es facin quan més ràpid millor per veure si així l'operació econòmica els surt més rodona. Un d'ells em deia, en entrar, que donava per perdudes 4 o 5 quarteres en nom del progrés, el seu progrés vull suposar. Tampoc no faltaven els fonamentalistes ecològics, aquells que es mouen entre la utopia i el deliri. També hi érem els qui creiem en la necessitat de preservar el medi i que confiem, malgrat estar-ne molt desencisats, en les institucions del país, perquè després de 19 anys d'ajuntaments democràtics sembla com si els antics problemes fossin encara de plena vigència. L'herència rebuda, en molts casos, que ha anat més enllà del que era desitjable, el llast amb que s'han hagut de moure, o la pròpia mala fe, no han permès res més que petits retocs a la problemàtica ambiental.
L'any 1 977 Josep Ma Camarasa, en una publicació, fruit del congrés de Cultura Catalana, deia, en un apartat anomenat història ecològica de Catalunya, que els problemes ambientals, accentuats els anys 60  i 70, s'havien produït per la manca d'òrgans democràtics de planificació i de gestió dels recursos naturals i del territori. Són aquests òrgans, governs municipals, autonòmic i estatal, en els que hauríem de confiar. Veiem però que el 4t cinturó és una de les conseqüències que deriven de l'actual model de creixement de l'estat espanyol, model que Catalunya es manifesta amb tota la intensitat, pel que fa als brillants i positius paràmetres econòmics, però sense tenir en compte els paràmetres de caire ecològic o ambiental que encara no s'avaluen econòmicament. Tot són guanys mentre en els balanços no hi restem les despeses ambientals. Un model de creixement que sempre havia estat qüestionat, si més no per una part de l'esquerra, model però, sempre reivindicat des de la dreta. Model econòmic consolidat amb el canvi de govern estatal i de previsibles conseqüències.

Ens hem de posar d'acord, i és per això que ens hem reunit, més enllà de les creences per treballar per al futur. Ens fixarem fites, recordem la cimera de Rio, i veurem desencisats com aquestes fites resten lluny d'ésser assolides. Però a la cimera de Rio + 5 ja es comprovà que, per a alguns paràmetres, ja havien canviat les tendències.
És tant cert com que els Drets Humans encara són conculcats. Però hem de reconèixer que estem millor i hem de seguir pel mateix camí.
El medi Natural a Cardedeu és el que fa un moment llegíem del Llibre Blanc. No té res de singular a la plana, però hi tenim el que hi ha i cal conservar-ho.
Quan tant es parla de biodiversitat és lamentable que a les portes del segle XXI a Cardedeu encara no sabem què tenim en el medi natural. Un exemple ha estat la redacció de la diagnosi ambiental en la qual, per a la descripció de l'estat actual del medi físic i biòtic, pràcticament no s'ha pogut comptar amb informació documental.
Quan preguntem als nois i noies quina és la vegetació típica de la terra baixa a la mediterrània sovint ens responen que les pinedes. Les brolles arbrades que en diem tècnicament. Què n'hem fet dels boscos? Ens n'hem aprofitat de formes molt diverses, i a les planes particularment, els hem estassat per fer-hi conreus i pastures. I això no és d'ara. Això ja es remunta als primers pobladors de les nostres contrades.
En aquesta reunió sobre el 4t Cinturó, suara esmentada, hi havia a la sala moltes persones que tenen diversos automòbils, a la família, que els empren habitualment. Moltes persones que no fa massa que viuen a la zona, que han vingut a trobar-hi una qualitat de vida que trobaven a faltar allà on vivien. Moltes hi han vingut a viure, que no a treballar-hi. Moltes persones, filles o no del Vallès, que han resolt el seu problema personal, però no el col·lectiu, i ara es creuen amb el dret a negar a d'altres l'accés a la mateixa opció. Algunes, fins i tot, viuen en urbanitzacions d'elevat nivell de vida, apartades dels nuclis rurals, i depenent contínuament de l'automòbil, fins i tot per cobrir les necessitats més bàsiques. Què passaria si d'altres persones fessin la mateixa opció i vinguessin a viure al Vallès? Què passaria si anessin a viure a habitatges unifamiliars aïllats? Què passaria si en lloc de viure en els nuclis urbanitzats vinguessin a viure a zones urbanitzades distants dels nuclis rurals? Què passaria si totes les famílies tinguessin dos o més automòbils? De quin dret ens creiem posseïdors per impedir-ho?
Amb la perspectiva dels anys recordo la presentació d’al·legacions al Pla d’Ordenació Comarca de Sabadell en el qual es contemplava el planejament urbanístic de Palau de Plegamans. Entre d’altres dèiem que s’havia de proscriure la implantació urbana i industrial a les vores de la riera per raons  òbvies de perill d’inundació, o la protecció especial que hauria de rebre la malmesa alzina centenària de l’era de Can Padró, o la necessitat de proscriure la pràctica, que ja s’havia convertit en habitual, de la parcel·lació i construcció de segones residències a les zones mal anomenades forestals, que de fet responen al que en diem pinedes i que, com he dit, n’ hauríem de dir brolles arbrades. El temps ens ha donat la raó. Les riuades de la tardor del 94 feren morts als habitatges construïts pràcticament a la llera de la Riera de Caldes. L’alzina és morta. La família Padró no aconseguí la urbanització amb blocs de pisos, com era la idea inicial, però si amb unifamiliars parellades o entremitgeres, com en diuen. El cadàver de l’alzina però  resta com a mostra de la vergonya que sent tot el poble. Diversos incendis han cremat les brolles arbrades però, per sort, no a la zona més perillosa. Què  passarà  si l’atzar decideix que es produeixi l’incendi en el continuum de brolla arbrada urbanitzada de Caldes, Bigues, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà  d’Amunt, Lliçà d’Avall, Parets, Mollet i Palau de Plegamans?

Tot això ens porta a la solució del problema, el canvi de model de creixement. Qui ha de canviar el model de creixement? Si no hi ha un canvi en el model de creixement individual, tampoc no podrem fer canviar el model de creixement col·lectiu. Pensem per què vivim on vivim i com vivim, després parlem de drets. Quin dret és primer l'individual o el col·lectiu? És fàcil parlar quan ja s'ha fet una opció individual. Harmonitzem l'opció individual i la col·lectiva i deixem de viure en la que vaig batejar com a esquizofrènia ecològica. El que vull i el que faig. 

Paraules de presentació del Primer Fòrum Ambiental, Medi Natural, fet a cal Peó el 12 de desembre de 1998

dijous, 22 de gener del 2015

La cola amarga i l’Ebola


Sembla que va ser pel desembre de 2013 quan es va iniciar un brot d’Ebola a Guinea-Conakry tot i que no va ser detectat fins a la primavera del 2014. L’epidèmia es va estendre a Libèria, Nigèria i Sierra Leone i a finals d’estiu també al Senegal.
L’Ebola és una malaltia vírica que produeix en els infectats una febre hemorràgica molt contagiosa i amb una mortalitat molt elevada. Aquesta malaltia es va documentar per primera vegada el 1976 al Zaire (ara República Democràtica del Congo). Aquell brot afectà a 318 persones un 88% de les quals va morir.
Han passat 38 anys i encara no hi ha remei. Com he comentat altres vegades el fet d’afectar a persones dels països en vies de desenvolupament és un fre a l’interès de la indústria farmacèutica, com passa amb la malària. Ara però en infectar-se persones dels països desenvolupats sembla que s’ha despertat l’interès per trobar-ne el remei.
El 1999, en el 16è Congrés Internacional de Botànica que es va fer a St Louis EUA, es va anunciar que una planta, la cola amarga (Garcinia kola), que es fa als boscos de la terra baixa tropical i subtropical seques africanes, tenia un component amb capacitat per deturar el virus. Tot venia d’uns curanderos de la zona que van indicar als investigadors l’existència d’aquesta planta que era utilitzada en medicina tradicional com a purgant, antiparasitària i per al tractament de malalties infeccioses i també tradicionalment s'han utilitzat els fruits, les seves llavors i l'escorça per alimentar-se o per a la preparació de brous i altres plats.
D’aquell estudi del 1999 sabem que la planta conté un compost actiu conegut com a flavonoide dimèric. Els flavonoides són compostos que intervenen en la formació de pigments i els podem trobar en peles de taronja i llimona. Els estudis van arribar a la Food and Drug Administration dels EUA però no semblen haver reeixit. Altrament no s’entendria que els curanderos no deturessin l’epidèmia després de tants anys o que les farmacèutiques no n’haguessin comercialitzat el principi actiu.
A casa nostra, a més de 5000 km hi ha qui diu que l’Ebola té cura i torna a carregar contra la indústria farmacèutica.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2015