diumenge, 24 de juliol del 2011

De cogombres i d’Escherichia coli

Escherichia coli - Imatge al microscopi electrònic de rastreig

L'intestí dels humans, i d’altres animals, allotja una complexa barreja de bacteris. És el que anomenem flora intestinal, flora que s’ha fet famosa arran la publicitat de certs derivats làctics de propietats, més publicitàries que biològiques, gairebé miraculoses.
Aquesta flora intestinal es desenvolupa a partir dels bacteris que ens envolten. La infecció inicial es produeix generalment de la mare en el part, i es va modificant amb el pas dels anys. La flora clímax és diferent en diferents espècies animals, i fins i tot dins d’una mateixa espècie, i no és igual a cadascuna de les parts de l’intestí.
L’espècie predominant a l’intestí gros és Escherichia coli, també anomenada en l’argot mèdic colibacil (bacil del colon), i és per això, el lloc on es troba habitualment, que en els laboratoris de salut pública, quan s’analitzen aigües o aliments es fan proves per detectar la seva presència que, si és el cas, indica que l’aigua o l’aliment analitzat ha estat en contacte, amb femta o residus fecals.
A Hamburg, a la potent locomotora econòmica alemanya, fa uns dies que E. coli s’ha fet tristament famosa per la mort d’humans intoxicats per una varietat extremadament virulenta del bacteri, la soca 0104:H4. Ràpidament es va trobar el culpable fronteres enllà, en una partida de cogombres arribats del sud d’Europa. I no és d’estranyar. Altres vegades ja havia estat així. Ja ho vaig comentar a la columna del desembre de 2006 esmentant un episodi similar ocorregut l’any 1995 al Regne Unit, a Suècia i a Noruega, per uns enciams Iceberg probablement regats amb aigües residuals que eren portadors del bacteri Shigella sonnei, productor de la disenteria bacteriana.
La soca 0104:H4 és una dels centenars de soques que hi ha. Tot i que la majoria de les soques són innòcues i viuen en els intestins dels humans i dels animals sans, aquesta soca produeix una potent toxina i pot ocasionar malalties greus i fins i tot la mort.
Finalment sembla que la causa no era en els cogombres. No fa mal recordar mesures bàsiques d’higiene com rentar les verdures fresques abans de fer-ne ús, o rentar-se les mans si hem de tractar aliments, i rentar-se les mans després d’anar al lavabo.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2011

El saüc o saüquer

El saüc o saüquer (Sambucus nigra)

El saüc o saüquer (Sambucus nigra) és un arbret que pot arribar a fer 4 o 5 m que d’alçària que es fa a les vores de rierols, a les fondalades, a les bardisses i a les vorades de bosc. Sempre ha estat molt apreciat com a planta medicinal i des d’antic que el trobem plantat a la vora de moltes cases de pagès perquè, de les espècies de plantes que trobem a la Flora dels Països Catalans, és la planta medicinal que compta amb més diversitat d’usos, pràcticament de tota la planta (flors, fruits, escorça i fulles). Aquests dies els veiem florits a la riera de Cànoves al seu pas per Cardedeu.
La infusió de les flors és diaforètica, fa suar, i per això s’empra per als refredats, la bronquitis i en aquelles malalties que cursen amb febre; també s’usa per tractar trastorns nerviosos lleus. D’altra banda l’escorça té propietats diürètiques i s’utilitza per eliminar l’excés d’aigua acumulat al cos. En aquest cas cal fer la decocció de l’escorça per obtenir les finalitats diürètiques.
Entre les múltiples accions que s’atribueixen al saüc hi ha també l’acció antisèptica ocular. Tradicionalment s’ha emprat la infusió d’aquesta planta per guarir el mal d’ulls. Un altre ús extern el tenim en aplicar cataplasmes de fulles tendres per curar o desinfectar ferides o cremades. I encara més, els perfums despresos en cremar flor seca de saüc damunt de brases de foc (juntament amb un raig d’oli d’oliva) aplicats a les ferides, i talls que sagnen, estronquen l’hemorràgia i calmen el dolor.
Els fruits són lleugerament laxants i entren en la composició de tisanes per aprimar. També se’n poden preparar melmelades, xarops i vins.
Convé no confondre el saüc amb l’évol, també anomenat matacà o saüc pudent (Sambucus ebulus), una espècie afí del saüc, que fa unes tiges dretes d’1 m o poc més d’alçada, i amb fulles i inflorescències força semblants a les del saüc vertader. Tot i que figura en alguns tractats de plantes medicinals, el seu ús no és recomanable, a causa de la seva toxicitat.
.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2011