dissabte, 29 d’octubre de 2011

La nyàmera


Quan s’estudia botànica hi ha un primer moment en el qual vols conèixer totes les plantes que veus. Les guies per determinar les diferents espècies, les flores, t’acompanyen arreu. Ràpidament descobreixes que hi ha força plantes que no hi ha manera de poder-les reconèixer. No surten als llibres. Es tracta sovint de plantes de jardineria o plantes naturalitzades. En biologia diem que una espècie s’ha naturalitzat quan, sense ser del país, ha aconseguit reproduir-se i mantenir-se en el territori com si realment fos del país.
Una de les plantes que se’m resistia era coneguda localment com a setembres. Suposo que tenia aquest nom perquè floreix el mes de setembre. I així la vaig conèixer fins que un bon dia la vaig veure fotografiada en un llibre. Es tracta de la també anomenada nyàmera (Helianthus tuberosus).
Com cada setembre hem vist florir les nyàmeres. Es tracta d’una herba força alta, de 1 a 3 metres, amb unes flors que recorden les del gira-sol, però més petites, i que és originària d’Amèrica del Nord on era cultivada pels amerindis. Actualment és conreada a Europa i a l'Amèrica del Nord, d’on arribà a Europa el segle XVII. El seu ús alimentari és anterior al de les patates. La nyàmera fa uns tubercles allargats i irregulars, de color variable de marró pàl·lid a blanc, vermell o porpra i d’un sabor molt similar a la carxofa. Els tubercles emmagatzemen, en comptes de midó, la inulina, carbohidrat que en coure’l es transforma en fructosa. Són una font important de fructosa per a la indústria.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2011