La memòria és
feble. Sovint no recordem d’on venim i el que és pitjor és que sovint tampoc no
sabem on volem anar, i acabem anant on ens porten sense voler-ho.
La il·lusió
generada per la mort del dictador i la instauració de la democràcia van donar
pas a una dècada, la dels vuitanta del segle passat, que havia de culminar amb
l’eufòria del Jocs Olímpics de la Barcelona del 92. L’eufòria s’acabà amb una
important crisi econòmica que va gairebé liquidar el que restava del tèxtil
català.
Com ara, les
eleccions generals del 1996, van donar el govern al PP, que poc després de
prendre possessió aprovà les mesures liberalitzadores en matèria del sòl que
varen desfermar la bogeria urbanística que, en part, ens ha portat on som. Però
d’això sembla que ningú se’n recordi. Com tampoc sembla que ningú vulgui
recordar que la crisi ens ha vingut tant de fora com de dins del país. Aquells
que deien que no hi havia bombolla immobiliària els ha explotat als nassos, en
els bancs amb els qui es varen dedicar a l’especulació immobiliària, ara
ensorrats, i que ells mateixos ara hauran de reflotar.
Si la construcció,
com s’ha vist, ha estat un mal refugi per a l’economia, quin “conill” ens
traurà ara Don Mariano de la txistera per superar la crisi?
Tots potser en tenim una mica la culpa
de ser on som, però alguns més. Qui ha facilitat la urbanització a tort i a
dret? Qui ha facilitat préstecs per a la compra d’habitatges a famílies que
difícilment en podrien fer front, com s’ha vist? Qui ha comprat una habitatge
d’un nivell que no li corresponia? Qui ha desplaçat capitals de diversos
sectors productius per concentrar-los en la construcció? I els bancs, que han
col·locat actius tòxics, diuen sense saber que ho eren, als inversors?
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2011