dissabte, 29 de desembre del 2018

De caquiers i magraners


 Magraner florit (juny)

Magranes

 Caquier a la tardor

Caquis Persimon

En acabar l’estiu ens acomiadem d’unes fruites, albercocs, nectarines, préssecs, prunes... algunes encara ens acompanyen els primers dies de tardor, figues, préssecs, raïm... i donem la benvinguda a la magrana, la taronja, la pera, la poma, el caqui i les castanyes, que són les fruites protagonistes. I, ja en plena tardor, veiem en alguns horts o jardins els colors vermellosos que agafen les fulles d’un arbre, el caquier (Diospyros kaki), que poden conviure un cert temps amb els seus fruits, els caquis, de color vermell o ataronjat i de polpa tova, dolça i sucosa, el caqui clàssic. Una varietat de caqui, comercialitzada amb el nom de Persimon, és el resultat de sotmetre els caquis de la varietat “vermell brillant” a un tractament que permet menjar-los amb ganivet i forquilla. Tenen un color ataronjat el que fa que es confonguin amb una altra fruita quan realment són caquis. Al País Valencià, el devaluat conreu dels tarongers es va substituir parcialment pel conreu dels caquis, un conreu que s’inicià el 1960 a L’Alcúdia (València). Ara sembla que tampoc té massa èxit el conreu del caqui. Els caquis apareixen al mercat a mitjans del mes d'octubre, com també ho fan les magranes. El conreu del magraner (Punica granatum) no és tan comú. Els àrabs el van introduir a Espanya al segle VIII i donaren el nom d’aquest arbre a la famosa ciutat andalusa, Granada, fundada al segle X. Ha estat naturalitzat per fer tanques i en aquesta estació es veuen les seves branques vermelloses, sovint acabades amb punxa. Hi ha una varietat nana, de jardineria, que és molt apreciada com a planta ornamental durant tot l’any. Té les fulles d’un verd lluent i les flors vermelles, floreix pel juny-juliol, i les magranes tenen un color vermell ataronjat. Amb els grans de la magrana es fa un xarop, la granadina, que barrejat amb aigua ben freda és una beguda refrescant estiuenca tradicional, ara en hores baixes. També es posa a les amanides i per endolcir alguns còctels. 
Actualment, es cultiven les varietats dolces, principalment la “mollar d’Elx” i el seu cultiu es concentra als horts del palmerar d’Elx i a la comarca del Baix Segura.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2018


dilluns, 5 de novembre del 2018

Quan les carreteres eren arbrades



Els mesos d’estiu circular per les carreteres, ara, amb els autos amb aire condicionat, no revesteix cap tipus d’èpica. Si que ho era abans quan s’havia de circular amb els vidres baixats, amb la crítica corresponent dels qui viatjaven als seients del darrera, per l’aire que els arribava, però era o això, vidres baixats, o suar a base de bé. I abans quan s’anava a peu o amb tartana? Doncs en general les carreteres comptaven amb arbrat caducifoli, a banda i banda, als vorals, de manera que a l’estiu es circulava sota l’ombra i, a l’hivern, amb l’escalfor del Sol amb els arbres ja sense fulles. L’arbrat era format per alineacions, en general, de plàtans (Platanusxhispanica), també anomenats plateros o plataners. I dic era perquè la major part d’ells han estat talats amb l’excusa de l’ampliació de les carreteres.
Els herbolaris sabien del fet excepcional de la carretera de Cardedeu a Cànoves, una bona part de la qual gaudia de la doble alineació de til·lers i aprofitaven per recollir-ne les seves flors i bràctees que després venien als clients per fer-ne aromàtiques i remeieres infusions.
Aquest estiu ens ha sorprès veure com la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa manté força trams amb plàtans als seus vorals. Volíem recordar les trobades amb mossèn Dalmau quan res ens feia pensar en el seu imminent traspàs.
La carretera de Sabadell a Granollers també era així, amb plàtans a banda i banda. A l’Av. Rei en Jaume de Cardedeu també hi trobem un testimoni d’aquella pràctica. A d’altres països, per exemple a França, si bé no a totes les carreteres, en algunes només s’ha talat l’arbrat d’un voral i es manté l’alineació de l’altre amb exemplars força vells. Sembla que l’opció triada al nostre país responia a un mal concepte del que és justícia. Perquè no protesti el de l’altra voral talem els dos i punt. Mala decisió com tantes de l’època, si però que és veritat que més d’un conductor va perdre la vida contra un arbre, motiu pel qual, alguns, en justificaven la seva tala.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2018



dimarts, 11 de setembre del 2018

Una papallona gran migradora



La migradora dels cards (Vanessa cardui)

Ens sorprenen els 4 000 km que fan cada any les grues (Grus grus) en el seu viatge migratori des dels països nòrdics fins a Extremadura, o els 9 000, o fins i tot 12 000 km, que fan els abellerols (Merops apiaster) des de l’Àfrica tropical o austral fins a Cardedeu, o la del menut rossinyol (Luscinia megarhynchos) des de l’Àfrica subsahariana fins a Cardedeu. Doncs més ens han de sorprendre els 12 000 km que fan les papallones migradores dels cards (Vanessa cardui).

La migradora dels cards és una papallona que forma part de la llista d’espècies de les quals en fan el seguiment els voluntaris de la Xarxa Fenològica de Catalunya amb l’objectiu d’estudiar, concretament per a aquesta papallona, la fenologia migratòria. És una papallona amant dels ambients humanitzats de poc més de 5 cm, que s’alimenta preferentment de cards però també de malves, borratges o d’altres plantes.

Fins no fa massa es creia que la papallona monarca (Danaus plexippus) era l’única amb capacitat per migrar tant, des de Nord-amèrica com cap el sud més enllà del golf de Mèxic, com fan els ocells. I és que la monarca migra cap el sud, a partir del mes d’agost, i a la primavera torna cap el nord amb un recorregut d’uns 4 000 km.

Tradicionalment sabíem que la migradora dels cards marxava a finals de l’estiu, tot i que algun exemplar es podia veure en hiverns suaus, i que tornava a la primavera. Roger Vila, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) ja ens avançava, el 2 015, algunes dades de les seves recerques sobre la migradora dels cards, en una xerrada al CeCuCa organitzada per l’Aula de Cultura, i ara, juntament amb altres investigadors, ha publicat un article en el qual demostren ”que la distància anual recorreguda per les generacions successives pot arribar als 12 000 km aproximadament, incloent la travessa del desert del Sàhara dues vegades”.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2018

Els canvis i les estacions de l’any

Gafarró (Serinus serinus)

A finals de gener, principis de febrer, sentim el cant insistent i repetitiu del gafarró. Podem veure els mascles a l’extrem de les branques més altes encara desproveïdes de fulla. Anuncien l’arribada del bon temps. Són dels primers a criar. Els gafarrons són presents tot l’any a casa nostra. Altres ocells com l’abellerol, el cucut, el falciot, l'oreneta, la puput, el rossinyol... són ocells migradors. Ara ja han arribat i estaran amb nosaltres fins a finals d’estiu, altres ocells ens han deixat i no tornaran fins a la tardor. 

La fenologia és la ciència que estudia com els factors climàtics condicionen els cicles biològics dels éssers vius. És sabut que hi ha espècies que no es poden veure totes les estacions de l’any o que cada planta té una època per florir. 

El 22.03.2013 es presentà a Cardedeu la Xarxa Fenològica de Catalunya (FENOCAT) en l’acte de celebració del Dia Meteorològic Mundial i del reconeixement als 50 anys d’observacions de Pere Comas. Comas observava 103 espècies de plantes (sortida de les fulles, floració, sortida del fruit i caiguda de la fulla), l’arribada de 6 ocells migratoris i l’aparició de la primera papallona. Investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB, basant-se, entre d’altres, en les dades recollides per Comas, varen concloure que la primavera s’ha avançat 20 dies, com ho demostra que les fulles dels arbres surten 20 dies abans i cauen 13 dies després que fa 50 anys o que les papallones apareixen 11 dies abans, i que la floració i fructificació s'han avançat 10 dies. 

L’objectiu de la xarxa FENOCAT és obtenir dades fenològiques arreu de Catalunya, amb diferents observadors voluntaris i sota uns mateixos criteris, de 25 espècies de plantes, 14 d’ocells i 6 de papallones, una manera d’estudiar com afecta el canvi climàtic les espècies.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2018

dimarts, 17 d’abril del 2018

Josep Ferrer i Guàrdia



A la columna del mes de setembre parlàvem de la necessitat d’anar canviant els cultius, per fer front a les plagues, en aquell cas a la fil·loxera, o per adaptar-se a la demanda dels mercats o per pura supervivència.

Al Maresme, els segles I, II i III, es produïa vi i s’exportava, per la seva qualitat, a Roma, i després, el s. XVIII a Amèrica; a mitjans del segle XVII, coincidint amb la transformació dels secans a regadius, s’inicià el conreu de llegums, verdures, fruites i hortalisses, per proveir Barcelona, la qual cosa es veié afavorida, el 1848, per la primera línia ferroviària.

A la segona meitat del s. XIX s’exporten patates, el conreu de les quals emprèn volada el 1933 amb la denominació d’origen Mataró Potatoes i arriba fins el 1978 quan, degut al baix preu, es deixen de cultivar a l’engròs. Sense oblidar altres conreus com la mongeta del ganxet, el tomàquet... o el de les plantes ornamentals com el clavell, introduït el 1923 per l’italià B. Farina, que s’exportà a partir del 1950. A la segona meitat del s. XX s’inicià el conreu en hivernacles, de maduixes i maduixots, per avançar-ne les produccions (les primerenques són més ben pagades), i després el de plantes ornamentals.

Qui més, qui menys, coneix Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) el pedagog català que dirigí el projecte de pedagogia llibertària conegut com Escola Moderna i que fou afusellat al Castell de Montjuïc després de ser condemnat a mort en un fosc procés judicial per haver, deien, promogut la Setmana Tràgica. En canvi, poc, o gens conegut és el seu germà Josep (1857-1930).

En Francesc i en Josep són fills d’uns pagesos d’Alella (Maresme), Francesc es dedica a la pedagogia i Josep a l’agricultura el qual, per prosperar, marxa el 1891, amb la seva muller a Austràlia i s’estableix a Bendigo, a 167 quilòmetres de Melbourne, on obté un gran reconeixement per la innovació tant en jardineria com en horticultura i particularment en el conreu del tomàquet i del clavell. El 1900 torna al Maresme, reclamat pel germà, que vol disposar de temps per dedicar-se a la pedagogia, i es fa càrrec de les finques familiars, fins la mort del germà, quan és represaliat i desterrat a Alcanyís. Més tard, a contracor, marxa a Llançà on el 1911 compra una finca i es dedica al conreu tradicional de l’horta, l’olivar i la vinya, i al conreu de clavells, dàlies, roses i tulipes. Es diu que tenia fins a 300.000 clavells.

Josep Pla parla de Josep Ferrer al seu Quadern gris.


Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2018

dilluns, 12 de febrer del 2018

Els ocells a l’hivern


La quantitat d’aliment de la qual disposen els ocells disminueix a mida que avança la tardor. Els ocells s’han de repartir els pocs fruits que resten.
Els ocells insectívors veuen disminuir l’aliment perquè molts insectes acaben la seva vida activa i és per això que alguns canvien la seva dieta, deixen de menjar insectes per passar a menjar fruits o llavors. És el que fan la cotxa fumada, l’estornell, el pinsà comú, el pit-roig i els tallarols.

Ara ja som a l’època més freda de l’any, d’un any sec, perquè ha plogut menys del que ho acostuma a fer i per tant les plantes han produït per sota del que calia esperar i d’això se’n ressenten els animals. Quan s’altera un nivell de les xarxes tròfiques tots els altres nivells se’n ressenten.

Disposen de petites llavors i dels fruits d’arbusts, aladern, aladern fals, arboç, arç blanc, aritjol, ginebró, heura, llentiscle i marfull, sense oblidar els fruits de dos arbres, lledoner i olivera. Els lledons són molt apreciats per les mallerengues o els tudons. Les olives per les merles i el tords.

Ara és l’hora de pensar en fer, o comprar, menjadores per facilitar l’aliment als ocells. No cal ser gaire manetes per fer-ne. Podem seguir les instruccions que trobarem a internet. Si ens fa mandra podem comprar-ne de fetes a les botigues d’animals o als centres de jardineria. Però també podem ser creatius.

Una rastellera de cacauets, amb closca, travessats per un filferro o un fil de pescar, penjada de les branques d’un arbre, o del sostre d’una terrassa, o de la barana d’un balcó encantaran a la mallerenga blava i a la mallerenga carbonera.

Podem posar, en un plat, pa esmicolat, humitejat si és massa sec, tant blanc com integral, o barreges de llavors, blat de moro trencat, cacauets trossejats, pipes de gira-sol...

Les fruites seques (figues, panses, prunes...) agraden a la merla, el pit-roig i el tord. Les llavors petites com el mill atrauen el gratapalles, el pardal comú, el pardal de bardissa, el sit negre, la tórtora o el verdum.

Unes rodanxes de poma i taronja enllaçades amb un cordill i penjades com una garlanda també agradaran a les mallerengues.

També ens serveix una xarxa de plàstic de les que s’utilitzen per comercialitzar cebes o patates. La podem omplir amb cacauets o podem preparar un pastís fent pilotes amb llard o mantega (no salada) barrejats amb fruits secs, cereals, formatge, galetes...

Els ocells ens ho agrairan amb la seva presència.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2018