dimecres, 6 de maig del 2020

Després de 113 columnes

El mes de gener ha estat marcat pel temporal Glòria. El gener, un mes generalment sec, ha vist com al Vallès Oriental han caigut entre 200 i 500 l/m2. A Cardedeu cauen anualment de mitjana 688 l/m2, dels quals 44 l/m2 cauen pel gener, enguany han estat 191,7 l/m2. Sí, és excepcional, però els científics ens diuen que globalment es mantindran les quantitats anuals encara que la manera de ploure serà sovint com aquest gener o similar: amb més violència i en menys temps. N’és el culpable el canvi global? Probablement. Sabem com posar-hi remei però fem ben poc o res per frenar-lo.
El principal causant dels canvis som els propis humans. Uns amb més responsabilitats que uns altres però som nosaltres mateixos els causants. Per diversos motius però un del més importants és que som massa persones. És el que el matrimoni Ehrlich, Anne i Paul, anomenaren, el 1968, la bomba P, la bomba població. I en serem més, i si no canviem la manera de fer, no hi haurà planeta per a tots. Els recursos són limitats. Cada vegada en seran més i la producció d’aliments, amb els mitjans convencionals, i amb el clima cada vegada més en contra, serà més difícil. Alimentar la població actual seria possible si la distribució fos més justa. Mentre una part del planeta malbarata aliments, l’altra es mor de fam o de malalties derivades de la mal nutrició. D’això he escrit aquests darrers 15 anys i en mancar El Nas ho faré al blog:



on he anat publicant la columna de El Nas, el mes següent de l’edició impresa, al costat d’altres escrits sobre la natura i el territori.
Des del 2004 ençà, més de 15 anys, primer cada mes, fins el 2009, després, fins ara, mesos alterns, han estat 113 columnes escrivint sobre la natura i el territori amb voluntat de testimoniar les propietats, l’estat, l’evolució, la tendència, els canvis que es produeixen o que s’intueix que s’hi produiran.

Gràcies Núria i Xavier per la feina feta, m’ha agradat poder col·laborar amb vosaltres.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2020

Cimera pel Clima COP25: Fracàs


El clima de la Terra ha canviat al llarg del temps de manera natural però ara segons l’IPCC (Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic) hi ha un 90% de probabilitats que aquests canvis siguin responsabilitat dels humans, i la causa principal l’ús dels combustibles fòssils: carbó, petroli i gas.
Fa anys, el novembre del 2006, escrivia aquí mateix “Si el canvi climàtic és una conseqüència de l’escalfament global per causes derivades de les activitats humanes, és clar que el canvi climàtic és cosa de tots però alguns tenen més responsabilitat que d’altres” i res no ha canviat per evitar que el canvi climàtic sigui cada vegada més evident. S’ha fet la Cimera pel Clima COP25 a Madrid i les conclusions no poden ser més decepcionants del que ja ho havien estat les cimeres anteriors, com la de Paris 2015 COP21, que es va vendre com a gran èxit,  i que, a l’hora de la veritat, els acords als quals es va arribar o no van ser signats o es van abandonar pels països més implicats en la carbonització del planeta. Havien calgut 20 anys de negociacions per arribar a l’acord de Paris que es volia universal i legalment vinculant: evitar que l’escalfament global fos inferior als 2º C que era la previsió d’aquells moments. A Madrid tot ha acabat amb un document on es reclama als països "més ambició climàtica" per reduir els gasos d'efecte hivernacle a partir del 2020, deixant per més endavant nous compromisos per a la descarbonització i el descens de les emissions de CO2. Res.
Els governs, municipal, autonòmic i estatal, poden prendre mesures, com la declaració d’estat d'emergència climàtica, i fer actuacions per reduir les emissions de CO2 a zero en un termini determinat i exercir pressió política a les administracions superiors perquè prenguin consciència de la situació de crisi ambiental existent. Però de què serviran aquestes declaracions si les mesures es prenen en comptagotes? O si les mesures resten oblidades en una calaix com va passar amb les agendes 21?
El canvi climàtic no és només una qüestió ambiental, és un afer social, econòmic, de justícia, de drets humans, i un deure moral vers les generacions futures.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2020

dimecres, 12 de febrer del 2020

El tren i Cardedeu


Fins fa poc era una obvietat que la tecnologia anava acompanyada de progrés. De fet podem parlar de tecnologies. N’hi ha de tota mena però sí que podem convenir que el transport ferroviari comporta canvis molt importants als pobles i ciutats per on passa. Fa cinc anys vaig escriure sobre l’AVE i el que suposava per bé i per mal. Ara aniré més enrere.
El ferrocarril arribà a Cardedeu el 1860, ves per on abans que la carretera, que ho faria el 1864. Sembla que el traçat havia de passar per La Roca i que fou gràcies a les influències de Marià Borrell (industrial i polític), que aleshores era l’amo del Mas de Vilalba, que es modificà el traçat perquè passés per Cardedeu i així tingués parada ben a prop del Mas. Tot plegat generà canvis urbanístics i facilità la vinguda d’estiuejants que aviat construïren cases d’estiueig. La primera torre envoltada de jardí fou la Quinta Borrell (1885), promoguda per Concepció Borrell, filla de Marià Borrell. Cardedeu prengué el vol com a Vila d’estiueig. La primera estació entrà en servei el 27 d’agost del 1860 i donà servei fins el 5 d’agost del 1971 data en la que s’inaugurà la nova estació de tipus xalet, l’estació actual. El tren havia arribat a Granollers el 23 de juliol del 1854 i després arribaria a Girona amb una forta controvèrsia entre dues companyies que es disputaven la seva construcció, la Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Granollers i la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Mataró. Finalment el 1875 es fusionaren les dues companyies constituint la Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Gerona que executà l’obra.
L’electrificació de la línia arribà el 1958, i l’arribada fins a la frontera el 1963, un nou avenç tecnològic que facilità el desenvolupament de la Vila que lentament abandonà el qualificatiu d’estiueig per convertir-se en la que ara coneixem. I és per això que cal reivindicar l’ús del tren, versus el vehicle privat, i demanar que s’augmenti la freqüència de pas per facilitar l’augment d’usuaris (ara en són uns 800 000 l’any), per fer el transport més còmode i com a resposta urgent a la situació d’emergència climàtica.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2019