El decreixement un nou paradigma (1)

En una de les primeres columnes parlàvem de la petjada ecològica. La petjada ecològica és un indicador del grau d’impacte de la societat sobre el planeta. Es defineix com l’àrea del territori ecològicament productiva (conreus, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per produir els recursos necessaris per un individu i per assimilar els residus que produeix segons el seu estil de vida. L’estil de vida evidentment és el gran condicionant de tot plegat. Es considera que, globalment, el nostre planeta podria admetre que la petjada ecològica fos de 1,7 hectàrees per habitant amb una població mundial de prop de set mil milions d’habitants.

L’any 1996 es calculava ja que la petjada ecològica dels catalans era de 3,26 hectàrees, en una societat que, malgrat les diferències socials, podem considerar d’avançada. No ens posem a pensar en les societats encara més avançades que la nostra i suposem que el nostre estil de vida s’estengués a la resta d’habitants del planeta. Què passaria? Doncs el que està passant. Els països amb economies emergents han començat a produir frenèticament i el seu impacte creix per moments. La seva petjada ecològica ha augmentat i seguirà augmentant. En termes de justícia social res a dir. Tots tenim dret a aspirar a les màximes cotes de benestar però això no pot ser en detriment del planeta. Altrament tots en pagarem les conseqüències com ja està passant amb el canvi climàtic.

Amb aquesta situació tot el que s’allunyi de les regles del mercat o del model de creixement econòmic sembla una heretgia i més quan tot semblava arranjat amb una paraula màgica la sostenibilitat que de l’esquerra a la dreta se l’ha fet acompanyar a desenvolupament o creixement. La sostenibilitat, el conjunt d'accions que fem per viure de forma respectuosa amb el medi ambient,  i que ens permeten el desenvolupament i la millora de la qualitat de vida, sense que això comprometi la qualitat de vida dels ciutadans del futur, no és suficient. Ni que, com sembla, els Estats Units d’Amèrica adoptin mesures per frenar el canvi climàtic.

Els perills medioambientals de la producció massiva, de la societat de consum, de la generació de residus, de l’esgotament dels recursos energètics, del canvi climàtic, o els efectes del capitalisme globalitzat en els països subdesenvolupats, l’explotació, l’auge de les multinacionals en detriment de les petites empreses... són problemes que no poden resoldre ni el model econòmic ni la sostenibilitat. El model econòmic de creixement indefinit ha generat aquests problems i res fa pensar que els pugui solucionar. Cal pensar en un altre model econòmic, global i individual a la vegada, que ens obligarà a tots a valorar el que tenim, i a renunciar a certs estils de vida que ens han fet desitjar la publicitat i el marketing. És en aquest sentit que acabàvem la columna del mes de maig, el del decreixement que ja compta amb cert suport social. El moviment per al decreixement adverteix i demostra que el desenvolupament sostenible s'ha convertit en un concepte perniciós perquè ens impedeix, com si d'un miratge es tractés,  reconèixer que ens estem introduint en el desert estèril que quedarà després dels nostres petjades pel planeta, tant en el Nord com en el Sud. Aquest moviment pretén afavorir la reflexió per a empènyer a la humanitat cap a una veritable democràcia ecològica. El moviment del decreixement, tot i que va més enllà, comparteix l'esperit del moviment de la simplicitat voluntària. És una ideologia digna de pensar en ella, en la línia del que deia Gandhi “potser hem de viure de forma més simple perquè simplement  els altres puguin viure”. Però això és molt fàcil de dir quan el nostre estil de vida és el que és.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2007