divendres, 17 de desembre de 2010

DEPANA 20è Aniversari

Fotografia de la trobada commemorativa del 20è aniversari de la portada de DEPANA en acció. Tardor 1 996, número 8. Hi podem veure Lluís Paluzie, Joan Cuyàs, Carles Fontseré, Àlex de Juan, Rosa Ma Cros, Jaume Xampeny, Antoni Abad, Pau Ruata, Joaquim Maluquer, Antoni Giner, Josep Bentué, Josep Ma Vives, Salvador Maluquer, Roser Armendares, Salvador Filella, Eduard Rius, Francesc  Vallhonrat i Artur Sarró.
El curs acadèmic 1974/75 fou especialment conflictiu a la Universitat. És el curs en el qual es feu famós "el aprobado general político" que alguns professors, els anomenats PNN aplicaren als seus alumnes. No vaig tenir sort. Tots els meus professors eren dels altres. Les vagues, les manifestacions, les inacabables assemblees, es menjaren el temps de classe i d'estudi i aprovar fou èpic. El curs següent no començà millor. L'agonia i mort del dictador però, obriren les portes als aires de renovació, de canvi, de fer coses en una societat civil que vivia majoritàriament entre el consentiment i la resignació. Se'n salvaven alguns moviments associatius com les associacions de veïns, els partits polítics i els sindicats a la clandestinitat, l'assemblea d'intel·lectuals... DEPANA neixia en aquests anys d'efervescència social, i també cal dir-ho personal, si ho analitzo psicològicament, perquè coincidia amb el final de l'adolescència amb el rebuig de la societat adulta i alhora amb la contradicció que et porta a tenir ganes de participar-hi, i més en aquells moments que bufaven aires de canvi. Vaig fer diversos intents de participació. Un d'aquests intents el podem anomenar DEPANA. Tot s'inicià en veure penjat, per les parets de la Facultat, el Manifest dels doctors Oriol de Bolòs, Ramon Margalef i Jacint Nadal, manifest que seria la crida que culminaria amb la fundació de DEPANA. Recordo, d'aquells primers moments, la reunió en la qual es llegiren els Estatuts pels quals s'havia de regir la nostra associació. Lluís Paluzie, amarat de suor, els anava llegint entre comentaris i discussions en una sala, em sembla recordar, del Centre Excursionista de Catalunya. 
Uns anys abans però, amb aquestes ganes de participar a la societat, també vaig col·laborar a la fundació del Centre Excursionista de Palau de Plegamans, dins del qual constituírem, després de la fundació de DEPANA, la Secció de Defensa de la Natura.
Amb la perspectiva dels anys recordo la presentació d'al·legacions al Pla d'Ordenació Comarca de Sabadell en el qual es contemplava el planejament urbanístic de Palau de Plegamans. Entre d'altres dèiem que s'havia de proscriure la implantació urbana i industrial a les vores de la riera per raons òbvies de perill d'inundació, o la protecció especial que hauria de rebre la malmesa alzina centenària de l'era de Can Padró, o la necessitat de proscriure la pràctica, que ja s'havia convertit en habitual, de la parcel·lació i construcció de segones residències a les zones mal anomenades forestals, que de fet responen al que en diem pinedes i que n'hauríem de dir brolles arbrades. El temps ens ha donat la raó. Les riuades de la tardor del 94 feren morts als habitatges construïts pràcticament a la llera de la Riera de Caldes. L'alzina és morta. La família Padró no aconseguí la urbanització amb blocs de pisos, com era la idea inicial, però si amb unifamiliars parellades o entremitgeres, com en diuen. El cadàver de l'alzina però resta com a mostra de la vergonya que sent tot el poble. Diversos incendis han cremat les brolles arbrades però, per sort, no a la zona més perillosa. Què passarà si l'atzar decideix que es produeixi l'incendi en el continuum de brolla arbrada urbanitzada de Caldes, Bigues, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt, Lliçà d'Avall, Parets, Mollet i Palau de Plegamans?
En aquesta situació personal i col·lectiva fundàrem DEPANA. L'eufòria inicial comportà un ràpid ascens en el nombre d'associats. El pas del temps obligà a prendre decisions per donar de baixa a un important volum de socis que malgrat les reclamacions deixaven les quotes impagades. És cert que alguns érem socis convençuts, però no podem oblidar que n'hi havia d'altres de circumstancials, que se'n feien per alleugerir la consciència com qui es diu solidari perquè ha fet un donatiu a Càritas. Ara és trist comprovar que tens companys, fins i tot dels anomenats socis protectors, pel fet de pagar quotes més substancioses, que s'omplen la boca d'ecologisme quan saps que han participat en fosques operacions d'especulació del sòl.
Després de les primeres actuacions uns quants socis ens revoltàrem contra la direcció que prenia la Lliga, moguda més que res per la idea generalitzada de la conservació de la Natura bàsicament en una mena d'illes al llarg del territori, mentre que nosaltres volíem la protecció integral de tot el territori. La revolta fou ràpidament sufocada. Obert el diàleg, sobretot a través de Salvador Filella, alma mater d'aquells primers anys, de qui celebro que hagi rebut el premi Medi Ambient. Tot plegat em portà a col·laborar, a la mida de les meves possibilitats, dins de la vocalia de Coordinació Comarcal en la qual ja havia col·laborat al costat del, finalment reconegut a fora, però encara amb recances ací, em refereixo a l'amic Martí Boada.
Ja com a llicenciat universitari, a través d'aquesta vocalia, i amb la doble qualitat de vocal de DEPANA i de professor, vaig recórrer i participar a diversos actes fent d'apòstol dels principis ecologistes. Vaig conèixer molta gent, però potser del que guardo més bon record és de les reunions periòdiques amb Joan Manuel Riera (Escola de la Natura del Corredor), Jordi Miralles (ADENC i Fundació Terra), Vicenç Bros (Parc Natural de Sant Llorenç del Munt), Joan Real (zoòleg i professor de la UB), Josep Ma Llorach (Escola de la Natura Cel Rogent), Maria Montané (professora d'Ensenyament Secundari) i Martí Boada (geògraf i professor de la UAB) en les que tractàvem sense potser saber-ho del que després n'hem dit Educació Ambiental.
Ja com a membre de la Junta, un altre episodi que vull comentar fou la problemàtica declaració d'entitat d'utilitat pública. Era el que amb en Martí Boada en dèiem l'Agua de Solares, com deia la publicitat d'aquesta aigua, Declarada de Utilidad Pública. Ara ja som Entitat Declarada d'Utilitat Pública i em pregunto que n'hem sortit guanyant? ajuts econòmics per a la precària supervivència? que ens assignin la col·laboració d'un objector de consciència? la participació a l'elaboració de projectes o propostes? Seguim essent tant independents com érem? Tots hi podem dir la nostra.
També vull recordar els locals de DEPANA. El despatx de Lluís Paluzie, el pas pels locals de l'Escola Teòrico-Pràctica del Zoo i de la Biblioteca del propi Zoo, el pas per la seu de la Fundació Roca i Galés, i el nou local que lamento i mig me n'avergonyeixo de no conèixe'l. Tots els altres però amb barreres arquitectòniques que han anat marcant el meu lent allunyament de DEPANA també afavorit, si segueixo amb la breu anàlisi psicològica de la meva pertinença a DEPANA, per l'assoliment d'un estatus social i professional, i per l'estabilització en el pla sentimental que comporta la inserció al món laboral i la constitució de la família. Allunyament físic que no afectiu, tot lamentant maniobres de canvi i recanvi de les Juntes directives, coses que no ens han d'estranyar mentre mantinguem la condició d'humans i hi hagi ambicions personals i enveges.
L'any 1977 en un llibre fruit del Congrés de Cultura Catalana es deia que els problemes accentuats els anys seixanta i setanta s'havien produït "per la manca d'òrgans democràtics de planificació i de gestió dels recursos naturals i del territori". Enguany s'ha celebrat el vintè aniversari de la publicació de Natura ús o abús? El llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, lamento acabar amb un cert aire de decepció. Pel que fa als Vallesos, l'Occidental i l'Oriental, no puc ser optimista. A la primera edició es deia que "la plana no és una zona particularment notable des del punt de vista biològic i geològic" la qual cosa no havia impedit ser "una contrada acollidora" a la qual "donava bo de viure". Es repetia idènticament el mateix a l'edició del 1988 i remarco que en passat perquè també es deia del Vallès que era un exemple de "immolació irresponsable d'un medi natural sàviament humanitzat". Abans del 1977 era una cosa, després, ara una altra. Qui ha governat el país d'ençà del 1977? Què han fet els òrgans democràtics de gestió i de planificació dels recursos naturals i del territori? Capficats pel creixement sostenible, amb els problemes del llac Baikal o per altres qüestions no menys certes potser ens hem oblidat del dia a dia i del que ens és més proper. Ens hem submergit moltes vegades en la defensa de collonades i em temo que ens hem deixat fer canari.

Escrit enviat a la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA)
com a soci fundador amb motiu del 20è aniversari (novembre de 1 996)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada