I després de Copenhage què?

No calia ser massa llest per preveure el final de la Conferència sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides 2009 de Copenhage. El document de conclusions ha estat una declaració de bones intencions que no ens poden deixar indiferents.

Del previsible fracàs total es va passar a un acord polític que tracta d’atorgar ajuts financers als països pobres per fer front a la reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle. L’acord preveu destinar 30.000 milions d'euros per al finançament a curt termini, i 100.000 milions anuals a partir de 2020. Les quantitats, que d’entrada ens poden semblar molt elevades, són ridícules si les comparem amb les destinades a d’altres actuacions, per exemple la guerra d’Afganistan.

És lamentable que no es fixin dates, ni xifres, per a la reducció d'emissions de CO₂ dels països rics i que es retardin les accions voluntàries de mitigació dels països en desenvolupament que, fins a la trobada de Copenhague, tenien com a termini el 2010.

Si el finançament per a la reducció és una mesura important contrasta amb el fet que no es fixin més retalls en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle dels països que més en produeixen i que, per altra banda, més es resisteixen a la reducció per por a que, aquesta reducció, vagi acompanyada d’una reducció en la competitivitat particularment amb les economies emergents de la Xina, l’Índia, el Brasil i Sudàfrica, alguna de les quals és a prop d’encapçalar el ranking de països més productors de CO₂.

També és lamentable que s’hagin abandonat els objectius que s’havien fixat a Kyoto. Mentre la comunitat científica reclama que el nivell de CO₂ sigui de 350 ppm (parts per milió), per a poder estabilitzar l’augment de la temperatura a uns nivells inofensius, l’acord recull un augment tolerable de la temperatura terrestre de fins a 2ºC l’equivalent a 450 ppm, amb la qual cosa es veuran severament afectats alguns països africans i moltes repúbliques illenques.

Els països l'agricultura dels quals es veurà més afectada, els països les glaceres dels quals es fonen i les illes que corren el risc de desaparèixer, simplement no van tenir accés a la negociació de l'acord.

I el més trist de tot és el paper jugat per la Unió Europea. S’ha afegit a un penós acord final sense que se l’hagi tingut en compte per a res.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2010