És evident que totes i tots lluitem per aconseguir unes millors condicions de vida. A més de les òbvies (educació, salut, habitatge, feina...) cada vegada som més els qui demanem millores en la qualitat ambiental del nostre entorn. A Cardedeu això és molt clar i hem vist, i veiem, que cada vegada són més els qui han fet de Cardedeu el seu lloc de residència i un dels motius ha estat l’entorn natural francament envejable.
L’augment de residents però ha incrementat el ritme d’ocupació del sòl, anomenat urbanitzable, amb edificis de tota mena però bàsicament blocs de pisos, la qual cosa ha generat, i genera, la percepció que ja som massa i que s’ha de tancar la porta. El més paradoxal és que sovint els qui volen tancar la porta són els que acaben d’arribar o que els qui se’n queixen són els que s’han venut el sòl on s’han fet els pisos.
Un dels problemes que genera l’augment de residents és el de la mobilitat. Som pocs els qui ens hem fet residents a Cardedeu per motius laborals, la major part han d’anar a treballar fora de Cardedeu i una bona part ho fan amb transport privat. El transport públic, majoritàriament el tren, ha hagut d’augmentar la freqüència de pas, per satisfer la demanda, mentre que les carreteres segueixen sent les mateixes des de finals dels anys seixanta, llevat de la construcció de l’autopista de Mataró i d’algunes variants per evitar nuclis urbans, i a més a més, per motius de seguretat, les hem omplert d’entrebancs (semàfors, rotondes, etc.).
Així les coses semblaria raonable que en el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal es qualifiqués més sòl per a les activitats econòmiques, per donar llocs de treball de proximitat. Doncs tampoc, tornem amb les paradoxes, no es volen indústries en el municipi per tant estem apostant novament per la mobilitat. I això no és tot, tampoc no volem la construcció de noves infraestructures, nous vials, noves carreteres, noves línies
fèrries, per les ferides que generen en el territori.
L’any 1993 el, aleshores, Ministerio de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente, elaborà el Plan de Infraestructuras 1993-2007, en el qual es contemplava la construcció del 4t Cinturó, una autovia entre Abrera i Sant Celoni, com un primer tram del que s’anomenava Eje Prelitoral Catalán. Recordem que l’any 1995 es generà un intens debat, també a la nostra Vila, en contra de la construcció del 4t Cinturó.
Ara, deu anys després, es torna a encetar la polèmica. Els arguments però no poden ser els mateixos. Tornarem a parlar dels problemes generats pel creixement però poc o gens parlarem de la nostra col·laboració en aquest creixement. Alguns afirmen que el creixement és un procés inevitable i impossible de controlar perquè és el resultat de moltes decisions preses per consumidors i productors individualment. De manera similar, s’ha argumentat que tot esforç per parar el creixement comportaria recessions econòmiques i, com a conseqüència inevitable, problemes socials i ambientals.
Ens ho hem de pensar bé.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada