Del CO2, què n’hem de fer?

Emissions de carboni en gigatones per any

Entre les activitats que enguany es faran a Cardedeu, per commemorar el dia mundial del medi ambient, 5 de juny, hi ha la projecció del reportatge Una verdad incómoda d’Al Gore. Per Sant Jordi el llibre amb el mateix nom ha comptat amb una forta acceptació. Sembla doncs que amb polèmica, o sense, ha arribat el moment de fer alguna cosa. Sempre hi haurà qui afirmarà que estem exagerant. És el que han dit d’Al Gore quan ha

afirmat que el canvi climàtic és «l’amenaça més gran a la que mai ha hagut de fer front la civilització».

Potser també hauríem de revisar el concepte de civilització si per civilització s’entén l’estil de vida que ens pot portar a la nostra pròpia destrucció. Quan parlem d’efecte hivernacle ens estem referint a un fenomen natural produït per una sèrie de gasos presents, repeteixo de forma natural, a l’atmosfera, vapor d’aigua, diòxid de carboni CO₂,

metà CH₄, òxids de nitrogen i ozó, que impedeixen que la radiació que ens arriba del Sol i escalfa la Terra, el sòl, no es pugui dissipar, s’acumuli i sigui la responsable de les condicions que necessitem els éssers vius. Si bé tots ells són naturals, a partir de la Revolució Industrial, i degut principalment a l’ús de combustibles fòssils, primer carbó i després petroli i els seus derivats, en les activitats industrials i el transport, ha augmentat la quantitat d’òxids de nitrogen i de diòxid de carboni emesos a l’atmosfera.

La Terra sense diòxid de carboni seria un bloc de gel, el seu excés, però, augmenta l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta.

La solució és clara o reduïm les emissions de CO₂ o les capturem. La reducció de les emissions passa per potenciar la utilització d’energies renovables (solar tèrmica i fotovoltaica, eòlica, maremotriu...) o de l’energia nuclear amb el problemes afegits derivats de la radioactivitat i dels residus que genera.

Tot plegat lent i llunyà però cap allà que anem. A finals d’abril s’inaugurà a Dinamarca la major planta del món de captura de diòxid de carboni, com a resultat d’investigacions dins del programa marc de la Unió Europea. Aquesta nova tecnologia permet atrapar les emissions de CO₂ que generen les centrals elèctriques i les refineries de petroli.

Constitueix un punt intermedi entre el sistema energètic actual, que es basa en els combustibles fòssils, i un sistema que no emeti diòxid de carboni.

La captura d’emissions pot ajudar a retallar les emissions, i donar temps als països a engegar una economia energètica pràcticament sense diòxid de carboni. Les emissions que produeixen les centrals elèctriques s’emmagatzemen en el subsòl, perquè no puguin interactuar amb l’atmosfera i no produeixin l’efecte hivernacle. El sistema és eficaç sobretot en les centrals elèctriques que utilitzen carbó i en les refineries de petroli, les més contaminants.

Una altra visió, de la que n’haurem de parlar, passa per canviar el model econòmic actual, basat en el creixement, per un altre que contempli el decreixement.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2007