Espècies protegides

 

La protecció de les espècies és una qüestió que preocupa els qui estimem la natura. Des de sempre hem vist circular llistes d’espècies que haurien de ser protegides. Els diferents governs finalment s’hi avenen i les publiquen total o parcialment en format legal, Boletín Oficial del Estado o al Diari Oficial de la Generalitat. La protecció de les espècies ocupa sovint algun que altre racó als diaris i telenotícies. Ara fa poc el protagonista ha estat el linx ibèric, Lynx pardinus, i la seva cria en captivitat. La preocupació per les espècies rares, en perill d’extinció o en situació de vulnerabilitat, és una preocupació constant. A l’estat espanyol la primera llista d’espècies, protegides oficialment, es publicà en un Decret del 1962 en el qual es protegien, per primera vegada, 33 espècies de la flora peninsular i 26 de les illes Canàries. A Catalunya les primeres plantes protegides ho foren per una ordre que donava compliment a un Reial Decret, del 1982, a proposta del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, sobre protecció d’espècies amenaçades de la flora silvestre. Aquestes llistes s’han vist superades per altres, més extenses, de manera gairebé contínua. I més que ho seran.

Ja vàrem comentar els efectes del canvi climàtic. Sempre sembla però que sigui una cosa llunyana i no és així. Tot i que s’ha apuntat que el mes d’abril serà plujós, no podem oblidar l’eixut al que s’han vist sotmesos els nostres boscos. La flora de les contrades mediterrànies disposa de mecanismes per a vèncer la manca d’aigua, l’estrès hídric, però té límits. Altres espècies que requereixen més humitat i que viuen en ambients mediterranis a zones on hi ha microclimes que els hi són favorables encara pateixen més. Només cal passejar pels nostres boscos per veure les espècies que han patit directament l’eixut, o les que, delmades per l’eixut, han estat víctimes dels paràsits. A llocs més estudiats ja s’ha vist la disminució de les àrees de distribució d’algunes espècies.

Contrasta tot plegat amb les polèmiques que sorgeixen arran la implantació de plans de mobilitat, fets amb criteris de sostenibilitat, on sembla que tot és més important que la col·laboració, individual i col·lectiva, a la reducció dels impactes ambientals de les emissions del model de mobilitat actual, perquè no podem oblidar que el 40% de l’energia que consumim, ho és per a la mobilitat majoritàriament amb vehicle privat.

Fora bo no perdre la memòria i recordar els arguments, a favor i en contra, dels uns i dels altres, per veure, d’aquí a uns anys, que en pensen els nostres fills o els nostres néts.

El protocol de Kyoto és cosa de tots no només dels estats que l’han ratificat. Les alternatives de canvi són a l’abast dels ciutadans, i sabem quines són. Els plans de mobilitat que contemplen mesures per dissuadir-nos d’agafar el vehicle privat en els desplaçaments curts, la potenciació dels transport col·lectiu, la reducció de les emissions dels vehicles, amb noves tecnologies o limitant-ne la seva potència, o amb d’altres mesures. També podem decidir no fer res i acabar vivint en un desert, això sí, abans haurem vist com any rere any ha augmentat la llista d’espècies protegides.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2007