dilluns, 20 de desembre de 2010

El dret a l’habitatge


1a Promoció municipal de 27 habitatges
Amb la tranquil·litat de les vacances de Pasqua i després de la ressaca d’una campanya electoral, que ha durat més de quatre anys, encara ressonen els arguments d’uns i altres. Un dels arguments que més m’ha sorprès ha estat un spot de campanya en el qual una persona es lamentava de com amb un sou de
1000 euros podia suportar una hipoteca del mateix import. Cal arribar a aquest raonament, per entendre que, amb un sou com aquest, no pots accedir a comprar un habitatge amb una hipoteca d’aquest valor?
L’article 47 de la Constitució diu que tenim “dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat” i que les administracions promouran “les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació”. Ja fa mesos vaig comentar els efectes negatius de l’aprovació de la Llei del Sòl
del PP el 1998 que, amb la intenció d’afavorir la construcció d’habitatge, passà a considerar sòl edificable tot el sòl disponible, i que es va convertir en la pujada del preu de sòl, dels habitatges i dels lloguers.
Ara, la discussió en boca dels joves, passa ràpidament per la reclamació d’un dret, el dret a l’habitatge. Dret que és real però que sovint va acompanyat d’un afegitó de molts, ja no joves, ara els joves ho tenen molt difícil. I quan ho han tingut fàcil els joves? O és que hem perdut la memòria? No fa massa anys moltes parelles es veien en l’obligació de quedar-se a viure a casa, amb els pares de l’un o l’altre, i amb els altres membres de la família si n’hi havia. La convivència de diferents generacions sota el mateix sostre era la tònica.
Només algunes parelles, filles de pares benestants, podien accedir a habitatges de compra, evidentment amb l’ajut dels pares. L’altra opció era anar de lloguer
però, per anar de lloguer, també calia comptar amb bons sous, en un temps on eren poques les famílies en les que treballaven els dos membres, sobretot després de tenir fills, la qual cosa comportava, habitualment, la renúncia a la feina de la dona. Una alternativa era que la parella fes números, estalviés, abans o després del casori, de vegades força anys, per poder comprar un habitatge.
Amb els avenços socials, el reconeixement del dret al treball de les dones, entre d’altres, l’accés no s’ha fet més fàcil, però tampoc més difícil. Som allà on hem estat sempre. Hi ha parelles que sense ofici, ni benefici, tenen habitatges en propietat, gràcies als seus pares, i d’altres que, després de fer molts números, també en tenen però per mèrits propis.
Una cosa és el dret a l’habitatge reconegut a la Constitució, com a dret a un habitatge digne, i una altra cosa el que de vegades es vol donar a entendre com el dret a un habitatge gratuït. En lloc es diu, digne sí, però no gratuït.
Per facilitar l’accés a l’habitatge, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i el de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat varen aprovar el febrer passat el Pla d’Àrees Residencials Estratègiques (ARE). Es preveu per a Cardedeu, la construcció d’uns 800 habitatges, al Sector 4 Pla de les Parets Nord, un 50% en règim protegit, que el març de 2009 s’hagin aprovat definitivament els plans directors urbanístics i que durant l’any 2010 es pugui executar ja la seva urbanització.
I amb aquesta barreja dels drets que tenim, i sovint, amb l’oblit dels deures que també tenim, ens ressonen promeses electorals més llunyanes de xarxes WiFi municipals d’accés lliure, i gratuït, com no, o altres demandes socials. L’administració ha de garantir l’accés als serveis però d’aquí a que els serveis siguin gratuïts hi ha molt camí per córrer. Com a aspiració social res a dir. Us imagineu un país on l’administració també ens donés, com a serveis gratuïts, autopistes, telefonia, Internet de banda ample, aigua potable, gas, electricitat, transport públic...

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada