Pla d'Ordenació Urbanística de Cardedeu. Fem memòria

Sembla mentida la feblesa de la memòria d'alguns polítics del nostre municipi. Després d'haver governat, pràcticament sense cap altre entrebanc, que l'haver de passar les eleccions, ara CiU i CAiS de Cardedeu ens volen fer beure a galet, com si fossin nous a la política, o potser per què pensen que els cardedeuencs i les cardedeuenques no tenim memòria. Governaren despòticament i ara volen fer gala del que no han tingut, ni quan han hagut d'estar a l'oposició. Han estat i estan intoxicant amb informació falsa, amb el desprestigi sense fonaments del contrari, i amb la tònica del tot si val. Responsabilitat cap. És hora de trencar el silenci.

La feina per a la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana de Cardedeu (PGOU) s'inicià l'anterior legislatura amb l'encàrrec d'un seguit d'estudis (Pla d'Equipaments, Pla de mobilitat, Pla Especial i Catàleg del Patrimoni, Actualització de la Diagnosi ambiental i Proposta de Pla d’Acció Ambiental del municipi de Cardedeu), els quals foren a bastament criticats, o fins i tot constituïren la riota dels qui ara diuen voler un poble a la mida de les persones, el seu "redreçament". Per tant res d'improvisat ni fet cuita corrents.

L'any 1999 Cardedeu Vital, una associació de la nostra Vila, sol·licità la col·laboració de la Fundació Jaume Bofill per assajar una tècnica de participació ciutadana en la recollida de l'opinió dels cardedeuencs i cardedeuenques en temes ambientals i urbanístics. La Fundació demanà que l'acció comptés amb els vistiplau de l'Ajuntament. La voluntat de l'equip de govern, i el consens entre les forces polítiques fou total, i així s'inicià la participació ciutadana dirigida a fer la revisió del PGOU.

El desembre del 2000, 68 ciutadans de Cardedeu debateren els punts clau que caldria tenir en compte en la revisió del PGOU. La tria dels 68 participants es va fer a l’atzar, dins el padró municipal. Reberen informació de tècnics i de les entitats de la vila, i el debat es desenvolupà mitjançant la constitució de Consells ciutadans, mètode sociològic de democràcia directa, per la qual cosa es comptà amb la Fundació Jaume Bofill, que encarregà la direcció tècnica al departament d'anàlisi política de la Universitat Autònoma.

Les conclusions, que foren presentades en un acte públic a l'Esbarjo, el febrer del 2001, formaren part dels documents lliurats al equips d'urbanistes que participaren en el concurs per a la contractació de l'equip que hauria de redactar el PGOU. Resumides: els cardedeuencs i cardedeuenques volien un PGOU que permetés un creixement controlat i sostenible de la població, la revitalització del centre urbà, les millores dels vials per als vianants i ciclistes, la construcció d’equipaments, etc.

A la primavera del 2002, l'equip redactor lliurà l'avantplà. Rebé l'assentiment per part del ple de l'Ajuntament, i tot i no ser preceptiu, s'exposà al públic per un termini de dos mesos, perquè els cardedeuencs i cardedeuenques poguessin fer els suggeriments que creguessin avinents. Fruit d'aquesta exposició pública són els 45 suggeriments presentats.

L'avantplà també comptà amb una sessió pública d'exposició per part de l'equip redactor, a la Sala de les Columnes de l'Ajuntament a la qual foren convidades totes les entitats de Cardedeu i els vuit membres dels Consells Ciutadans que participaren a l'elaboració del dictamen final de la consulta ciutadana.

Ara, febrer del 2003, s'ha presentat la documentació del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, nom que rep ara el PGOU arran l'entrada en vigor de la llei 2/2002, de 14 de març, d'urbanisme de Catalunya.

Abans de Nadal es lliurà als grups polítics un CD-ROM amb la informació més important per al debat del Pla, les ordenances i els plànols i, en tornar al gener, durant la primera quinzena, es completà la informació, i a les diferents comissions informatives, ni CiU, ni CAiS han aportat cap suggeriment ni demanat cap explicació. No han mostrat cap intenció d'acostar-se al redactat del Pla i així consta a les actes. Només un tímid "els nostres tècnics l'estan estudiant". Contrasta la voluntat que ara diuen tenir, d'aconseguir major participació ciutadana, quan ells mateixos no participen en la defensa dels seus criteris on els han de defensar.

Amb la voluntat d'aconseguir el màxim consens, tres forces polítiques, ERC, ICV i PSC, acordàrem el document que finalment s'hauria d'aprovar. El document complet arribà a l'Ajuntament a la comissió informativa de l'Àrea Territorial el 10 de febrer i dos dies després es distribuí als grups polítics, per facilitar-los la feina, un nou CD-ROM amb la nova documentació. Comptat i debatut tres mesos per poder contrastar el seu criteri amb el document elaborat, sense participar del debat a partir del qual hauríem volgut arribar al consens.

Segueixen faltant a la veritat quan diuen "volem que Cardedeu segueixi sent una ciutat jardí amb espais verds", quan són ells mateixos, i el Pla, per ells aprovat, el 1984, els qui han permès la construcció d'habitatges unifamiliars en filera, on abans era ciutat jardí, al carrer Sant Josep Oriol, entre d'altres, o han fet pisos al terreny heretat, o a la mateixa finca on vivien i viuen (ara en un pis). També falten a la veritat quan diuen que es modifica el Pla, o es fan adaptacions o parracs. No s'està construint res que no sigui en el mercat ni que no fos contemplat en el vigent PGOU de 1984.

Tots aquells que lamenten que es facin pisos també han de saber que si volem un Cardedeu sostenible ha de ser amb un creixement compacte (pisos), no amb un creixement difús (ciutat jardí) devorador de sòl. Amb el ben entès que tots dos tipus d'edificació són compatibles, si el que es practica és una barreja d'usos, i no una segregació.

Per altra banda considerar els pisos que s'estan fent ara a Cardedeu, una suburbialització només es pot entendre amb la miopia intel·lectual de qui viu ancorat en el passat i no pensa en el futur.

Article publicat al 9Nou ed. Vallès Oriental el 21.03.2003

Ara toca

A la columna del mes de febrer del 2008 comentava l’aprovació, per part del Govern català, del Pla d’infraestructures de transport  de Catalunya (PITC), un pla, deia, que definia la xarxa d’infraestructures viàries i ferroviàries necessàries per a Catalunya, d’acord amb el planejament territorial vigent i amb una visió sostenible de la mobilitat que s’ha d’executar en 20 anys (2006-2026). El Pla no comptà amb l’aprovació de CiU que just acabava la primera legislatura a l’oposició i que pensava més en les properes eleccions del novembre del 2006 que en el que necessitava el propi país. CiU va guanyar les eleccions però no va poder governar.

Recordava en la mateixa columna que el dia 18 de gener del 2008 Artur Mas i Pere Macias reclamaven al conjunt de la ciutadania “força política” perquè, quan CiU guanyés les eleccions, pogués aplicar “el dret a decidir dels catalans en infraestructures”. Ara, guanyades les eleccions, governaran, i el President Mas ja ens ha demanat a tots que col·laborem per aixecar el país. Sembla que les coses en quatre anys han canviat. Ara, quan governa CiU, tots hem de col·laborar, i abans?

Una de les infraestructures del PITC era el 4t Cinturó. Una infraestructura que portava anys i panys al damunt dels despatxos, estatals i autonòmics, sense que s’acabés de concretar. Ni 23 anys de govern de CiU van ser suficients per fer una autovia, la B-40, que connecta pols productius i que ha de servir per millorar la competitivitat industrial, com ja feia temps que reclamaven alguns sectors vinculats al món industrial. El juliol passat s’inaugurà un primer tram en un camí que ja no té aturador. Lluís Recoder, el flamant nou conseller de Territori i Sostenibilitat va afirmar, just en acabar de prendre possessió del càrrec, en unes declaracions a RAC1, que el 4t Cinturó es convertirà en una de les prioritats del seu departament i ho justificava dient que “la competitivitat de Catalunya necessita del quart cinturó. S'ha de fer bé, però és inqüestionable que s'ha de fer”. O sigui que ja ho sabem “ara toca”, només faltaria que es fes enrere. El pas per l’oposició de CiU potser els ha servit per recordar que en els 23 anys de govern s’havien oblidat de la construcció del 4t Cinturó.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2011

L’ocupació del territori (i 4)

Per tal de combatre els greus desequilibris territorials, l’any 1981 el Govern de la Generalitat presentà al Parlament una proposta anomenada Directrius i Esquema Territorial de Catalunya que assolia el compromís d’endegar l’aplicació d’unes directrius territorials. Era la primera vegada en cinquanta anys que es presentava una anàlisi global del territori del Principat des del famós Regional Planning (1932). Com a conseqüència de la proposta de 1981, dos anys després es promulgà la Llei 23/83.

L’article 2 declara que: «L’Administració de la Generalitat, aplicant les prescripcions d’aquesta Llei, ha de prendre les mesures necessàries per a assegurar la utilització adequada del territori i per a promoure el desenvolupament socio-econòmic amb criteris d’equilibri social i territorial». De l’aplicació d’aquesta llei en deriva el Pla Territorial General, aprovat el 1995, amb rang de llei, que divideix el territori de Catalunya en zones deprimides, de desenvolupament i congestionades. També indica els nuclis de població que, per les seves característiques, hauran d’exercir una funció impulsora i reequilibradora. Val a dir que en aquesta llei només es contemplen tímidament els principis del concepte de «desenvolupament sostenible» que es perfila com a principal objectiu socio-econòmic de cara al futur (només dues vegades). Fets evidents de la feblesa de l’aplicació del Pla els tenim ben a prop, la zona industrial de Cànoves, per sort aturada a temps, o el Golf de Vilalba clars indicadors que les voluntats reflectides a les Lleis deuen topar amb interessos diversos que fan que no s’acabin de complir.

Des del març del 2002 disposem de la nova llei d’urbanisme, del seu reglament i de la recent modificació publicada el desembre passat. En mig d’aquest marc de pessimisme s’obre una petita escletxa que potser ens permeti posar els mecanismes de control que hem trobat a faltar en aquests primers anys de la recuperada democràcia, encara plena dels vells usos. La creixent participació ciutadana a la presa de decisions, i la responsabilitat dels polítics d’administrar el país, més enllà de la immediatesa de les comtesses electorals, haurien de permetre un canvi substancial en l’ordenació del territori.

Una novetat important és que la llei dóna certa autonomia als municipis perquè puguin aprovar el planejament derivat (els plans parcials) i el programa i calendari a seguir que han veure’s reflectits, i ser, l’expressió de la política municipal de sòl i d’habitatge.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2005

L’ocupació del territori (3)

Una de les pràctiques d’ocupació del territori més negativa i que constitueix la mostra més gran d’assentaments humans a Catalunya, ha estat les urbanitzacions conegudes com de segona residència que, escampades per la geografia catalana, ocupen la majoria de zones boscoses i humides. Com s’ha sabut, poques s’havien fet d’acord amb la legalitat urbanística vigent. Per sort Cardedeu només se’n veu afectat de manera subsidiària. No tenim urbanitzacions d’aquestes en el propi territori, però, en canvi hem de suportar, per bé o per mal, les dels municipis veïns (Sant Carles, Sant Josep, Alfou, Les Pungoles, Can Miret, Faldes del Montseny, Ca l’Esmandia...).

Aquestes segones residències han acabat esdevenint primeres residències, la qual cosa agreuja el problema dels equipaments i de la mobilitat, del propi municipi o dels municipis veïns, perquè els canvis residencials sovint no van acompanyats del canvi de domicili dels centres de treball. La mobilitat se’n veu perjudicada. Aquesta necessitat de moure’s ha significat un augment molt considerable dels sistemes de transport privats, provocant un col·lapse de carreteres i aparcaments.

Els pobles i les ciutats tenen un creixement natural que els expandeix geogràficament. Aquesta expansió però s’ha disparat. Barcelona i els pobles del voltant han crescut de forma espectacular, per sobre del ritme amb què es milloren les infraestructures per accedir-hi, havent-hi zones, com el Maresme o el Vallès, on la transformació ha estat molt marcada en molt poc temps, i encara no s’ha aturat.

Una de les activitats que ha patit més directament les conseqüències de la contínua agressió al territori és l’agricultura periurbana. A tall d’exemple, a l’àrea de Barcelona, sobretot el Baix Llobregat i el Maresme, des de 1960 s’han perdut més de 5000 Has. de regadiu d’una de les terres més fèrtils d’Europa i encara en resten 5000 d’afectades per l’acció planificadora, només al Baix Llobregat. A la “industrialitzada Catalunya”, la producció agrària és molt important. Representa al voltant del 10% de la producció espanyola i és més alta, fins i tot, que la de regions típicament agràries, com Extremadura o Aragó; tot tenint en compte que les activitats agrícoles a casa nostra l’any 1950 ocupaven el 22% de la població, mentre que actualment només n’ocupen el 8%, situant-nos en aquest aspecte dintre, més o menys, de les coordenades europees.

Sovint s’oblida que la funció de l’agricultura està estretament vinculada als interessos generals de la població. És evident que l’Administració ha de vetllar especialment per tal que la terra de gran valor agronòmic, que al nostre país malauradament ocupa una extensió no gaire gran, sigui destinada a la funció que li correspon: a la producció agrícola. La preservació d’aquest bé escàs i no recuperable que és el sòl agrari no afecta únicament els interessos dels pagesos, sinó que el manteniment de l’activitat agrícola interessa també la resta de ciutadans, perquè aquest objectiu coincideix amb els interessos generals de la població com dèiem abans.

Protegir l’agricultura periurbana dóna als municipis un cinturó o anell verd, una illa verda, amb funció de pulmó natural entremig de les zones urbanes i industrials fortament contaminades; una zona que facilita els moviments d’aire i l’oxigenació de l’atmosfera, una millor qualitat de vida.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2005

L’ocupació del territori (2)

El Regional Planning del 1931 era un model urbanístic que ultrapassava els límits de qualsevol visió urbanística local, seguia les directrius de l’ordenació territorial que es practicava als EUA i en alguns països d’Europa des de feia ja 15 o 20 anys. Catalunya es posava al capdavant d’un moviment urbanístic que ens havia de portar a controlar el territori. Però, malauradament, allò que es volia evitar no fou possible. El franquisme i els primers anys de la democràcia van fer possible una de les degradacions territorials -i urbanes principalment- pitjors d’Europa.

Fruit de tot plegat Catalunya és, en alguns aspectes, un país amb exemples d’ocupació de l’espai típicament tercermundistes per les grans concentracions humanes i els grans desequilibris territorials existents. El creixement caòtic basat en una manca total de previsió ordenadora racional per part dels poders públics, el fort desenvolupament econòmic impulsat per una dinàmica industrial i per una taxa elevada de creixement demogràfic, derivada de la immigració d’altres indrets de l’Estat, han superat en molt qualsevol índex de creixement vegetatiu.

Els grans moments d’esplendor econòmica suposen noves entrades en massa d’immigrants i, sobretot, a partir del «boom econòmic» que va des de 1955 fins 1970, en què s’arribà a triplicar la població de Barcelona ciutat i també la de Catalunya.

Cardedeu va tenir un fort creixement, la dècada dels seixanta, amb un màxim del 5,6% anual el 1965, tot i que el creixement s’estabilitza al voltant del 2% fins el 1991.

D’aquesta manera, s’inicia un procés de concentració humana que donarà forma al centralisme urbà de Barcelona, el qual jugarà un paper absorbent i xuclador envers tot el territori de Catalunya.

El resultat d’aquest creixement desordenat ha estat un país desequilibrat. Els efectes dels dèficits i desequilibris que resulten de tot plegat, com a conseqüència d’un creixement caòtic sense cap ni peus, són la degradació dels serveis públics (pràcticament la mateixa xarxa de ferrocarril i vials que abans de la guerra, tret de les autopistes) i de tot tipus d’equipaments, cal afegir, sobretot a les rodalies de Barcelona, les salvatges agressions al medi natural: indústries contaminants, fàbriques de ciment, d’extracció d’àrids, graveres, pedreres, abocadors de residus sòlids o instal·lacions de línies elèctriques que passen per allà on volen (fins i tot per dins dels nuclis urbans).

En quedà un paisatge amb una forta sensació de desordre territorial que compromet greument l’equilibri ecològic, molt més enllà dels límits permesos per la Unió Europea (sanejament de les aigües residuals, elevat nivell de nitrats a les aigües freàtiques a conseqüència de la manca de tractament dels purins, etc.).

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2005

L’ocupació del territori (1)

Les raons materials han determinat, des de sempre, la mobilitat de la població i el seu assentament en el territori. El nostre entorn és un lloc de subsistència i ens hem adaptat al medi natural per treure’n profit. Els recursos naturals els boscos, els rius, la caça, la pesca... així com el clima marquen les pautes per decidir el territori que ocupem. Les necessitats vitals condicionen els canvis de l’espai físic a ocupar. La pràctica de la ramaderia i de l’agricultura acaben amb el nomadisme dels primers humans i comencen els assentaments humans que es mantenen amb lleugeres modificacions fins els nostres dies.

A la segona meitat del segle XX la pressió sobre els espais naturals per obtenir terres de conreu es pot donar per acabada, però revifa als anys 70, com és ara al Maresme on s’han ocupat i convertit boscos en rostos ben exposats al sol on la producció, de maduixes i maduixots principalment, és màxima. En d’altres llocs s’ha observat un fenomen curiós, alguns espais, abans conreats, han estat ocupats bé pel creixement industrial o per l’urbà. És el cas de Gallecs. A d’altres els boscos s’han convertit bàsicament en fonts de cel·lulosa i de pasta de paper, o han iniciat una lenta recuperació com a conseqüència de l’abandó de moltes propietats rurals.

Els principals problemes són en part derivats d’un creixement demogràfic vertiginós derivat de la forta immigració que es resolgué amb una concentració progressiva de la població a les comarques litorals i sobretot al voltant de Barcelona. Les comarques interiors desertitzades, les aigües litorals i continentals i l’atmosfera contaminades en les zones industrials, els espais naturals destruïts i privatitzats per a la construcció de segones residències i per equipaments (gairebé sempre privats) per al lleure com golfs, ports esportius o estacions d’esquí, la quadriculació del territori per les línies elèctriques i per les xarxes de comunicació (autovies, carreteres...), que potencien el transport individual sobre el col·lectiu, són alguns dels principals problemes que just s’han vist tímidament deturats amb la democràcia que, amb els corresponents òrgans de planificació i de gestió dels recursos naturals i del territori, hauria de vetllar per conservar i millorar els nostres recursos.

En el nostre país l’Ordenació del Territori no ha estat contemplada políticament, i pràcticament, que amb l’adveniment de la democràcia. El primer període, el republicà, comptà amb l’elaboració del Regional Planning. La previsió de futur de la Generalitat republicana, pel que fa als problemes territorials, es demostrà el 1931, solament set mesos després d’haver-se restaurat la institució catalana, en endegar el famós Regional Planning o Pla de Distribució en Zones del Territori Català, un projecte que, partint d’una anàlisi global de la superfície de Catalunya, contemplava tota l’ordenació del seu territori a nivell nacional, distribuint-lo en zones, en les quals quedaven degudament ordenades les diverses activitats humanes i naturals, mantenint l’equilibri del sistema ecològic i les reserves pertinents del paisatge.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2005

Quin Vallès volem?

Granollers–Sant Celoni–Cardedeu-Llinars van ser declarats el 1995 en el Pla Territorial General com a sistemes per reequilibrar l’espai metropolità. Sembla doncs que, malgrat les opinions dels vallesans sovint contràries a l’expansionisme urbanístic, la decisió ja era presa. El Pla de fet constatava el que ja era en marxa segons els Plans d’Ordenació Urbanística Municipals, antics o no, en general expansionistes.

Havien marcat tendència. La proposta de dividir el territori en illes metropolitanes segueix en marxa. Entre mig d’una espessa xarxa d’autopistes, caldrà sumar-hi el quart cinturó, la prolongació de l’Eix Besós-Ripoll cap el Nord, i els vials de connexió dels grans nuclis urbans.

També entre mig es reforçarà l’Anella Verda i els esquifits connectors ecològics que anunciaran la propera mort, davant la imminent ocupació urbana, d’antigues zones d’intercanvi biològic.

Fins als anys 60 només es preocupaven per les connexions ecològiques biòlegs i ecòlegs. La pèrdua progressiva de biodiversitat, la disminució del nombre d’espècies d’animals i plantes en àrees abans força poblades, provocà que a partir de la dècada dels noranta la Comunitat Econòmica Europea plantegés una sèrie d’iniciatives per fer front a la pèrdua d’espècies. És el moment que neix amb insistència la necessitat de preservar els connectors en el planejament territorial. Un bon exemple d’ampli abast n’és l’Anella Verda inclosa ara en un projecte LIFE de la Unió Europea. L’objectiu del qual és el foment de l’equilibri territorial i ambiental de la Regió Metropolitana de Barcelona i la promoció d’accions que incideixin en la vertebració del sòl no urbanitzable d’aquesta regió, formada per espais naturals i agraris periurbans, en el marc de la Xarxa de Parcs Naturals (Garraf, St. Llorenç del Munt i l’Obac, Collserola, Montseny, Montnegre, Corredor...) que gestiona la Diputació de Barcelona. El projecte es desenvolupa amb actuacions de restauració d’espais periurbans degradats que suavitzin la pressió urbanística i dignifiquin la qualitat del paisatge. Actuacions dissenyades per consolidar els espais naturals i agraris.

Quan alguns indicadors econòmics assenyalen un estancament de l’economia catalana, s’aixequen les veus d’alerta i s’analitzen les causes. Hi ha forta unanimitat en l’afirmació que una de les principals causes n’és la baixa inversió pública especialment en la construcció d’infraestructures (xarxa elèctrica, xarxa viària, ports, aeroports, línies de ferrocarril, etc.).

Com coordinar interessos de conservació del Patrimoni Natural i els econòmics? La ferida que estem veient dia a dia de les obres de construcció del TAV ens permeten suposar les que ens esperen quan s’hagi de fer realitat el quart cinturó. Semblava que a nivell comarcal ningú no el volia. Ara amb l’economia al ralentí, amb les carreteres prop del col·lapse i amb el hàbits de la ciutadania contraris a la sostenibilitat, amb una forta dependència per als desplaçaments dels mitjans privats, es fa difícil trobar arguments, que no siguin messiànics. Caldrà preguntar-nos quin país volem? Quin Vallès volem?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2005

Futur incert del Vallès i els vallesos

L’anàlisi del territori permet fer moltes lectures. Tot depèn sovint de la distància des de la qual la fem. No serà el mateix la interpretació d’imatges obtingudes per satèl·lit que la lectura de mapes o que l’observació en contacte directe sobre el territori. Tot però ens pot ajudar a entendre’l. Quan parlem del Vallès, més que de Vallès hauríem de parlar de Vallesos, pel que fa al territori, més Vallesos que l’Oriental i l’Occidental. Sovint, quan els analitzem, ens sobta la forta ocupació del sòl, per a la implantació industrial que hi ha en alguns llocs. Com també ens sobta, a l’altre extrem, la natura gairebé immaculada de la Mola o del Montseny. I entremig tot un mosaic del que en podríem dir els diferents Vallesos.

D’una banda a l’altra trobarem defensors i detractors dels dos models extrems. Els de trinxar-ho tot en nom del progrés i els de mantenir-ho tot també en nom del progrés. Semblen postures difícils d’entendre’s. Opinions de tertúlia sense cap compromís.

Sovint el creixement fa por. I en fa pels exemples del passat. Des dels pobles les opinions solen anar encaminades al manteniment del model de poble. Nucli urbanitzat amb uns serveis correctes però sovint escassos, que permetin el lament continu, i amb una mida de població que permeti el control fàcil de l’altre. Tots ens coneixem. Però els pobles creixen, i sovint els qui els han fet créixer, perquè s’han venut les finques que han permès el creixement, o els altres que han ocupat aquestes finques de nou, en pisos o casetes amb jardinet, són els que més es queixen i més pegues posen al creixement. No es vol perdre la qualitat de vida el model de poble que tenien o que havien desitjat.

El Parlament de Catalunya, des del compromís, aprovà el 1995 el Pla Territorial General, amb rang de llei, que divideix el territori de Catalunya en zones deprimides, de desenvolupament i congestionades. També indica els nuclis de població que, per les seves característiques, hauran d’exercir una funció impulsora i reequilibradora. En el Pla Territorial el sistema urbà de Barcelona es veu acompanyat per tres sistemes d’expansió i d’articulació del sistema central metropolità: el Baix Llobregat, el Maresme i Sabadell-Terrassa al Vallès Occidental. També s’hi consideren quatre sistemes, dels anomenats de reequilibri metropolità situats a: a) Matarò-Argentona, b) Vilanova i la Geltrú-Sitges, c) Martorell-Olesa-Esparreguera-Piera i d) Granollers-Sant Celoni i Cardedeu-Llinars.

Entre els objectius diversos, alguns obvis, hi ha potenciar el desenvolupament de les àrees per reequilibrar-les amb actuacions residencials, industrials i terciàries que generin noves centralitats i que a la vegada permetin també reequilibrar la saturada Barcelona i la seva conurbació. No es tracta d’inventar res nou sinó que es potencien les poblacions que ja actuaven com a centres.

Tot està en marxa. Els Plans d’Ordenació Urbanística Municipals antics, en general expansionistes, hi ajuden, però des del territori, en contacte directe, tot plegat es veu com una agressió al Territori i a la Natura.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2005