L’ocupació del territori (1)

Les raons materials han determinat, des de sempre, la mobilitat de la població i el seu assentament en el territori. El nostre entorn és un lloc de subsistència i ens hem adaptat al medi natural per treure’n profit. Els recursos naturals els boscos, els rius, la caça, la pesca... així com el clima marquen les pautes per decidir el territori que ocupem. Les necessitats vitals condicionen els canvis de l’espai físic a ocupar. La pràctica de la ramaderia i de l’agricultura acaben amb el nomadisme dels primers humans i comencen els assentaments humans que es mantenen amb lleugeres modificacions fins els nostres dies.

A la segona meitat del segle XX la pressió sobre els espais naturals per obtenir terres de conreu es pot donar per acabada, però revifa als anys 70, com és ara al Maresme on s’han ocupat i convertit boscos en rostos ben exposats al sol on la producció, de maduixes i maduixots principalment, és màxima. En d’altres llocs s’ha observat un fenomen curiós, alguns espais, abans conreats, han estat ocupats bé pel creixement industrial o per l’urbà. És el cas de Gallecs. A d’altres els boscos s’han convertit bàsicament en fonts de cel·lulosa i de pasta de paper, o han iniciat una lenta recuperació com a conseqüència de l’abandó de moltes propietats rurals.

Els principals problemes són en part derivats d’un creixement demogràfic vertiginós derivat de la forta immigració que es resolgué amb una concentració progressiva de la població a les comarques litorals i sobretot al voltant de Barcelona. Les comarques interiors desertitzades, les aigües litorals i continentals i l’atmosfera contaminades en les zones industrials, els espais naturals destruïts i privatitzats per a la construcció de segones residències i per equipaments (gairebé sempre privats) per al lleure com golfs, ports esportius o estacions d’esquí, la quadriculació del territori per les línies elèctriques i per les xarxes de comunicació (autovies, carreteres...), que potencien el transport individual sobre el col·lectiu, són alguns dels principals problemes que just s’han vist tímidament deturats amb la democràcia que, amb els corresponents òrgans de planificació i de gestió dels recursos naturals i del territori, hauria de vetllar per conservar i millorar els nostres recursos.

En el nostre país l’Ordenació del Territori no ha estat contemplada políticament, i pràcticament, que amb l’adveniment de la democràcia. El primer període, el republicà, comptà amb l’elaboració del Regional Planning. La previsió de futur de la Generalitat republicana, pel que fa als problemes territorials, es demostrà el 1931, solament set mesos després d’haver-se restaurat la institució catalana, en endegar el famós Regional Planning o Pla de Distribució en Zones del Territori Català, un projecte que, partint d’una anàlisi global de la superfície de Catalunya, contemplava tota l’ordenació del seu territori a nivell nacional, distribuint-lo en zones, en les quals quedaven degudament ordenades les diverses activitats humanes i naturals, mantenint l’equilibri del sistema ecològic i les reserves pertinents del paisatge.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2005