dijous, 27 de gener del 2011

L’ocupació del territori (3)


Una de les pràctiques d’ocupació del territori més negativa i que constitueix la mostra més gran d’assentaments humans a Catalunya, ha estat les urbanitzacions conegudes com de segona residència que, escampades per la geografia catalana, ocupen la majoria de zones boscoses i humides. Com s’ha sabut, poques s’havien fet d’acord amb la legalitat urbanística vigent. Per sort Cardedeu només se’n veu afectat de manera subsidiària. No tenim urbanitzacions d’aquestes en el propi territori, però, en canvi hem de suportar, per bé o per mal, les dels municipis veïns (Sant Carles, Sant Josep, Alfou, Les Pungoles, Can Miret, Faldes del Montseny, Ca l’Esmandia...).
Aquestes segones residències han acabat esdevenint primeres residències, la qual cosa agreuja el problema dels equipaments i de la mobilitat, del propi municipi o dels municipis veïns, perquè els canvis residencials sovint no van acompanyats del canvi de domicili dels centres de treball. La mobilitat se’n veu perjudicada. Aquesta necessitat de moure’s ha significat un augment molt considerable dels sistemes de transport privats, provocant un col·lapse de carreteres i aparcaments.
Els pobles i les ciutats tenen un creixement natural que els expandeix geogràficament. Aquesta expansió però s’ha disparat. Barcelona i els pobles del voltant han crescut de forma espectacular, per sobre del ritme amb què es milloren les infraestructures per accedir-hi, havent-hi zones, com el Maresme o el Vallès, on la transformació ha estat molt marcada en molt poc temps, i encara no s’ha aturat.
Una de les activitats que ha patit més directament les conseqüències de la contínua agressió al territori és l’agricultura periurbana. A tall d’exemple, a l’àrea de Barcelona, sobretot el Baix Llobregat i el Maresme, des de 1960 s’han perdut més de 5000 Has. de regadiu d’una de les terres més fèrtils d’Europa i encara en resten 5000 d’afectades per l’acció planificadora, només al Baix Llobregat. A la “industrialitzada Catalunya”, la producció agrària és molt important. Representa al voltant del 10% de la producció espanyola i és més alta, fins i tot, que la de regions típicament agràries, com Extremadura o Aragó; tot tenint en compte que les activitats agrícoles a casa nostra l’any 1950 ocupaven el 22% de la població, mentre que actualment només n’ocupen el 8%, situant-nos en aquest aspecte dintre, més o menys, de les coordenades europees.
Sovint s’oblida que la funció de l’agricultura està estretament vinculada als interessos generals de la població. És evident que l’Administració ha de vetllar especialment per tal que la terra de gran valor agronòmic, que al nostre país malauradament ocupa una extensió no gaire gran, sigui destinada a la funció que li correspon: a la producció agrícola. La preservació d’aquest bé escàs i no recuperable que és el sòl agrari no afecta únicament els interessos dels pagesos, sinó que el manteniment de l’activitat agrícola interessa també la resta de ciutadans, perquè aquest objectiu coincideix amb els interessos generals de la població com dèiem abans.
Protegir l’agricultura periurbana dóna als municipis un cinturó o anell verd, una illa verda, amb funció de pulmó natural entremig de les zones urbanes i industrials fortament contaminades; una zona que facilita els moviments d’aire i l’oxigenació de l’atmosfera, una millor qualitat de vida.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada