dijous, 27 de gener del 2011

L’ocupació del territori (2)


El Regional Planning del 1931 era un model urbanístic que ultrapassava els límits de qualsevol visió urbanística local, seguia les directrius de l’ordenació territorial que es practicava als EUA i en alguns països d’Europa des de feia ja 15 o 20 anys. Catalunya es posava al capdavant d’un moviment urbanístic que ens havia de portar a controlar el territori. Però, malauradament, allò que es volia evitar no fou possible. El franquisme i els primers anys de la democràcia van fer possible una de les degradacions territorials -i urbanes principalment- pitjors d’Europa.
Fruit de tot plegat Catalunya és, en alguns aspectes, un país amb exemples d’ocupació de l’espai típicament tercermundistes per les grans concentracions humanes i els grans desequilibris territorials existents. El creixement caòtic basat en una manca total de previsió ordenadora racional per part dels poders públics, el fort desenvolupament econòmic impulsat per una dinàmica industrial i per una taxa elevada de creixement demogràfic, derivada de la immigració d’altres indrets de l’Estat, han superat en molt qualsevol índex de creixement vegetatiu.
Els grans moments d’esplendor econòmica suposen noves entrades en massa d’immigrants i, sobretot, a partir del «boom econòmic» que va des de 1955 fins 1970, en què s’arribà a triplicar la població de Barcelona ciutat i també la de Catalunya.
Cardedeu va tenir un fort creixement, la dècada dels seixanta, amb un màxim del 5,6% anual el 1965, tot i que el creixement s’estabilitza al voltant del 2% fins el 1991.
D’aquesta manera, s’inicia un procés de concentració humana que donarà forma al centralisme urbà de Barcelona, el qual jugarà un paper absorbent i xuclador envers tot el territori de Catalunya.
El resultat d’aquest creixement desordenat ha estat un país desequilibrat. Els efectes dels dèficits i desequilibris que resulten de tot plegat, com a conseqüència d’un creixement caòtic sense cap ni peus, són la degradació dels serveis públics (pràcticament la mateixa xarxa de ferrocarril i vials que abans de la guerra, tret de les autopistes) i de tot tipus d’equipaments, cal afegir, sobretot a les rodalies de Barcelona, les salvatges agressions al medi natural: indústries contaminants, fàbriques de ciment, d’extracció d’àrids, graveres, pedreres, abocadors de residus sòlids o instal·lacions de línies elèctriques que passen per allà on volen (fins i tot per dins dels nuclis urbans).
En quedà un paisatge amb una forta sensació de desordre territorial que compromet greument l’equilibri ecològic, molt més enllà dels límits permesos per la Unió Europea (sanejament de les aigües residuals, elevat nivell de nitrats a les aigües freàtiques a conseqüència de la manca de tractament dels purins, etc.).

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada