dijous, 27 de gener de 2011

L’ocupació del territori (i 4)


Per tal de combatre els greus desequilibris territorials, l’any 1981 el Govern de la Generalitat presentà al Parlament una proposta anomenada Directrius i Esquema Territorial de Catalunya que assolia el compromís d’endegar l’aplicació d’unes directrius territorials. Era la primera vegada en cinquanta anys que es presentava una anàlisi global del territori del Principat des del famós Regional Planning (1932). Com a conseqüència de la proposta de 1981, dos anys després es promulgà la Llei 23/83.
L’article 2 declara que: «L’Administració de la Generalitat, aplicant les prescripcions d’aquesta Llei, ha de prendre les mesures necessàries per a assegurar la utilització adequada del territori i per a promoure el desenvolupament socio-econòmic amb criteris d’equilibri social i territorial». De l’aplicació d’aquesta llei en deriva el Pla Territorial General, aprovat el 1995, amb rang de llei, que divideix el territori de Catalunya en zones deprimides, de desenvolupament i congestionades. També indica els nuclis de població que, per les seves característiques, hauran d’exercir una funció impulsora i reequilibradora. Val a dir que en aquesta llei només es contemplen tímidament els principis del concepte de «desenvolupament sostenible» que es perfila com a principal objectiu socio-econòmic de cara al futur (només dues vegades). Fets evidents de la feblesa de l’aplicació del Pla els tenim ben a prop, la zona industrial de Cànoves, per sort aturada a temps, o el Golf de Vilalba clars indicadors que les voluntats reflectides a les Lleis deuen topar amb interessos diversos que fan que no s’acabin de complir.
Des del març del 2002 disposem de la nova llei d’urbanisme, del seu reglament i de la recent modificació publicada el desembre passat. En mig d’aquest marc de pessimisme s’obre una petita escletxa que potser ens permeti posar els mecanismes de control que hem trobat a faltar en aquests primers anys de la recuperada democràcia, encara plena dels vells usos. La creixent participació ciutadana a la presa de decisions, i la responsabilitat dels polítics d’administrar el país, més enllà de la immediatesa de les comtesses electorals, haurien de permetre un canvi substancial en l’ordenació del territori.
Una novetat important és que la llei dóna certa autonomia als municipis perquè puguin aprovar el planejament derivat (els plans parcials) i el programa i calendari a seguir que han veure’s reflectits, i ser, l’expressió de la política municipal de sòl i d’habitatge.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2005

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada