L'equinàcia

Tot just han canviat tímidament les temperatures i ja han començat els primers refredats i estats gripals. Res de nou. Sempre ha estat així. Només han canviat les dates més o menys relacionades amb l’anomenat canvi climàtic. Enguany amb retard però ja són aquí. I com cada any pensem què podem fer per evitar refredats i grips. Tot i que alguna vegada erra, la vacuna de la grip n’és la indicada però pel que fa als refredats no hi ha per ara cap mitjà per prevenir-los.

En els temps en què proliferen les anomenades teràpies naturals, deu ser que hi ha teràpies antinaturals o artificials, sempre podem recórrer a les plantes remeieres, i concretament a l’equinàcia (Echinacea purpurea), una planta d’origen americà l’ús de la qual s’ha estès els darrers anys, gràcies a diversos estudis que proven la seva eficàcia com a planta que estimula les defenses de l’organisme. És una planta perenne de fins a 1 m d’alçària, de fulles enteres, lanceolades, pubescents, amb tres nerviacions i de flors agrupades en capítols, lleugerament espinosos, les del centre tubuloses i ataronjades, i les de la perifèria porpres. Bàsicament però els principis actius s’extreuen de les arrels, i s’utilitzen en forma d’extractes amb els quals es preparen gotes, injectables, càpsules i pomades.

A les farmàcies es poden trobar diferents preparats de fitoteràpia. L’equinàcia té propietats immunoestimulants, ja que augmenta les defenses i activa la formació de leucòcits (glòbuls blancs) de la sang. També és immunorreguladora, bacteriostàtica i cicatritzant i té reconegudes certes propietats antiinflamatòries.

Es recomana el seu ús per al tractament i prevenció de refredats, grips, la tos seca, bronquitis, i infeccions genitourinàries entre d’altres.

Com tots els preparats de farmàcia té contraindicacions i efectes secundaris per la qual cosa abans de fer-ne ús cal consultar el metge o metgessa que amb criteri indicarà la conveniència o no de prendre’ls.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2014

I de les energies renovables què?

El final de la crisi ja comença a fer-se evident. Ja sentim parlar sense embuts que els rics són més rics i que els pobres més pobres. I és que, amb el pretext de la crisi, tot s’hi val.

Els diners de tots s’han utilitzat per salvar el sector financer, els bancs, i s’han buidat moltes empreses dels treballadors de més edat, i lògicament de més sou, per amortitzar els llocs de treball o cobrir-los amb joves inexperts, amb contractes de pena, amb pèrdua de drets socials, el resultat tot plegat d’una reforma laboral que ha permès abaratir costos i ser més competitius que altres economies.

Però a més un altre perjudicat és el medi ambient. També amb el pretext de la crisi, el govern ha deixat de potenciar el desenvolupament de les energies renovables i la societat s’ha vist abocada a seguir utilitzant els combustibles fòssils, en mans també dels grans grups financers, que amb l’excusa de ser limitats, els combustibles fòssils, i l’augment de la seva demanda, no fan res més que augmentar de preu i per tant el compte de resultats d’aquests grans grups.

El govern va suspendre els incentius econòmics a les energies renovables per reduir el dèficit tarifari, la diferència entre l’import de l’energia i el preu pagat pels usuaris (4.098 milions d’euros fins al desembre del 2013).

L’estat espanyol té instal·lacions de producció d’energia elèctrica que proporcionen una potència de 100 Gw. En els dies més freds de l’hivern o més calorosos de l’estiu utilitzem 44 Gw. No té cap sentit invertir en instal·lacions de producció d’energia elèctrica a no ser que s’inverteixi en les que funcionen amb energies renovables, que són les que ens hauran de proveir d’energia elèctrica quan els combustibles fòssils s’hagin exhaurit o no es puguin utilitzar pels greus problemes mediambientals que generen. Mentre però el govern manté les subvencions a la resta d’energies (mineria del carbó...).

Diuen que de la crisi econòmica n’estem sortint però, i de la mediambiental?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2014

On som? Cap on anem?

El mes d’octubre passat es va publicar l’Informe sobre l’estat i les tendències del medi natural a Catalunya. És la segona vegada que es publica, l’anterior és del 2010. La Institució Catalana d’Història Natural, l’associació de l’Institut d’Estudis Catalans que l’elabora, ha establert una metodologia per saber l’estat de la natura (gea, flora, fauna, ecosistemes, etc.) a partir d’uns indicadors, l’evolució dels quals s’ha d’anar avaluant periòdicament. La idea inicial era fer l’informe anualment però la manca de recursos, en plena crisi, no ho ha permès. A l’informe es consideren cinquanta–vuit indicadors definits segons iniciatives internacionals i estatals, i la valoració es resumeix en una taula de síntesi. La valoració que reben els indicadors és de molt bo, bo, mitjà, dolent i molt dolent.

Si comparem els resum de les valoracions dels informes del 2010 i del 2013 mantenen la valoració 6 indicadors, 1 bo, 2 dolent i 3 mitjà, milloren 3 indicadors, 1 passa de molt dolent a dolent, 1 passa de dolent a mitjà i 1 passa de mitjà a bo. Respecte de l’estudi del 2010, s’han introduït dos nous indicadors, 1 té la valoració de mitjà i 1 de dolent.

L’informe complet es pot consultar a internet*. Són dades fredes que difícilment es podran millorar si les administracions, principalment la Generalitat de Catalunya, no canvien de criteri. El criteri de les administracions s’ha concretat en: el desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural, el greu incompliment d’obligacions i disposicions legals (com directives europees o plans de conservació d’espècies) referides a la conservació del patrimoni natural, les retallades de més del 60% de la Direcció General de Medi Natural i Biodiversitat del Departament Agricultura, que ha reduït el seu pressupost en un percentatge molt inferior, la supressió de programes de recerca i de seguiment del patrimoni natural, que dificulta o impedeix poder avaluar l’efectivitat de les polítiques públiques.

I el més greu, es podrà mantenir la continuïtat en l’elaboració d’aquests informes? El del 2010 comptà amb el suport de l’Obra Social de Catalunya Caixa i el del 2013 de l’Obra Social “la Caixa” i el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat.

* Informe sobre l'estat i les tendències del medi natural a Catalunya

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2014

El tren d'alta velocitat

El 1992 va ser un any important tant per a Catalunya com per a Espanya. Els Jocs Olímpics de Barcelona van posar la ciutat al món, i Catalunya de retruc, però menys. L’Expo de Sevilla coincidint amb la commemoració dels 500 anys de l’inici de la colonització americana i del que comportà (evangelització, extermini cultural, genocidi...) va generar llocs de treball i una eufòria col·lectiva, mentre que les noies i nois que hi treballaven miraven amb tristesa l’acabament de l’Expo i el retorn a les incerteses, la manca de feina endèmica. L’estat però va demostrar la capacitat de l’Espanya que sortia de la dictadura i, de la seva mà, RENFE encunyava la marca comercial AVE (Alta Velocidad Española) amb la qual inaugurava la primera línia de ferrocarril d’alta velocitat Madrid-Sevilla. Feia 28 anys que el Japó havia iniciat l’alta velocitat ferroviària amb el tren bala, el Shinkansen, que unia les ciutat de Tòquio i Osaka amb una velocitat màxima de 210 km/h coincidint amb els Jocs Olímpics del 1964.

Des de Catalunya semblava més raonable que l’AVE unís Madrid i Barcelona perquè tant els desplaçaments aeris com ferroviaris eren, i són, més que no pas els de Madrid-Sevilla. Tot apuntava a una mena de repartiment territorial de les inversions la qual cosa ha estat el motiu que algunes comunitat, com la valenciana, s’embarquessin a fer construccions faraòniques per demostrar el seu potencial que, en aquest cas, s’ha vist emmascarat per la impossibilitat de gestió dels equipaments, pels coneguts pitafis arquitectònics (Calatrava) i episodis de corrupció (Gürtel). Però si només ens centrem en l’AVE, per tal de desfer els possibles greuges, s’ha fet un intent, gairebé consumat, de portar l’AVE arreu del territori espanyol amb la voluntat d’acabar unint les capitals de província. Algunes de les línies tenen una infrautilització que poc justifiquen la seva construcció. Qui va fer els estudis de viabilitat d’aquestes línies?

La realitat és que l’estat espanyol ja disposa de 3100 km de xarxa ferroviària d’ample europeu (1435 mm), que es poden duplicar si s’acaben tots els projectes vigents, i altres ara aturats, enfront dels 11823 km d’ample ibèric (1668 mm) que és l’estàndard que s’adoptà fa més de 150 anys i que s’ha mantingut per tal de mantenir les essències pàtries, Spain is different, i evitar la invasió dels perversos europeus.

Espanya pot treure pit. Té una xarxa d’alta velocitat amb una velocitat mitjana superior (222 km/h) a la de països com Japó (218 km/h) o França (216 km/h).

De tot plegat però en restarà la xarxa d’ample europeu, un molt gran avenç, i faran bons els governants mal administradors que bé haurien pogut millorar la xarxa ferroviària de rodalies, la que és més utilitzada per la població, o construir el corredor ferroviari mediterrani que hauria permès donar sortida europea ràpida als productes agrícoles o industrials d’aquest territori.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2014

El pi pinyer, el Pi Gros

 

Fotografies gentilesa de Joan Ventura

El 61% de la superfície del país és coberta per boscos. Aquesta superfície ha augmentat els darrers anys per l'abandó dels conreus que, lentament, han estat colonitzats per arbres convertint-se en boscos.
La pressió sobre els boscos varia amb el pas del temps. La pressió a la qual estaven sotmesos els boscos, després de la guerra civil, era enorme. La fusta era la principal font d'energia. Fins i tot hi havia una forta pressió al voltant de les línies de ferrocarril per la llenya que, a manca de carbó, s’utilitzava per escalfar les calderes de les locomotores de vapor. La vegetació però posseeix la capacitat de regenerar-se i cicatritzar les ferides que ha rebut. És així com ara hem vist augmentar la superfície forestal.

A la terra baixa la vegetació forestal, que està constituïda per boscos mixtos de pi blanc (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex) a les àrees pobres, o d’alzines i pi pinyer (Pinus pinea) als sòls sorrencs, podem veure alguns pins ofegats per les alzines.

El pi pinyer ocupa el 3,1% de la superfície boscosa. El podem reconèixer per les seves grans pinyes, que donen els pinyons comestibles, per les plaques rogenques o ataronjades de l’escorça, i per la capçada amb forma de para-sol. El pi pinyer, una espècie que ara considerem ben nostra, fou introduïda, fa uns 2000 anys, pels romans que la portaren de la Mediterrània oriental.

A Cardedeu tenim bons exemplars de pi pinyer, però malauradament n’hem perdut un de singular la matinada de l’onze de setembre. El Pi Gros que podíem veure al camí de Marata va quedar trencat pel mig. La seva gran capçada, inconfusible des de ben lluny, es distingia en plena carena que, mirant al nord, deixa a la dreta el torrent del Marital i a l’esquerra el torrent de les Bruixes. Ens queden però el pins pinyers de Can Sabater, del Marital, del bosc de Can Rovellat, dels Dominics... El temps refarà les ferides i uns exemplars substituiran els altres però fins ara han estat referents per a vàries generacions de cardedeuenques i cardedeuencs.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2013

La crisi ha acabat, ho sap tothom, i és profecia

L'escriptor i periodista Juan José Millás escrivia un article, el 18 de gener, a les pàgines de El País d'Andalusia que titulava El día que acabó la crisis que el començava amb "Un buen día del año 2014 nos despertaremos y nos anunciarán que la crisis ha terminado". Anava errat en la seva predicció, aquest bon dia s'ha avançat. La darrera setmana de setembre, el Conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig, d'una banda, i de l'altra el president del Gobierno de España, Mariano Rajoy, ja ho han anunciat. Ara s'ha de ser optimista per Decret. A partir d'ara tot anirà bé. Que ho preguntin als 6.000.000 d'aturats, als qui han hagut de marxar del país a la cerca de feina, als 2.800.000 funcionaris que veuran novament congelats els seus sous, o als 9.000.000 de jubilats que començaran a veure com, any rere any, va disminuint el seu poder adquisitiu gràcies als nous barems d'actualització de les seves pensions. De res ha servit que, molts d'aquests jubilats, hagin donat suport als fills que s'han quedat sense recursos, o als qui han hagut d'ajudar a pagar les hipoteques.

La crisi, quan realment s’acabi, ens haurà deixat una societat més desigual i empobrida, amb menys serveis o de pitjor qualitat (ensenyament i sanitat), amb una recerca bàsica en clar retrocés, amb unes condicions laborals més que lamentables... entre d'altres perles, i el que és pitjor, preocupats en la pròpia subsistència voldran que oblidem la crisi ecològica i que vivim en un planeta limitat que no pot alimentar tots els seus habitants. Els “mercats” bé gràcies.

Recomano la lectura de l'article de Millás. Millor no es pot escriure, amb raó li van atorgar el premi Planeta.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2013

El pericó el Prozac® natural

No és gens estrany, cada vegada menys, que les persones que vivim en les societat avançades passem, un moment o altre, per etapes marcades per un cert estat depressiu. No és gens estrany que, quan les coses no ens van bé (separació o pèrdua d’una persona estimada, pèrdua de la feina, fracàs en els estudis, manca de reconeixement social...) ens envaeixin sentiments de culpabilitat, de infelicitat, que ens limiten la capacitat d’actuació tant des del punt de vista físic, anímic o intel·lectual. Però no hem de confondre la depressió, una malaltia, amb els estats passatgers de malenconia. Per sortir de dubtes els metges. Des de fa uns anys s’ha generalitzat l’ús de productes farmacèutics per tractar la depressió entre els quals el Prozac® (fluoxetina) va al capdavant. Hi ha qui l’usa a tort i a dret sense cap control.

Aquest dies floreix, per les nostres contrades, una planta l'herba de Sant Joan o pericó (Hypericum perforatum) que s'anomena també Prozac natural. Es tracta d'una planta herbàcia de 20 a 80 cm de fulles simples i oposades que mirades a contrallum sembla que siguin perforades per la presència de glàndules translúcides. Per aprofitar les seves propietats remeieres es cullen, pels volts de Sant Joan, les summitats florides això és la part superior de les tiges amb les flors. Tradicionalment es prepara un oli que afavoreix la cicatrització de les ferides superficials i que a més és antiinflamatori. Internament aquest oli té acció digestiva, ens ajuda a pair un menjar copiós, i també està indicat per al tractament de les molèsties de la menstruació. La infusió de la planta és la que s'utilitza per millorar l'estat d'ànim en general i com a fàrmac antidepressiu, especialment per a casos en què la depressió és moderada.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2013

El gavià argentat

Hi ha ocells que s'han fet habituals a les nostres contrades. Ara ho són, abans no ho eren. Què ha passat? Doncs que han desenvolupat estratègies de supervivència gràcies a alimentar-se dels residus generats pels humans d'aquí que s'hagin fet habituals. Tenen un comportament antròpic, dependent de l'acció dels humans. És el cas de la garsa, però no és l'únic. El mateix podem dir de les rates. L'administració municipal, els ajuntaments, tenen despeses importants per controlar la població de rates, la desratització. La seva eliminació és pràcticament impossible perquè es produeix una selecció dins de la població que afavoreix els individus resistents als diferents mètodes de desratització. És per això que les campanyes s'han de repetir any rere any canviant els mètodes. Els millors són els de prevenció. Si no hi ha aliments disponibles no hi haurà rates. S'estima que el nombre de rates d'una població arriba a quadruplicar la d'humans. Sortim a quatre rates cada humà.

Però parlant d'ocells, i amb un mateix comportament com els que hem descrit, trobem el gavià argentat. Els gavians són ocells de la família dels làrids, com les gavines, però de mida mitjana o gran (més de 50 cm). Gavines i gavians són animals generalment piscívors, i com a tals, vinculats al mar i a la zona litoral tot i que s'endinsen al continent seguint els cursos dels rius o a la cerca d'embassaments. Ara però també ho fan a la cerca d'abocadors d'escombraries on troben residus de què alimentar-se la qual cosa ha afavorit el creixement de la població, entre d'altres, de gavians argentats a Catalunya, que s'estima en més de 10500 parelles. El gavià argentat és un ocell gran d'uns 50 cm amb les potes grogues i el bec també groc, però amb una taca vermella, de plomatge blanc i amb el dors gris com les ales que acaben amb les puntes negres. Les principals zones de reproducció són el delta de l'Ebre i les illes Medes.

Recordem que, en català, hem de parlar de gavians i de gavines.  Gaviota és un castellanisme.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2013

El xarampió

Veig amb por com l'anomenada premsa seriosa, La Vanguardia concretament, publica entrevistes (La Contra) on es donen opinions que semblen pròpies d'illuminati. Sovint fan referència a la publicació d'algun llibre que proposa alguna mena de curació, o de prevenció, d'una o altra malaltia amb opinions contràries als cànons de la medecina tradicional. Fa poc es parlava de les vacunes i dels inconvenients derivats del seu ús una opinió que compta amb força adeptes.

A l'informe del 2012 de la Health Protection Agency (HPA) d'Anglaterra i Gales es diu que s'han confirmat 2016 casos de xarampió, la xifra més alta des del 1994. La cobertura de la vacuna XRP o triple vírica (contra el xarampió, la rubèola i la parotiditis) es troba ara en nivells històricament alts, però el xarampió és altament contagiós i es pot propagar fàcilment entre les comunitats que no estan ben vacunades, i pot afectar qualsevol persona que sigui susceptible, fins i tot els nens petits quan la vacunació s'ha retardat. Els nens  que no van ser vacunats a l'edat que tocava, d’acord amb el calendari de vacunacions del departament de Salut de la Generalitat, a les edats de quinze mesos i quatre anys, que ara són adolescents corren un risc especial de patir-lo. El xarampió és una malaltia altament infecciosa per la qual cosa, per evitar-ne un brot, cal assegurar-se que la vacunació arriba a tota la població. Als EUA els primers 20 anys de vacunació varen impedir 52 milions de casos de la malaltia, 17.400 casos de retard mental i 5.200 defuncions associades a la infecció per xarampió perquè els malalts de xarampió poden patir complicacions que poden comportar la mort (10% dels casos, 30% en pacients immunodeprimits), o una encefalomielitis (1 de cada 10.000 casos, 0,01%) que pot deixar seqüeles mentals o físiques. També es pot presentar una complicació rara, però d'extrema gravetat anomenada panencefalitis esclerosant subaguda (0,7%), malaltia degenerativa i progressiva del sistema nerviós, que en països desenvolupats és mínima, i que sol aparèixer uns 7 anys després del xarampió.

És el dret a decidir. Qui no vacuna la filla o el fill sap a què l'exposa?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2013