dilluns, 6 d’octubre del 2014

El tren d'alta velocitat


El 1992 va ser un any important tant per a Catalunya com per a Espanya. Els Jocs Olímpics de Barcelona van posar la ciutat al món, i Catalunya de retruc, però menys. L’Expo de Sevilla coincidint amb la commemoració dels 500 anys de l’inici de la colonització americana i del que comportà (evangelització, extermini cultural, genocidi...) va generar llocs de treball i una eufòria col·lectiva, mentre que les noies i nois que hi treballaven miraven amb tristesa l’acabament de l’Expo i el retorn a les incerteses, la manca de feina endèmica. L’estat però va demostrar la capacitat de l’Espanya que sortia de la dictadura i, de la seva mà, RENFE encunyava la marca comercial AVE (Alta Velocidad Española) amb la qual inaugurava la primera línia de ferrocarril d’alta velocitat Madrid-Sevilla. Feia 28 anys que el Japó havia iniciat l’alta velocitat ferroviària amb el tren bala, el Shinkansen, que unia les ciutat de Tòquio i Osaka amb una velocitat màxima de 210 km/h coincidint amb els Jocs Olímpics del 1964.
Des de Catalunya semblava més raonable que l’AVE unís Madrid i Barcelona perquè tant els desplaçaments aeris com ferroviaris eren, i són, més que no pas els de Madrid-Sevilla. Tot apuntava a una mena de repartiment territorial de les inversions la qual cosa ha estat el motiu que algunes comunitat, com la valenciana, s’embarquessin a fer construccions faraòniques per demostrar el seu potencial que, en aquest cas, s’ha vist emmascarat per la impossibilitat de gestió dels equipaments, pels coneguts pitafis arquitectònics (Calatrava) i episodis de corrupció (Gürtel). Però si només ens centrem en l’AVE, per tal de desfer els possibles greuges, s’ha fet un intent, gairebé consumat, de portar l’AVE arreu del territori espanyol amb la voluntat d’acabar unint les capitals de província. Algunes de les línies tenen una infrautilització que poc justifiquen la seva construcció. Qui va fer els estudis de viabilitat d’aquestes línies?
La realitat és que l’estat espanyol ja disposa de 3100 km de xarxa ferroviària d’ample europeu (1435 mm), que es poden duplicar si s’acaben tots els projectes vigents, i altres ara aturats, enfront dels 11823 km d’ample ibèric (1668 mm) que és l’estàndard que s’adoptà fa més de 150 anys i que s’ha mantingut per tal de mantenir les essències pàtries, Spain is different, i evitar la invasió dels perversos europeus.
Espanya pot treure pit. Té una xarxa d’alta velocitat amb una velocitat mitjana superior (222 km/h) a la de països com Japó (218 km/h) o França (216 km/h).
De tot plegat però en restarà la xarxa d’ample europeu, un molt gran avenç, i faran bons els governants mal administradors que bé haurien pogut millorar la xarxa ferroviària de rodalies, la que és més utilitzada per la població, o construir el corredor ferroviari mediterrani que hauria permès donar sortida europea ràpida als productes agrícoles o industrials d’aquest territori.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada