El 61% de la superfície del país és coberta per boscos. Aquesta superfície ha augmentat els darrers anys per l'abandó dels conreus que, lentament, han estat colonitzats per arbres convertint-se en boscos.
La pressió sobre els boscos varia amb el pas del temps. La pressió a la qual estaven sotmesos els boscos, després de la guerra civil, era enorme. La fusta era la principal font d'energia. Fins i tot hi havia una forta pressió al voltant de les línies de ferrocarril per la llenya que, a manca de carbó, s’utilitzava per escalfar les calderes de les locomotores de vapor. La vegetació però posseeix la capacitat de regenerar-se i cicatritzar les ferides que ha rebut. És així com ara hem vist augmentar la superfície forestal.
La pressió sobre els boscos varia amb el pas del temps. La pressió a la qual estaven sotmesos els boscos, després de la guerra civil, era enorme. La fusta era la principal font d'energia. Fins i tot hi havia una forta pressió al voltant de les línies de ferrocarril per la llenya que, a manca de carbó, s’utilitzava per escalfar les calderes de les locomotores de vapor. La vegetació però posseeix la capacitat de regenerar-se i cicatritzar les ferides que ha rebut. És així com ara hem vist augmentar la superfície forestal.
A la terra
baixa la vegetació forestal, que està constituïda per boscos mixtos de pi blanc
(Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex) a les àrees pobres, o
d’alzines i pi pinyer (Pinus pinea) als sòls sorrencs, podem veure
alguns pins ofegats per les alzines.
El pi pinyer ocupa el 3,1% de la superfície
boscosa. El podem reconèixer per les seves grans pinyes, que donen els pinyons
comestibles, per les plaques rogenques o ataronjades de l’escorça, i per la
capçada amb forma de para-sol. El pi pinyer, una espècie que ara considerem ben
nostra, fou introduïda, fa uns 2000 anys, pels romans que la portaren de la
Mediterrània oriental.
A Cardedeu tenim bons exemplars de
pi pinyer, però malauradament n’hem perdut un de singular la matinada de l’onze
de setembre. El Pi Gros que podíem veure al camí de Marata va quedar trencat
pel mig. La seva gran capçada, inconfusible des de ben lluny, es distingia en
plena carena que, mirant al nord, deixa a la dreta el torrent del Marital i a
l’esquerra el torrent de les Bruixes. Ens queden però el pins pinyers de Can
Sabater, del Marital, del bosc de Can Rovellat, dels Dominics... El temps
refarà les ferides i uns exemplars substituiran els altres però fins ara han
estat referents per a vàries generacions de cardedeuenques i cardedeuencs.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada