divendres, 3 d’octubre de 2014

El gavià argentat


Hi ha ocells que s'han fet habituals a les nostres contrades. Ara ho són, abans no ho eren. Què ha passat? Doncs que han desenvolupat estratègies de supervivència gràcies a alimentar-se dels residus generats pels humans d'aquí que s'hagin fet habituals. Tenen un comportament antròpic, dependent de l'acció dels humans. És el cas de la garsa, però no és l'únic. El mateix podem dir de les rates. L'administració municipal, els ajuntaments, tenen despeses importants per controlar la població de rates, la desratització. La seva eliminació és pràcticament impossible perquè es produeix una selecció dins de la població que afavoreix els individus resistents als diferents mètodes de desratització. És per això que les campanyes s'han de repetir any rere any canviant els mètodes. Els millors són els de prevenció. Si no hi ha aliments disponibles no hi haurà rates. S'estima que el nombre de rates d'una població arriba a quadruplicar la d'humans. Sortim a quatre rates cada humà.
Però parlant d'ocells, i amb un mateix comportament com els que hem descrit, trobem el gavià argentat. Els gavians són ocells de la família dels làrids, com les gavines, però de mida mitjana o gran (més de 50 cm). Gavines i gavians són animals generalment piscívors, i com a tals, vinculats al mar i a la zona litoral tot i que s'endinsen al continent seguint els cursos dels rius o a la cerca d'embassaments. Ara però també ho fan a la cerca d'abocadors d'escombraries on troben residus de què alimentar-se la qual cosa ha afavorit el creixement de la població, entre d'altres, de gavians argentats a Catalunya, que s'estima en més de 10500 parelles. El gavià argentat és un ocell gran d'uns 50 cm amb les potes grogues i el bec també groc, però amb una taca vermella, de plomatge blanc i amb el dors gris com les ales que acaben amb les puntes negres. Les principals zones de reproducció són el delta de l'Ebre i les illes Medes.
Recordem que, en català, hem de parlar de gavians i de gavines.  Gaviota és un castellanisme.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada