El grèvol, una planta de Nadal

Les festes nadalenques s’acompanyen d’ornaments de colors variats, amb diferent simbologia, entre els quals predominen el verd (l’esperança), el vermell (el foc i la sang), el blanc (la puresa) i el daurat (la prosperitat i la riquesa), sense oblidar que el color vermell el va popularitzar, a principis del s. XX, Coca-Cola en vestir Santa Claus de color vermell per fer-lo coincidir amb els colors dels envasos de la seva beguda.

Aquests colors coincideixen amb els d’algunes plantes d’aquestes festes. És el cas del grèvol (Ilex aquifolium), el galzeran (Ruscus aculeatus), les anomenades flors de Nadal (Poinsettia) o el vesc (Viscum album). A totes elles se'ls atribueix la bona sort i és amb aquesta intenció que es compren per ser regalades amb el desig de portar aquesta bona sort a qui les rep.

El grèvol, o boix-grèvol, és un arbre perennifoli de 2 a 15 m d’alçària, sovint però de port arbustiu, de fulles d’un verd fosc lluent i de marge ondulat i espinós, amb flors petites, blanquinoses, que floreixen d'abril a juny, i amb fruits rodons i vermells. La tradició celta atribueix al grèvol la bona sort i és per això que els celtes celebraven el solstici d’hivern engalanant les cases amb les branques carregades de fruits vermells, tradició que després adoptaria el cristianisme.

El grèvol és una planta protegida per una Ordre de la Generalitat de Catalunya que en prohibeix la recol·lecció, tallada o desarrelament de les plantes o d’alguna de les seves parts. Les branques carregades de fruit que es comercialitzen han de ser de cultius o de fora de Catalunya on no estigui prohibit el seu comerç. Els fruits són, juntament amb les fages, els fruits del faig, els recursos amb què han de viure les poblacions animals de les fagedes a l’hivern, l’estació més dura.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2016

El projecte Orenetes

El projecte Orenetes és una iniciativa de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) que, amb la participació ciutadana, té com a objectius, entre d’altres, fer el seguiment dels nius d'oreneta cuablanca (Delichon urbicum) dels pobles i ciutats i també sensibilitzar la ciutadania de la vàlua del patrimoni natural del seu entorn immediat, incentivar el lligam amb els ocells i potenciar el respecte envers aquesta espècie i el medi ambient en general. És un projecte que es porta a terme a Catalunya, a les  Balears i al País Valencià i de forma semblant a d’altres països.

L’oreneta cuablanca és un ocell de cua curta i lleugerament acabada en forma de forca, més curta que la de l’oreneta comuna. Té el cap i la part del darrere de color negre o blau fosc, i la part ventral i el carpó de color blanc. Fa de 12 a 15 cm de longitud i s’alimenta, en vol, d’insectes voladors de mida petita a mitjana, com els mosquits i les mosques.

El niu és de fang, totalment tancat excepte el forat d’entrada, i el fa a les façanes dels edificis, generalment aixopluc al ràfec de les teulades o a les bigues del sostre, protegits contra la intempèrie, on cova de 2 a 5 ous durant 17-20 dies. Els polls volen al cap de 24-26 dies. La seva presència a casa nostra va del mes de març a finals d'octubre quan migren per hivernar a l'Àfrica tropical, al sud del Sàhara.

Segons els darrers censos del 2016, fets en el marc del Projecte Orenetes,  Cardedeu és la setena població catalana amb més nius de Catalunya, 417, agrupats en 30 colònies, dels quals 268 estan ocupats, 12 estan en construcció i 7 estan trencats o només en queden restes.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2016

El card marià

L’Institut de Formació Contínua de la UB ha deixat d’impartir el màster sobre homeopatia que feia des del 1995. Una altra vegada s’ha refet la polèmica sobre detractors i defensors de l’homeopatia. Els defensors diuen que és una medecina tan vàlida com les altres, alguns diuen que és una alternativa més. El cert és que científicament no hi ha, per ara, cap resultat, de cap prova que en pugui avalar el seu ús. És per això que trobo encertat que la Universitat no li doni suport.

En un programa de 8TV el metge homeòpata Carles Amengual va voler recolzar la defensa de l’homeopatia amb uns resultats obtinguts per científics de la seu de l’Institut Català d’Oncologia de Girona. En aquest estudi s’ha vist que la silibinina, una substància que es troba en el card marià, redueix les metàstasis cerebrals de càncer de pulmó resistents a la quimio i a la radioteràpia. Els resultats, esperançadors, es refereixen només a dos pacients. Es va oblidar de dir que aquesta substància actua a una concentració extremadament més alta que les substàncies que teòricament porten les píndoles, els típics anissos, de la farmacopea homeopàtica.

El card marià ben florit el podem veure fàcilment, el mes de maig, per aquests rodals. Ara les flors ja han esdevingut fruits. El calze, de les múltiples flors, ara és una petita llavor amb un conjunt de pèls que anomenem vil·lans o papus que serveixen per a la seva disseminació. És una planta silvestre dels erms i vores de camí assolellats amb sòls relativament humits. Les llavors s’han utilitzat en fitoteràpia per les seves propietats antihemorràgiques per tractar hemorroides, varices, menstruacions abundants i per les propietats protectores del fetge i per això s’utilitza com a teràpia complementària en les hepatitis, cirrosis i en intoxicacions. A Alemanya les intoxicacions amb farinera borda (Amanita phalloides) es tracten amb silibina, una altra droga present a les llavors del card marià.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2016

Impostos al Sol, no gràcies

José Manuel Soria López ha dimitit el càrrec de ministre. Ara encara hi haurà qui dirà que Soria i el PP han estat exemplars amb aquesta dimissió. No, no és un acte exemplar, és el resultat final de les activitats econòmiques antipatriòtiques d’un pocavergonya al servei d’un partit que s’omple la boca amb la paraula pàtria i que cada vegada queda més en evidencia l’objectiu de molts dels seus principals (Aznar, Fabra, Mato, Rato, Sòria...) la rapinya econòmica.

Però no és això el pitjor, que també ho és, pel que fa a aquest personatge. Ja es va distingir per posar en un avió, i enviar-los a la península, els pobres indigents que li enlletgien l’illa. I no ho va fer una vegada, no, dues. I no li va caure la cara de vergonya, ni a ell ni al seu partit que ara des del govern també s’ha distingit per haver acollit una miserable xifra de refugiats.

Soria López també és l’autor material del decret d’autoconsum elèctric que donaria, segons ell, un impuls a les energies renovables quan realment suposava un impost al Sol i un fre a la implantació d’instal·lacions de producció d’energia elèctrica eòlica o fotovoltaica.

El decret, en vigor des d’aquest mes, comporta un peatge a les instal·lacions domèstiques, l’impost al Sol.

Com és possible que l’estat espanyol, l’estat amb més hores de Sol d’Europa i amb zones d’intensitat eòlica més que considerable, encara depengui energèticament un 85% de l’exterior? I, si del PP depèn, així serà per molts anys. El fre a les renovables deu ser una nova estratègia de Rajoy, o del seu cosí, per lluitar contra el canvi climàtic.

Una oportunitat perduda de la marca España i un motiu més de ser la riota. España el país que posa impostos pel consum del Sol.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2016

Novament el Delta de l’Ebre en perill

El 2 de febrer hem celebrat el dia Mundial de les Zones Humides. Es commemora la data en la qual s’acordà el Conveni sobre les zones humides (02.02.1971), també conegut com a Conveni de Ramsar, la ciutat iraniana on es signà el conveni. Els països signants es comprometien a treballar per aconseguir un ús sostenible de les zones humides del seu territori així com cooperar, amb altres països, a la salvaguarda de zones humides compartides o que són emprades per espècies transfrontereres. A Catalunya hi ha 4 zones incloses en el conveni: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, l’Estany de Banyoles i el Delta de l’Ebre.

La Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural, ha elaborat una llista d’altres espais catalans que compleixen les normatives de Ramsar que s’hi podrien incloure. Són: els aiguabarreigs Segre–Noguera Pallaresa, Segre–Noguera Ribagorçana, Segre-Cinca-Ebre, els Aiguamolls del Baix Empordà, el Delta del Llobregat, la desembocadura del riu Gaià, els Muntanyans – Gorg (a Torredembarra i Creixell), els estanys de Montcortès, el de Sils, el d’Ivars i Vila-sana, els estanys alpins i mulleres de la Vall d’Aran, el de Basturs, els de la Jonquera i Cantallops, els del litoral de l’Ametlla de Mar, els estanys i el delta de la Tordera, Gallifa i Espadamala (riberes del Ter), el Parc natural de l’Alt Pirineu i Utxesa. Esperem que el govern demani aviat la seva inclusió en el Conveni.

Diumenge 7 de febrer, unes 50.000 persones es manifestaren a Amposta per denunciar l’atemptat que pot patir el Delta de l’Ebre si s’aplica el Pla Hidrològic que ha aprovat (08.01.2016) el govern estatal en funcions del Partit Popular. La Plataforma en Defensa de l’Ebre demana a la Comissió Europea que no accepti el Pla aprovat, que contempla la reducció del cabal mínim d’aigua del riu la qual cosa faria possible el transvasament i la salinització i lenta desaparició del Delta. El nou Pla ha encès totes les alarmes i ha rememorat el fatídic Pla d’Aznar. De què haurà servit que el Delta estigués en el conveni? No és un espai a protegir?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2016

Cargol poma versus Capò reial

És cert que moltes espècies que fem servir per alimentar-nos, tant plantes com animals, són foranes però, el fet d’haver conviscut amb nosaltres, des de fa molt de temps, ens fa pensar que són d’aquí, autòctones. No tot el de fora és bo, ni tot és dolent. Hi ha espècies invasores que competeixen amb les espècies locals, les perjudiquen i poden arribar a eliminar-les. És el cas, per exemple, dels crancs de riu americans, el senyal (Pacifastacus leniusculus) i el roig (Procambarus clarkii), respecte del cranc de riu ibèric (Austrapotamobius pallipes lusitanicus). En aquest cas competeixen per l’hàbitat. 

De vegades el perjudici és produeix perquè actuen com autèntiques plagues. És el què passa amb el cargol poma tacat (Pomacea maculata), introduït al Delta de l’Ebre a principis del s. XXI, que produeix importants destrosses als arrossars. Però no tot està perdut perquè com diu un poema del poeta vallesà Joan Oliver/Pere Quart: La natura/ diligent ens procura/ una bèstia/ per a cada molèstia. I així és. 

El capó reial (Plegadis falcinellus) és un enemic natural que pot col·laborar al control biològic de la plaga. És un ocell que ha guanyat presència amb el pas del temps, d’uns deu exemplars el 1956 a uns 200 el 2000 i ara prop dels 2000. El capó reial ha incorporat el cargol poma a la seva dieta i es converteix en un dels principals col·laboradors en la lluita biològica i més quan la plaga s’intensifica degut a l’augment de la temperatura. El capó reial fa prop de mig metre d’alt, té el plomatge negre i castany-verdós amb certa iridescència, les potes llargues i el bec llarg i corbat, que aprofita per menjar els cargols adults, i el podem veure a camps inundats i aiguamolls. Segons “El Libro Rojo de las Aves de España” publicat el 2004 la tendència global és de fort creixement de la seva població malgrat haver deixat de criar-hi a començaments del s. XX. La població s’està recuperant de forma notable. La UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) encara considera que el capó reial, a Espanya, és una espècie vulnerable, que pot convertir-se en espècie en perill, si les circumstàncies que amenacen la seva supervivència i reproducció no milloren.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2016

Els colors de la tardor

A països com el nostre, de l’hemisferi nord, la tardor comença, astronòmicament parlant, entre el 22 i el 23 de setembre, quan comença l'equinocci de tardor. La sensació de trobar-nos a la tardor, però, no la percebem fins que apareixen múltiples colors als camps i als boscos. Són els colors de la tardor. S’aproxima l’estació freda i les plantes s’han de preparar per superar el rigor de l’hivern. A la terra baixa s’aprecien pocs canvis perquè hi predominen les plantes de fulla permanent, en diem perennifòlies, però a la que ens enfilem cap a les altures o a les valls, les plantes de fulla caduca, les caducifòlies, ens donen tota una paleta de colors per a finalment, tard o d’hora, acabar caient. La caiguda de la fulla és un procés que s’inicia amb la menor producció de clorofil·la, el pigment que els dóna el color verd, i és així que les fulles ens mostren altres pigments, taronges, grocs, ocres i marrons dels carotenoides, que fins aleshores havien quedat emmascarats pel verd. L’aparició de colors porpres i vermells, els pigments anomenats antocians, es produeixen a mesura que es tanquen els vasos conductors per reaccions que tenen el sucres que queden atrapats dins de les fulles.

La majoria dels pigments funcionen com a receptors de llum. La presència d’uns o altres respon a què cada pigment té una capacitat d’absorció de la llum a diferents bandes de l’espectre.

També són colors de la tardor els de les baies del cirerer d’arboç i del galzeran, les drupes de grèvol o les pluridrupes de l’esbarzer.

Pollancredes, rouredes i sobretot les fagedes donen a la tardor motius més que suficients per a fotografies i pintures o per a la simple delectació del sentit de la vista.

Aquests dies una passejada pel Montseny, la muntanya de dalt, és més que recomanable.
                                          Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2015