Josep Ferrer i Guàrdia

A la columna del mes de setembre parlàvem de la necessitat d’anar canviant els cultius, per fer front a les plagues, en aquell cas a la fil·loxera, o per adaptar-se a la demanda dels mercats o per pura supervivència.

Al Maresme, els segles I, II i III, es produïa vi i s’exportava, per la seva qualitat, a Roma, i després, el s. XVIII a Amèrica; a mitjans del segle XVII, coincidint amb la transformació dels secans a regadius, s’inicià el conreu de llegums, verdures, fruites i hortalisses, per proveir Barcelona, la qual cosa es veié afavorida, el 1848, per la primera línia ferroviària.

A la segona meitat del s. XIX s’exporten patates, el conreu de les quals emprèn volada el 1933 amb la denominació d’origen Mataró Potatoes i arriba fins el 1978 quan, degut al baix preu, es deixen de cultivar a l’engròs. Sense oblidar altres conreus com la mongeta del ganxet, el tomàquet... o el de les plantes ornamentals com el clavell, introduït el 1923 per l’italià B. Farina, que s’exportà a partir del 1950. A la segona meitat del s. XX s’inicià el conreu en hivernacles, de maduixes i maduixots, per avançar-ne les produccions (les primerenques són més ben pagades), i després el de plantes ornamentals.

Qui més, qui menys, coneix Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) el pedagog català que dirigí el projecte de pedagogia llibertària conegut com Escola Moderna i que fou afusellat al Castell de Montjuïc després de ser condemnat a mort en un fosc procés judicial per haver, deien, promogut la Setmana Tràgica. En canvi, poc, o gens conegut és el seu germà Josep (1857-1930).

En Francesc i en Josep són fills d’uns pagesos d’Alella (Maresme), Francesc es dedica a la pedagogia i Josep a l’agricultura el qual, per prosperar, marxa el 1891, amb la seva muller a Austràlia i s’estableix a Bendigo, a 167 quilòmetres de Melbourne, on obté un gran reconeixement per la innovació tant en jardineria com en horticultura i particularment en el conreu del tomàquet i del clavell. El 1900 torna al Maresme, reclamat pel germà, que vol disposar de temps per dedicar-se a la pedagogia, i es fa càrrec de les finques familiars, fins la mort del germà, quan és represaliat i desterrat a Alcanyís. Més tard, a contracor, marxa a Llançà on el 1911 compra una finca i es dedica al conreu tradicional de l’horta, l’olivar i la vinya, i al conreu de clavells, dàlies, roses i tulipes. Es diu que tenia fins a 300.000 clavells.

Josep Pla parla de Josep Ferrer al seu Quadern gris.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2018

Els ocells a l’hivern

La quantitat d’aliment de la qual disposen els ocells disminueix a mida que avança la tardor. Els ocells s’han de repartir els pocs fruits que resten.

Els ocells insectívors veuen disminuir l’aliment perquè molts insectes acaben la seva vida activa i és per això que alguns canvien la seva dieta, deixen de menjar insectes per passar a menjar fruits o llavors. És el que fan la cotxa fumada, l’estornell, el pinsà comú, el pit-roig i els tallarols.

Ara ja som a l’època més freda de l’any, d’un any sec, perquè ha plogut menys del que ho acostuma a fer i per tant les plantes han produït per sota del que calia esperar i d’això se’n ressenten els animals. Quan s’altera un nivell de les xarxes tròfiques tots els altres nivells se’n ressenten.

Disposen de petites llavors i dels fruits d’arbusts, aladern, aladern fals, arboç, arç blanc, aritjol, ginebró, heura, llentiscle i marfull, sense oblidar els fruits de dos arbres, lledoner i olivera. Els lledons són molt apreciats per les mallerengues o els tudons. Les olives per les merles i el tords.

Ara és l’hora de pensar en fer, o comprar, menjadores per facilitar l’aliment als ocells. No cal ser gaire manetes per fer-ne. Podem seguir les instruccions que trobarem a internet. Si ens fa mandra podem comprar-ne de fetes a les botigues d’animals o als centres de jardineria. Però també podem ser creatius.

Una rastellera de cacauets, amb closca, travessats per un filferro o un fil de pescar, penjada de les branques d’un arbre, o del sostre d’una terrassa, o de la barana d’un balcó encantaran a la mallerenga blava i a la mallerenga carbonera.

Podem posar, en un plat, pa esmicolat, humitejat si és massa sec, tant blanc com integral, o barreges de llavors, blat de moro trencat, cacauets trossejats, pipes de gira-sol...

Les fruites seques (figues, panses, prunes...) agraden a la merla, el pit-roig i el tord. Les llavors petites com el mill atrauen el gratapalles, el pardal comú, el pardal de bardissa, el sit negre, la tórtora o el verdum.

Unes rodanxes de poma i taronja enllaçades amb un cordill i penjades com una garlanda també agradaran a les mallerengues.

També ens serveix una xarxa de plàstic de les que s’utilitzen per comercialitzar cebes o patates. La podem omplir amb cacauets o podem preparar un pastís fent pilotes amb llard o mantega (no salada) barrejats amb fruits secs, cereals, formatge, galetes...

Els ocells ens ho agrairan amb la seva presència.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2018

El romaní

Els alzinars que ocupaven la terra baixa mediterrània foren tallats o cremats pels diferents pobladors per establir-s'hi o per fer-ne pastures i conreus. Les alzines i les plantes del seu sotabosc necessiten unes condicions d’ombra que, en no ser-hi, impedeixen el seu desenvolupament. Aleshores l’espai és ocupat per altres plantes les llavors de les quals hi arriben portades pel vent, per l’aigua o per alguns animals. Són les plantes de la garriga, si el sòl és calcari, o de la màquia, si el sòl és silícic i, si segueix la degradació (incendis, pastures...), la vegetació que s’hi estableix és la brolla, una vegetació baixa, arbustiva i poc densa dominada pel romaní i bruc d’hivern, sobre sòls calcaris, o per les estepes i els brucs si el sòl és silícic. Les brolles, sovint, tenen una coberta arbòria de pins. Aquestes brolles arbrades són les pinedes de les nostres contrades.

El romaní (Rosmarinus officinalis) és una de les poques plantes florides de la tardor i no tornarà a florir fins el mes de febrer, quan les temperatures comencin a pujar. És una planta molt coneguda com a remeiera. Les seves propietats estan relacionades amb l'activitat del seu oli essencial. Una aplicació comuna és per tractar els dolors com es fa per exemple amb el macerat de la planta amb alcohol o amb oli, que té una acció antiinflamatòria i millora la circulació sanguínia de les cames. Ja a l’edat mitjana sabien extreure l’oli essencial de romaní fent-ne la decocció. Ramon Llull, al s. XIII, sabia elaborar un destil·lat alcohòlic que aviat es convertí en una aroma molt popular que entrà en la composició de diversos liniments.

En el llibre El Ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, Don Quijote, després d’una de les seves múltiples baralles, diu a Sancho Panza que coneix la recepta del bàlsam de “fierabràs”. Li explica que els ingredients són oli, vi, sal i romaní, i no dubta d’utilitzar-lo a diferents episodis. Aquest bàlsam rep el nom d’un personatge de ficció “Fierabràs” (del francès fier-à-bras, braç brau), sarraí, Fierabràs d’Alexandria, dels cants de gesta francesos fill de l’emir Balan governador d’al-Ándalus.

El bruc d'hivern (Erica multiflora) és una altra planta que podem trobar florida de l’octubre al gener.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2017

Vi nou de vinyes velles

Vinya de Can Volard

La globalització és un fenomen que afecta de ple l’agricultura. Els agricultors locals veuen, amb preocupació, la pèrdua de competitivitat dels seus productes davant del mateix producte produït a l’altra part de món. Això obliga a ser innovador amb el ben entès que aquesta innovació serà ràpidament copiada i caldrà seguir innovant. I sempre ha estat així. Ja pràcticament pocs recorden quan a Cardedeu es feia vi. Ara les vinyes són pràcticament testimonials. El 1982 Pere Comas escrivia, que l'any 1950 encara quedaven 22 ha de vinya. Sabem que el 1982 encara restaven algunes ceps, pocs, concretament a les feixes sobre Sant Hilari, a Can Volard i al Pla Marcell, la vinya d’en Cot.

La fil·loxera (Daktulosphaira vitifoliae), una plaga de la vinya provocada per un insecte que parasita les arrels i les fulles, delmà les vinyes catalanes entre 1879, quan es detectà el paràsit a Sant Quirze de Colera, i el 1900 quan arribà a Gandesa.

A Cardedeu, arran la plaga, es produeix una lenta substitució del conreu de la vinya pel conreu de farratges per alimentar una creixent ramaderia de boví orientada cap a la producció de llet, com féu Marc Viader que també comprava la producció d’altres per a les seves lleteries de Barcelona i, després, per a la indústria lletera S.A. Letona.

La vinya, reduïda en extensió, restà com a conreu tradicional quan es trobà la solució per a la fil·loxera (empeltar les varietats europees sobre portaempelts americans que són resistents al paràsit) i els seus vins es destinaren bàsicament al consum local. Actualment la producció de llet ha estat, en part, substituïda per la producció de carn.

  

Després d’anys d’abandonament de les darreres vinyes el mes de juny passat, com informava El Nas, varem assistir a la presentació del vi Besàvia dels bardissots elaborat, de la mà de Josep Pou i d’Oriol Artigas, amb el raïm d’aquestes vinyes velles de Sant Hilari i Can Volard. Vi nou de vinyes velles una innovació que ens torna a l’origen.

 Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2017

La borratja

La primavera es manifesta amb l’esclat del verd dels camps sembrats amb cereals i amb la presència d'infinitat de plantes florides a les vores del camins i als marges dels conreus. També amb els camps de colza, ben grocs, sovint trepitjats per quemacos i pixapins per immortalitzar-se en una fotografia.

La borratja (Borago officinalis) destaca, d’entre aquestes plantes de vorals i marges, per les seves grans flors d’un blau lluent de 2 a 2,5 cm de diàmetre. És una planta coberta de pèls, blancs, durs, de fulles ovades, grosses i força rugoses. És una planta de l’Europa mediterrània, preferentment de la terra baixa, originària probablement d’Alep, des d’on s’hauria estès. Floreix de març a juny. Les fulles són comestibles i es  poden menjar com  a verdura. També s'utilitzen les flors per donar un toc de color i bon gust a les amanides i es fan bunyols amb les fulles.

Pel que fa a les propietats medicinals les flors de borratja són un bon antiinflamatori de les vies urinàries i respiratòries. La infusió de  les seves flors es pren per al tractament dels refredats, per la seva acció expectorant. Les fulles són diürètiques i una mica laxants i les fulles joves tenen un alt contingut en vitamina C. Contrasten aquestes propietats amb la frase feta, d'origen castellà,  "quedar en aigua de borratges" que es fa servir quan s'espera molt d'una cosa i acaba en no res.

A l’Aragó i a Navarra, a la part central de la vall de l’Ebre, es cultiva la borratja  i és molt apreciada com a verdura. Es planta a la tardor i s’acaba la recol·lecció a la primavera. És per això que ara, amb les primeres  calors, les plantes de borratja  s'han assecat i no  tornaran a brotar fins la tardor amb l'arribada de les primeres pluges.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2017

Les flors. Quan floreixen les plantes?

Camp cobert de ravenissa blanca el mes de gener

Hi ha molts factors que determinen quines plantes creixen en un determinat lloc, com la temperatura, la humitat, la llum o el sòl.

El matabou o l’herba de Sant Joan són força resistents a l’eixut mentre que al costat dels rius es desenvolupa la vegetació de ribera, que no trobarem enlloc més, sempre amb el mateix ordre, segons la necessitat d’aigua: el vern i el gatell pràcticament toquen l’aigua, a continuació el freixe i l’àlber i finalment l’om, el més allunyat, però amb aigua a poca fondària.

Hi ha plantes que necessiten estar en llocs ben assolellats, com el romaní, la farigola o l’espígol, mentre d’altres necessiten llocs ombrívols, com l’esparreguera, el bruc o el galzeran.

El sòl i la presència de determinats nutrients o la seva acidesa també són determinants. L’alzina surera o el bruc boal, per exemple, necessiten sòls àcids, són espècies silicícoles, mentre que el bruc d’hivern i l’estepa blanca prefereixen sòls calcaris, són calcícoles.

La floració es produeix per factors interns de les plantes (hormonals i nutritius) i també per alguns dels factors comentats.

A primers d’any, passades les festes de Nadal, en veure florir algunes plantes, comencen els comentaris com “ja arriba la primavera” quan no portem ni un mes d’hivern i encara en falten dos per la primavera.

A Cardedeu no és estrany que a finals de desembre, principis de gener, floreixin les mimoses o els ametllers, tot i que és més normal que ho facin a finals de gener principis de febrer. També és normal veure florits el romaní, la gatosa, el marfull o la ravenissa blanca i no per això som a la primavera. La gran florida es produeix després de les primeres tempestes primaverals i de l’augment de les temperatures del mes de març quan ja s’allarga el dia i encara fresqueja per les nits. I seguirem veient força plantes florides fins acabar l’estiu. Entrada la tardor, a l’octubre, la floració de la bruguerola, i de la gatosa i del bruc d’hivern, que poden estar florint fins el desembre, tanquen el cicle anual.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2017

La recollida porta a porta dels residus urbans

El millor residu és el que no es produeix. No podem viure sense fer residus i per tant cal seguir la recomanació de les tres R, reduir el nombre de residus que produïm, reutilitzar els residus als quals podem donar una segona vida i finalment reciclar el residu. A la nostra Vila produïm anualment unes 5000 tones de residus dels quals el 38% corresponen a la recollida selectiva (orgànica, envasos, paper-cartró, vidre, piles, olis...). 

Fa anys l’Ajuntament va decidir el model de recollida dels residus que considerava més adequat. Es va triar el model que es caracteritza per la recollida selectiva en contenidors de superfície i en alguns llocs amb contenidors soterrats. Ara l’Ajuntament estudia canviar de model amb l’objectiu d’augmentar el percentatge de recollida selectiva. L’argument és que amb el model actual només es podria arribar fins al 50% mentre que amb el nou model, el de la recollida porta a porta, es pot arribar al 70-85%.

Una de les queixes més habituals, quan parlem de la nostra vila, és la neteja viària. Els carrers es veuen bruts i ràpidament l’ajuntament n’és l’ase dels cops. Es diu que no es fa el seguiment del servei de neteja viària o bé que la neteja no es fa amb la freqüència necessària. Però, qui embruta els carrers? La via pública s’embruta amb les fulles dels arbres, amb la brutícia que deixen persones irresponsables, i també per deficiències en la gestió del servei de recollida dels residus urbans domèstics, les escombraries. Les àrees d’aportació, les zones de contenidors, sovint es veuen desateses perquè alguns, amb mala fe, dipositen els residus fora dels contenidors o perquè aquests són plens i no es vol anar a altres zones on els contenidors siguin buits, o perquè no es vol tornar amb els residus a casa. Què passarà amb el model de recollida porta a porta?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2017