dijous, 23 de gener del 2025

Els sons de la natura

 

El confinament que varem patir el 2020 ens va permetre recuperar els sons de la natura. Uns hi eren de sempre, altres es van recuperar perquè la nova situació va permetre que alguns éssers vius tornessin, o el silenci ens els fes sentir. Ara, en la nova normalitat, els sorolls ens han tornat a envair. Hem deixat de sentir alguns sons, tapats pel soroll del trànsit, o per la partida dels retornats visitants.
Rachel Carson, biòloga, va publicar, el 1960, “Primavera silenciosa” (Silent spring) un llibre de crítica ferotge, a la indústria dels pesticides, feta a partir d’una distopia, un món sense els sons de la natura, silenciada per la mort dels éssers vius deguda a l’ús dels pesticides. 
Jean Noël Rieffel, veterinari, va publicar, el 2023, “Elogi dels ocells: Diari d’un ornitòleg apassionat” (Éloge des oiseaux: Journal d’un ornithologue un peu perché), on, en un dels capítols, “El silenci dels ocells”, fa una alerta sobre la disminució del nombre d’ocells a França. Escriu que en els medis agrícoles la població ha caigut un 38% i en el medi urbà un 29%. Repassa la presència d’ocells en escenes de pel•lícules i d’altres anècdotes com l’ara prohibida tinença de caderneres en captivitat per animar les cases amb el seu cant, o com Carel Fabritius, deixeble de Rembrant i probablement mestre de Vermeer, va fer famosa la cadernera en un oli del 1654 que es pot veure a la Galeria Reial de Pintures Mauritshuis de La Haia.
He vist i sentit la cadernera des de casa del confinament del 2020 ençà, a la primavera i a principi de l’estiu. Enguany l’he vista i sentit esporàdicament no sé si espantada pel soroll o per què. Les dades diuen que la seva població minvarà a llarg termini. 

Text publicat a Instagram gener del 2025

dimecres, 7 de juny del 2023

Temps de sequera, encara

Aspecte d'alguns camps a l'abril

Sí, ha plogut però no podem cantar victòria. A primers d’abril els camps de cereals ja groguejaven com si estiguéssim a finals de maig o de juny. Les espigues en prou feines arribaven a fer un pam i amb poc o sense gra o molt petit. Una misèria de collita. Alguns pagesos van optar per segar. Els qui no ho van fer, i si ha plogut a les seves terres, ara veuen com el cereal treu noves espigues. Veurem com evoluciona tot plegat.

En els cinc mesos que portem de l’any 2023 han caigut 164,4 L/m2, el 61,94% del que plou com a mitjana (265,44 L/m2 ) els cinc primers mesos de l’any.

Venim de l’any 2022 en el qual les pluges van ser del 55% del que és normal 683,9 L/m2, i la temperatura va ser de 2,3ªC més alta que la mitjana. Malgrat les pluges excepcionals dels anys 2018 i 2020, estem en situació de sequera. És veritat que sempre hi ha hagut sequeres però ara són més freqüents, les darreres 2012-2013, 2016-2017, 2019 i l’actual. Després del 2019 les dades van millorar. El 2020 les pluges del gener, de la borrasca Glòria, i de l’abril, van ser decisives perquè plogués un 8% més del que és normal. Hi va haver una falsa sensació d’haver superat la sequera però les dades ens han fet tornar a la realitat, i ens recorden que no podem aixecar la guàrdia. El 2021 i el 2022 les pluges han estat el 55% del que és normal. La tendència és clarament a la baixa.

Els darrers 10 anys (2013-2022) la mitjana de pluges s’ha situat en el
77% del que és normal i la temperatura mitjana anual ha pujat 1ºC

Això pel que fa a Cardedeu. Hi ha zones de la Catalunya central o dels secans de ponent, o de les terres de l’Ebre, on el dèficit d’aigua és molt important i on encara no hi ha plogut prou. Deia que no es pot cantar victòria perquè ha plogut a les capçaleres del Ter i del Llobregat i això fa pensar en els embassaments que ens proporcionen l’aigua de boca, però de l’aigua de boca no ens n’alimentem. L’agricultura continua en situació molt perillosa, plou menys, fa més calor i per tant les plantes transpiren més, perden més aigua per evaporació.


dimecres, 14 de setembre del 2022

La calor de l'estiu 2022

Acomiadem l’estiu amb ruixats i amb una lleugera baixada de temperatures. La persistència de l’ambient calorós ha fet que sentíssim molt sovint expressions com « se m’està fent llarg aquest estiu ». I no s’ha acabat aquí, si ens fixem amb el què ha passat els darrers anys, que arribem gairebé a Tots Sant amb màniga curta.

I és que la calor va començar molt aviat, pel maig, com podeu llegir més avall, a les notes elaborades a partir de les dades de les observacions meteorològiques de la família Comas i les de l’observatori de Jorge Damián Sanchis (https://www.meteocardedeu.net/).

Els meteoròlegs distingeixen dos estius, l’astronòmic, que és el que coincideix amb les estacions de l’any, i el meteorològic que coincideix amb els mesos de juny, juliol i agost.

Resumit, l’estiu meteorològic de Cardedeu ha anat així.


L’estiu meteorològic 2022 ha estat 2.84 oC més calorós que la mitjana dels 68-70 estius enregistrats, i ha plogut el 48.3% de la mitjana de 70 estius enregistrats.

MAIG

La temperatura mitjana del mes ha estat de 19,34oC, 2,6oC per sobre de la mitjana (16,74oC). Ha estat el 4t maig més calorós des que hi ha registre. El maig més calorós va ser el 2022, 22,3oC. El maig més fred va ser el del 1957, 13,5oC. La pluja del mes de maig de 2022 ha estat de 22,2 L/m2, 39,5 L/m2 menys de la mitjana (61,75 L/m2). Ha plogut el 35,9% de la mitjana. El maig més plujós va ser el del 1977, 185,0 L/m2, i el més sec el del 1958 amb 8,8 L/m2.

JUNY

La temperatura mitjana del mes ha estat de 24,59oC, 0,81oC per sobre de la mitjana (23,78oC). Els junys més calorosos van ser els del 2003, 25,7oC, i 2015, 24,6oC, i el més fred el del 1969, 17,6oC. La pluja del mes de juny de 2022 ha estat de 12,2 L/m2, 26,44 L/m2 menys de la mitjana (48,64 L/m2). Ha plogut el 8,7% de la mitjana. El juny més plujós va ser el del 1992, 212,0 L/m2, i el més sec el del 2007 amb 1,1 L/m2.

JULIOL

La temperatura mitjana del mes ha estat de 25,9oC, 2,12oC per sobre de la mitjana (23,78oC). Els juliols més calorosos van ser els del 2006 i 2015, 27,3oC, i el més fred el del 1977, 20,9oC. La pluja del mes de juliol de 2022 ha estat de 2,8 L/m2, 29,29 L/m2 menys de la mitjana (32,19 L/m2). Ha plogut el 8,7% de la mitjana. El juliol més plujós va ser el del 2011, 166,8 L/m2, i els més secs els del 1962 i 2003 amb 0.0 L/m2.

AGOST

La temperatura mitjana del mes ha estat de 26,4oC, 2,7oC per sobre de la mitjana (23,7oC). L’agost més calorós va ser el del 2003, 27,3oC, i el més fred el del 1977, 20,2oC. Ha estat el segon mes d’agost més calorós empatat amb el 2012. La pluja del mes d’agost de 2022 ha estat de 50,6 L/m2, 4,3 L/m2 menys de la mitjana (54,9 L/m2). Ha plogut el 92,1% de la mitjana. L’agost més plujós va ser el del 1975, 159,0 L/m2, i el més sec el del 1988 amb 2,2 L/m2.

dimecres, 10 d’agost del 2022

Cardedeu: Juliol 2022 - Resum meteorològic

 Juliol 2022

* Dades de la família Comas i de l’observatori de Jorge Damián Sanchis Ferre (Can Turó) https://www.meteocardedeu.net


Llegim a elnacional.cat “el juliol d’aquest estiu, el més càlid des que hi ha registres”. Documenta l’afirmació en un tuit de l’Agencia Estatal de Metorología AEMET que diu que el “juliol de 2022 ha estat extremadament càlid a Espanya, el més càlid des d'almenys 1961, amb una temperatura mitjana de 25,6 ºC, que supera en 2,7 ºC la mitjana”.

Tot i que la sensació personal i la insistència dels mitjans de comunicació ens facin pensar en un mes de juliol excepcional, pel que fa a Cardedeu, s'han passat 5 juliols més calorosos, i 4 tan calorosos com aquest del 2022.






dissabte, 2 d’octubre del 2021

Buit d'informació meteorològica

A principis d’any 2020 vam perdre la informació meteorològica que ens donava la revista El Nas de Cardedeu. Era la informació recollida a Cardedeu per la família Comas que es feien càrrec de l’estació meteorològica 213, del Servicio Meteorológico Nacional SMN, ara Agencia Estatal de meteorologia AEMET. Pere Comas i després Miquel Comas quan el seu pare no se’n podia fer càrrec, i després de la seva mort. Pare i fill deixen un registre de dades meteorològiques i fenològiques de poc més de setanta anys, dades de 69 anys de registre de temperatures i de 71 anys de registre de pluges.

Aquest mes de juny ens ha deixat Miquel Comas i Clusellas, cardedeuenc que ha destacat en el món cultural de Cardedeu i també per haver cobert el servei de l’estació meteorològica 213. Encara no se que en serà d’aquest observatori, ni del recull de dades meteorològiques i fenològiques, però mentre aclareixo aquests dubtes, consulto les dades de l’estació que té muntada, a Can Turó, en Jorge Damiàn Sanchis Ferre i que publica a https://www.meteocardedeu.net/. He analitzat les dades del mes d'agost i de l'estiu meteorològic, de forma semblant a com ho feien els Comas durant més de 70 anys.

   

La temperatura mitjana del mes d’agost 2021 ha estat de 22.5oC, 1,1oC per sota de la mitjana (23,7oC).L’agost més calorós va ser el del 2003, 27,3oC, i el més temperat el del 1977, 20,2oC.
La pluja del mes d’agost 2021 ha estat de 5,2 L/m2. La pluja acumulada des de primers d’anys és de 203,3 L/m2, que representa el 50,55% de la mitjana de les pluges acumulades dels vuit mesos de l’any que és de 402,16 L/m2. L’agost més plujós va ser el del 1975, 159 L/m2, i el més sec el del 1988 2,2 L/m2.

Estiu meteorològic 2021 (Juny-Juliol-Agost) - Ha estat 0.82 oC més calorós que la mitjana dels 68 estius enregistrats, i ha plogut el 28,15% de la mitjana de 70 estius enregistrats.


divendres, 13 d’agost del 2021

Onada de calor



Onada de calor. Ahir 12 d’agost el primer dia de l’onada la temperatura màxima va ser 36oC a les 11h 36min i la mínima 21,9 oC a les 4h 59min.

El gener del 2 020 escrivia
(http://naturaiterritori.blogspot.com/2020/05/cimera-pel-clima-cop25-fracas.html) “El clima de la Terra ha canviat al llarg del temps de manera natural però ara segons l’IPCC (Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic) hi ha un 90% de probabilitats que aquests canvis siguin responsabilitat dels humans, i la causa principal l’ús dels combustibles fòssils: carbó, petroli i gas.

Dilluns passat, 9 d’agost, es va fer públic un informe de l’IPCC i sembla que s’hagi generat l’alarma amb unes dades que ja fa temps que se sabien i més les causes que les provoquen i que confirmen el canvi climàtic.

Malauradament el canvi climàtic afecta tant als països que en són particularment responsables com els que no en són. Amb l’augment de 1,5oC augmentaran les onades de calor, s’allargaran les temporades càlides i s’escurçaran les fredes, i en això estem. Onada de calor. Però fem memòria. El 1982 va ser un any especialment càlid. Una massa d'aire calent, que venia de l'Àfrica, ens va afectar de ple fins el 10 de juliol. A Cardedeu, el 6 de juliol, es va enregistrar la màxima històrica, 42,1 oC, i al Turó de l'Home 31,4 oC. La màxima enregistrada al Turó és del 15 d'agost del 1987 amb 31,8 oC. La situació va generar una gran quantitat d'incendis arreu del territori Rubí, Terrassa, Sant Miquel del Fai, Sant Feliu de Codines, La Garriga, Begues (El Garraf)... Recordo que fins i tot a Barcelona el cel era grisós, per les cendres, i se sentia olor de pi cremat. La mínima a Barcelona el 6 de juliol va ser de 30 oC. Barcelona era plena de turistes, una bona part dels quals hi era perquè es disputava la Copa del Món de Futbol.

Estem al mes d’agost, un dels mesos de l’anomenada canícula, el període de quatre a sis setmanes de juliol-agost, en el qual la calor és la més alta i quan és habitual que es produeixi la calitja o calima, un fenomen produït per l’aire carregat de partícules sòlides que li donen, a l’aire, un aspecte com tèrbol, boirós, una certa opacitat. Aquestes partícules provenen normalment del sud, de l’Àfrica, pols del desert saharià, en els mesos més càlids de l’any, però que també es poden produir en d’altres estacions, i que si la situació atmosfèrica permet que el temps sigui plujós la pluja serà de fang. Les altes temperatures afavoreixen l’ascensió de l’aire carregat de partícules fines. Sovint les onades de calor lligades als vents del sud ens aporten aquestes masses d’aire carregades amb aquestes partícules.

Per tant estem en una situació de normalitat dins de l’anormalitat. El que no és normal és que sabent els per què de les coses del canvi climàtic siguem tan refractaris a prendre mesures que el deturin, el reverteixin i no que l’augmentin. Tenim l’exemple de l’ampliació de l’aeroport de El Prat. Els governs de l’Estat i de Catalunya han signat un acord de mínims per impulsar el projecte que farà créixer 1/3 les emissions de CO2 i que pot posar en quarantena els aiguamolls del Delta del Llobregat, particularment la llacuna de La Ricarda. Diuen que aquesta vegada ho faran bé i que el projecte serà supervisat per la Unió Europea (UE), però ¿quin crèdit ens mereix aquesta UE que va aprovar l'anterior ampliació de l'aeroport de El Prat a canvi d'unes compensacions que AENA no ha complert després de més 20 anys? Per fer callar les veus discordants es diu que es prendran mesures substitutòries a les afectacions al sistema de llacunes del Delta, però no és només això el que cal. No es tracta acontentar quatre guillats que ens agrada anar a “veure ocellets” és per al futur del planeta, per a la supervivència de les espècies, per al manteniment de la biodiversitat, per salvar la població humana.

L’any 2006 vaig escriure com les observacions fetes des de Cardedeu van servir per recolzar les evidències del canvi climàtic (http://naturaiterritori.blogspot.com/2010/12/el-canvi-climatic-1.html).

diumenge, 11 de juliol del 2021

Cuca de llum





Si sou de passejar per camins, parcs urbans, o jardins quan és fosc, us poden sorprendre petits punts de llum fosforescent al sòl, principalment els mesos de juny i juliol. Es tracta de la llum que emeten les anomenades cuques de llum, uns escarabats, també coneguts com a lluernes.

Fa uns quaranta anys que no en veia. Fa dos anys vaig veure una larva i ara he vist una femella adulta de cuca de llum mediterrània, lluerna o cuca de Sant Joan, a l’eixida de casa.

A Catalunya es coneixen 7 espècies de cuca de llum. La més comuna és la cuca de llum mediterrània (Nyctophila reicheii), abans força comuna, i que pràcticament ha desaparegut dels nuclis urbans, com les altres cuques de llum, degut a la contaminació lumínica, l’ús d’insecticides o de verí per als cargols, el seu aliment preferit.

La cuca de llum mediterrània és un escarabat amb un fort dimorfisme sexual. La femella, que té l’aspecte d’una eruga, perquè pràcticament no té ales, és de color grogós, i l’eruga, que també es pot veure molt sovint té el dors negre i el ventre groc-vermellós. El mascle és més petit i té ales. Tant la femella com el mascle i la larva emeten una fosforescència, a la part final de l’abdomen, de to verd brillant, que és més intensa en les femelles i que serveix per atraure els mascles.

Un grup de naturalistes de Catalunya cucadellum.cat inicià un projecte de ciència ciutadana per estudiar les cuques de llum, un projecte d’estudi i seguiment de les cuques de llum (Lampírids) de Catalunya. El grup de treball ha estat acceptat per la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), una societat científica, filial de l’IEC, que té com a objectius l’estudi i la divulgació dels coneixements referents als éssers vius i els sistemes naturals.

dilluns, 8 de març del 2021

Fannie Angelina Eilshemius

 

Fannie Angelina Eilshemius - Frau Hesse

Sí, avui som 8 de març, el dia reconegut per l’ONU com a Dia Internacional de les Dones o Dia de la Dona Treballadora.

Aquests darrers dies, per sort, i ja era hora, s’està parlant de la col·laboració de les dones en els avenços científics. És un fet conegut, que no reconegut, i sovint invisibilitzat. Les coses s’han de reconèixer i donar el valor que tenen. S’ha parlat de científiques, Maria Skłodowska (Marie Curie), Rosalind Elsie Franklin, Rachel Louise Carson, Hedwig Eva Maria Kiesler (Hedy Lamaar) o d’altres poc o gens conegudes, però avui vull reconèixer a Fannie Angelina Eilshemius, de casada Angelina Fanny Hesse, filla d’una rica família dels Països Baixos, emigrada als Estats Units, que l’envià a Suïssa, quan tenia 15 anys, a fer estudis d’economia domèstica i francès. Es casà, als 24 anys, amb el metge alemany Walther Hesse que treballà en el laboratori de Robert Koch el microbiòleg descobridor dels bacteris de la tuberculosi i del còlera, i un dels pares de la microbiologia.

Frau Hesse (senyora Hesse) que així era coneguda en el laboratori del seu espòs, treballava, sense sou, com a ajudant de laboratori. Preparava els mitjans per als cultius de bacteris i excel·lia en els dibuixos, dels bacteris al microscopi i dels cultius, que il·lustraven les publicacions del seu espòs. Però, en el món de la microbiologia, la seva col·laboració més important fou la introducció de l’ús de l’agar per solidificar els mitjans de cultiu la qual cosa permeté aïllar, separar, els bacteris d’una mescla i poder-ne estudiar les seves propietats. L’agar és un polisacàrid, una substància gelatinosa extreta d’algues, que Hesse coneixia perquè veïnes seves l’utilitzaven a la cuina com espesseïdor per fer gelatines i púdings. Aquestes veïnes n’havien conegut les qualitats a Java, on l’ús a la cuina era corrent.

Tot i que el descobriment permeté a Robert Koch aïllar i identificar el bacteri productor de la tuberculosi (Mycobacterium tuberculosis), Angelina Fanny Hesse no va tenir mai cap reconeixement.

08.03.2021

dimecres, 6 de maig del 2020

Després de 113 columnes

El mes de gener ha estat marcat pel temporal Glòria. El gener, un mes generalment sec, ha vist com al Vallès Oriental han caigut entre 200 i 500 l/m2. A Cardedeu cauen anualment de mitjana 688 l/m2, dels quals 44 l/m2 cauen pel gener, enguany han estat 191,7 l/m2. Sí, és excepcional, però els científics ens diuen que globalment es mantindran les quantitats anuals encara que la manera de ploure serà sovint com aquest gener o similar: amb més violència i en menys temps. N’és el culpable el canvi global? Probablement. Sabem com posar-hi remei però fem ben poc o res per frenar-lo.
El principal causant dels canvis som els propis humans. Uns amb més responsabilitats que uns altres però som nosaltres mateixos els causants. Per diversos motius però un del més importants és que som massa persones. És el que el matrimoni Ehrlich, Anne i Paul, anomenaren, el 1968, la bomba P, la bomba població. I en serem més, i si no canviem la manera de fer, no hi haurà planeta per a tots. Els recursos són limitats. Cada vegada en seran més i la producció d’aliments, amb els mitjans convencionals, i amb el clima cada vegada més en contra, serà més difícil. Alimentar la població actual seria possible si la distribució fos més justa. Mentre una part del planeta malbarata aliments, l’altra es mor de fam o de malalties derivades de la mal nutrició. D’això he escrit aquests darrers 15 anys i en mancar El Nas ho faré al blog:



on he anat publicant la columna de El Nas, el mes següent de l’edició impresa, al costat d’altres escrits sobre la natura i el territori.
Des del 2004 ençà, més de 15 anys, primer cada mes, fins el 2009, després, fins ara, mesos alterns, han estat 113 columnes escrivint sobre la natura i el territori amb voluntat de testimoniar les propietats, l’estat, l’evolució, la tendència, els canvis que es produeixen o que s’intueix que s’hi produiran.

Gràcies Núria i Xavier per la feina feta, m’ha agradat poder col·laborar amb vosaltres.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2020

Cimera pel Clima COP25: Fracàs


El clima de la Terra ha canviat al llarg del temps de manera natural però ara segons l’IPCC (Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic) hi ha un 90% de probabilitats que aquests canvis siguin responsabilitat dels humans, i la causa principal l’ús dels combustibles fòssils: carbó, petroli i gas.
Fa anys, el novembre del 2006, escrivia aquí mateix “Si el canvi climàtic és una conseqüència de l’escalfament global per causes derivades de les activitats humanes, és clar que el canvi climàtic és cosa de tots però alguns tenen més responsabilitat que d’altres” i res no ha canviat per evitar que el canvi climàtic sigui cada vegada més evident. S’ha fet la Cimera pel Clima COP25 a Madrid i les conclusions no poden ser més decepcionants del que ja ho havien estat les cimeres anteriors, com la de Paris 2015 COP21, que es va vendre com a gran èxit,  i que, a l’hora de la veritat, els acords als quals es va arribar o no van ser signats o es van abandonar pels països més implicats en la carbonització del planeta. Havien calgut 20 anys de negociacions per arribar a l’acord de Paris que es volia universal i legalment vinculant: evitar que l’escalfament global fos inferior als 2º C que era la previsió d’aquells moments. A Madrid tot ha acabat amb un document on es reclama als països "més ambició climàtica" per reduir els gasos d'efecte hivernacle a partir del 2020, deixant per més endavant nous compromisos per a la descarbonització i el descens de les emissions de CO2. Res.
Els governs, municipal, autonòmic i estatal, poden prendre mesures, com la declaració d’estat d'emergència climàtica, i fer actuacions per reduir les emissions de CO2 a zero en un termini determinat i exercir pressió política a les administracions superiors perquè prenguin consciència de la situació de crisi ambiental existent. Però de què serviran aquestes declaracions si les mesures es prenen en comptagotes? O si les mesures resten oblidades en una calaix com va passar amb les agendes 21?
El canvi climàtic no és només una qüestió ambiental, és un afer social, econòmic, de justícia, de drets humans, i un deure moral vers les generacions futures.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2020

dimecres, 12 de febrer del 2020

El tren i Cardedeu


Fins fa poc era una obvietat que la tecnologia anava acompanyada de progrés. De fet podem parlar de tecnologies. N’hi ha de tota mena però sí que podem convenir que el transport ferroviari comporta canvis molt importants als pobles i ciutats per on passa. Fa cinc anys vaig escriure sobre l’AVE i el que suposava per bé i per mal. Ara aniré més enrere.
El ferrocarril arribà a Cardedeu el 1860, ves per on abans que la carretera, que ho faria el 1864. Sembla que el traçat havia de passar per La Roca i que fou gràcies a les influències de Marià Borrell (industrial i polític), que aleshores era l’amo del Mas de Vilalba, que es modificà el traçat perquè passés per Cardedeu i així tingués parada ben a prop del Mas. Tot plegat generà canvis urbanístics i facilità la vinguda d’estiuejants que aviat construïren cases d’estiueig. La primera torre envoltada de jardí fou la Quinta Borrell (1885), promoguda per Concepció Borrell, filla de Marià Borrell. Cardedeu prengué el vol com a Vila d’estiueig. La primera estació entrà en servei el 27 d’agost del 1860 i donà servei fins el 5 d’agost del 1971 data en la que s’inaugurà la nova estació de tipus xalet, l’estació actual. El tren havia arribat a Granollers el 23 de juliol del 1854 i després arribaria a Girona amb una forta controvèrsia entre dues companyies que es disputaven la seva construcció, la Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Granollers i la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Mataró. Finalment el 1875 es fusionaren les dues companyies constituint la Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Gerona que executà l’obra.
L’electrificació de la línia arribà el 1958, i l’arribada fins a la frontera el 1963, un nou avenç tecnològic que facilità el desenvolupament de la Vila que lentament abandonà el qualificatiu d’estiueig per convertir-se en la que ara coneixem. I és per això que cal reivindicar l’ús del tren, versus el vehicle privat, i demanar que s’augmenti la freqüència de pas per facilitar l’augment d’usuaris (ara en són uns 800 000 l’any), per fer el transport més còmode i com a resposta urgent a la situació d’emergència climàtica.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2019

dijous, 10 d’octubre del 2019

Entrem al Novacè amb esperança


James Lovelock el 2005

The original uploader was Bruno Comby at English Wikipedia. - Transferred from en.wikipedia to Commons. CC BY-SA 1.0

El 4 de juliol es posava a la venda el llibre Novacene. The Coming Age of Hyperintelligence del científic anglès James Lovelock que el 26 de juliol va fer 100 anys. En un moment que només sentim que l’apocalipsi és a punt d’arribar, i no sense motius, Lovelock dona una visió certament optimista de cara al futur, una època en què humans i intel·ligència artificial ajudaran la Terra a sobreviure. Lovelockc, químic de formació, Doctor en Medicina, que ha treballat a les universitat de Yale i de Harvard i a la NASA, es va fer mundialment famós el 1979 per ser el creador de la hipòtesi Gaia que havia creat deu anys abans. Aquesta hipòtesi, científicament ben argumentada, va generar controvèrsia perquè considera que l’atmosfera terrestre ha estat creada, i es manté, gràcies als éssers vius i que a la vegada, la Terra és un  “superorganisme” que és capaç d’autoregular-se, com els éssers vius. S’autoregula, es manté a ella mateixa, s’encarrega de la seva pròpia supervivència. Els gaians, els éssers vius, principalment els microorganismes, s’han encarregat de fer l’atmosfera tal i com la coneixem, ben diferent de les atmosferes dels planetes veïns Mart i Venus, tant pel que fa a la seva composició com a la seva temperatura.
En aquest nou llibre considera que estem deixant enrere l’ Antropocé (l'era en què l'activitat dels humans ha tingut, i té, grans efectes sobre el planeta), i que estem entrant en una nova era, el Novacè, en què la hiperintel·ligència, la intel·ligència artificial, crearà sistemes que pensaran 10000 vegades més ràpid que nosaltres i tindran cura de nosaltres, com ara nosaltres tenim cura d’animals i  plantes, i no ho farà de manera negativa, com s’explica en algunes obres de ciència ficció ”el planeta, els humans, sotmesos a les màquines”, perquè aquestes màquines seran tan dependents de la salut del planeta com nosaltres mateixos. Ens necessitarem. Som a temps de reparar la situació si ens hi posem, i es cosa de tots.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2019

dijous, 12 de setembre del 2019

3a edició del Natura ús o abús


 1a Edició 1976

 2a Edició 1988

L’Institut d’Estudis Catalans ha presentat el web Natura ús o abús*  que es pot considerar la 3a edició (2018) del llibre publicat per primera vegada l’any 1976 Natura ús o abús? EI llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. El format triat per a l'edició, el web, s’ajusta més a la realitat socioambiental i sostenibilista actual segons l’equip que l’ha coordinat, Ramon Folch, Josep Peñuelas i David Serrat. Es presenta un sumari amb apartats consultables, de nova redacció i molts amb una nova estructura, no tant de denúncia, sinó més de propostes genèriques a tenir en compte en la gestió del patrimoni natural amb un enfocament ambiental i social més ampli i no tan dirigides als naturalistes. En el web també es poden consultar les edicions anteriors digitalitzades, la del 1976 i la del 1988.
Tant a la primera edició, com a la segona, es deia, parlant dels Vallesos, l'Occidental i l'Oriental, que "la plana no és una zona particularment notable des del punt de vista biològic i geològic" la qual cosa no havia impedit de ser "una contrada acollidora" a la qual “donava bo de viure”. És per això que, passats els anys, els municipis no han fet més que créixer. La demanda de sòl urbanitzable només s’ha vist aturada per la greu crisi econòmica. Ara aquesta demanda pot tornar a créixer, com és creixent la demanda de serveis, i respecte del territori, en el cas de Cardedeu, la mobilitat Nord-Sud, la qual cosa passaria pel disseny d’un nou vial. El POUM vigent en contempla la solució però alguns sectors la consideren poc adequada. Caldrà esperar solucions tècniques millors que minimitzin l’impacte sobre el territori i que no generin més pressió urbanística.
Ah!!! A les dues edicions també es repetia que el Vallès era un exemple d’"immolació irresponsable d'un medi natural sàviament humanitzat”. 
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2019


divendres, 10 de maig del 2019

SOS territori


En un moment determinat algú va dir que la crisi ja s’havia acabat. Es deu haver acabat per a segons qui. Per als bancs i principalment per a algunes caixes potser sí, però a moltes famílies encara els resta molt de camí per sortir-ne. Hi ha qui diu que la pitjor part de la crisi ja ha passat però d’altres diuen que som a les portes d’una de nova. Alguns indicadors econòmics relacionats amb el sector de la construcció han millorat. Allò que durant la crisi ha estat bo per al territori en sortir-ne és una amenaça. Un exemple clar és la reactivació dels projectes d’urbanització o les revisions dels Plans d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) amb tendència a l’expansió pel que fa a l’ocupació del sòl. S’ha estès el crit d’alerta i s’han reactivat moviments proteccionistes del territori. No tot s’ha d’edificar, hi ha zones que cal protegir, i d’altres, ja protegides, cal protegir-les més. 

Hi ha paisatges que ja mai més recuperarem. Un bon exemple són els paisatges del litoral català on hi ha municipis que pràcticament han exhaurit el sòl, i d’altres on el mal fet ja és irreparable. La Costa Brava n’és un bon exemple. La plataforma SOS Costa Brava, constituïda per 29 entitats de naturalistes, ecologistes i conservacionistes, ha elaborat un manifest en el qual es reclama a les administracions públiques la protecció del litoral que està en situació de risc per l’impacte ambiental que tindran, sobre el paisatge, els nous projectes d’urbanització o les infraestructures que hi aniran associades: proveïment d’aigua potable, aigües residuals, electricitat, mobilitat...
És inversemblant que els mateixos que per una banda diuen que s’estimen tant el país, per l’altra el volen trinxar, a canvi d’importants guanys econòmics, o d’altres que, també estimant-se’l tant, no reparen en comprar finques, apartaments, dels llocs trinxats. Després lamenten el deteriorament del paisatge o reclamem mesures perquè no hi pugui anar ningú més. 
Cal estar atents a les revisions o elaboracions dels POUM ara que vénen les eleccions municipals. Alerta.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2019

dijous, 21 de març del 2019

Caixes-niu, habitatge social per als ocells



La manca d’habitatge també és un problema per als ocells. Sovint han vist com minvaven els espais per fer niu, arbres vells, amb forats o esquerdes, parets velles amb forats o la disponibilitat dels materials amb què fer-los. Resultat: la disminució del nombre d’individus. És per això que s’ha estès la pràctica de comprar, o fer, caixes-niu per recuperar la població d’ocells.

Ara, febrer-març, les caixes-niu ja han d’estar instal·lades per rebre les primeres parelles. Els millors mesos per instal·lar-les són novembre i desembre. És bo perquè es vagin acostumant a la seva presència i s’hi familiaritzin. La curiositat farà que, arribada l’hora, les triïn per fer-hi el niu. També les poden utilitzar com a refugi durant les nits més fredes d’hivern. Normalment les posarem buides, tot i que hi ha qui prefereix posar una capa de 2 cm de gruix d’una barreja de terra de bruc i serradures. Les penjarem en una paret o en un arbre, a 2 o 3 m d’altura, amb l’obertura una mica inclinada per evitar que hi entri aigua quan plou i orientades al sud o sud-est, però no a ple Sol. El forat d’entrada determinarà qui serà l’usuari. Per a la mallerenga carbonera el diàmetre ha de tenir com a mínim 32 mm, 25-28 la mallerenga blava, 32-40 el pardal o 46-50 el picasoques blau. Altres com el pit-roig o les cueretes prefereixen una caixa-niu d’obertura frontal gran.

La mallerenga carbonera és una de les espècies habituals de les caixes-niu. A les darreries de febrer fan el niu, una mena de coixí, a la base de la caixa-niu, amb fulles, branquillons, herbes, molsa, pinassa, algun tros de plàstic... que cobriran amb pèls i plomes. A principis d’abril faran la posta, i hi covaran els ous. La incubació durarà de 13 a 14 dies. Després podrem veure el continu entrar i sortir de la parella que porta menjar als polls que abandonaran definitivament la caixa-niu quan siguin totalment independents.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2019

dissabte, 29 de desembre del 2018

De caquiers i magraners


 Magraner florit (juny)

Magranes

 Caquier a la tardor

Caquis Persimon

En acabar l’estiu ens acomiadem d’unes fruites, albercocs, nectarines, préssecs, prunes... algunes encara ens acompanyen els primers dies de tardor, figues, préssecs, raïm... i donem la benvinguda a la magrana, la taronja, la pera, la poma, el caqui i les castanyes, que són les fruites protagonistes. I, ja en plena tardor, veiem en alguns horts o jardins els colors vermellosos que agafen les fulles d’un arbre, el caquier (Diospyros kaki), que poden conviure un cert temps amb els seus fruits, els caquis, de color vermell o ataronjat i de polpa tova, dolça i sucosa, el caqui clàssic. Una varietat de caqui, comercialitzada amb el nom de Persimon, és el resultat de sotmetre els caquis de la varietat “vermell brillant” a un tractament que permet menjar-los amb ganivet i forquilla. Tenen un color ataronjat el que fa que es confonguin amb una altra fruita quan realment són caquis. Al País Valencià, el devaluat conreu dels tarongers es va substituir parcialment pel conreu dels caquis, un conreu que s’inicià el 1960 a L’Alcúdia (València). Ara sembla que tampoc té massa èxit el conreu del caqui. Els caquis apareixen al mercat a mitjans del mes d'octubre, com també ho fan les magranes. El conreu del magraner (Punica granatum) no és tan comú. Els àrabs el van introduir a Espanya al segle VIII i donaren el nom d’aquest arbre a la famosa ciutat andalusa, Granada, fundada al segle X. Ha estat naturalitzat per fer tanques i en aquesta estació es veuen les seves branques vermelloses, sovint acabades amb punxa. Hi ha una varietat nana, de jardineria, que és molt apreciada com a planta ornamental durant tot l’any. Té les fulles d’un verd lluent i les flors vermelles, floreix pel juny-juliol, i les magranes tenen un color vermell ataronjat. Amb els grans de la magrana es fa un xarop, la granadina, que barrejat amb aigua ben freda és una beguda refrescant estiuenca tradicional, ara en hores baixes. També es posa a les amanides i per endolcir alguns còctels. 
Actualment, es cultiven les varietats dolces, principalment la “mollar d’Elx” i el seu cultiu es concentra als horts del palmerar d’Elx i a la comarca del Baix Segura.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2018


dilluns, 5 de novembre del 2018

Quan les carreteres eren arbrades



Els mesos d’estiu circular per les carreteres, ara, amb els autos amb aire condicionat, no revesteix cap tipus d’èpica. Si que ho era abans quan s’havia de circular amb els vidres baixats, amb la crítica corresponent dels qui viatjaven als seients del darrera, per l’aire que els arribava, però era o això, vidres baixats, o suar a base de bé. I abans quan s’anava a peu o amb tartana? Doncs en general les carreteres comptaven amb arbrat caducifoli, a banda i banda, als vorals, de manera que a l’estiu es circulava sota l’ombra i, a l’hivern, amb l’escalfor del Sol amb els arbres ja sense fulles. L’arbrat era format per alineacions, en general, de plàtans (Platanusxhispanica), també anomenats plateros o plataners. I dic era perquè la major part d’ells han estat talats amb l’excusa de l’ampliació de les carreteres.
Els herbolaris sabien del fet excepcional de la carretera de Cardedeu a Cànoves, una bona part de la qual gaudia de la doble alineació de til·lers i aprofitaven per recollir-ne les seves flors i bràctees que després venien als clients per fer-ne aromàtiques i remeieres infusions.
Aquest estiu ens ha sorprès veure com la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa manté força trams amb plàtans als seus vorals. Volíem recordar les trobades amb mossèn Dalmau quan res ens feia pensar en el seu imminent traspàs.
La carretera de Sabadell a Granollers també era així, amb plàtans a banda i banda. A l’Av. Rei en Jaume de Cardedeu també hi trobem un testimoni d’aquella pràctica. A d’altres països, per exemple a França, si bé no a totes les carreteres, en algunes només s’ha talat l’arbrat d’un voral i es manté l’alineació de l’altre amb exemplars força vells. Sembla que l’opció triada al nostre país responia a un mal concepte del que és justícia. Perquè no protesti el de l’altra voral talem els dos i punt. Mala decisió com tantes de l’època, si però que és veritat que més d’un conductor va perdre la vida contra un arbre, motiu pel qual, alguns, en justificaven la seva tala.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2018



dimarts, 11 de setembre del 2018

Una papallona gran migradora



La migradora dels cards (Vanessa cardui)

Ens sorprenen els 4 000 km que fan cada any les grues (Grus grus) en el seu viatge migratori des dels països nòrdics fins a Extremadura, o els 9 000, o fins i tot 12 000 km, que fan els abellerols (Merops apiaster) des de l’Àfrica tropical o austral fins a Cardedeu, o la del menut rossinyol (Luscinia megarhynchos) des de l’Àfrica subsahariana fins a Cardedeu. Doncs més ens han de sorprendre els 12 000 km que fan les papallones migradores dels cards (Vanessa cardui).

La migradora dels cards és una papallona que forma part de la llista d’espècies de les quals en fan el seguiment els voluntaris de la Xarxa Fenològica de Catalunya amb l’objectiu d’estudiar, concretament per a aquesta papallona, la fenologia migratòria. És una papallona amant dels ambients humanitzats de poc més de 5 cm, que s’alimenta preferentment de cards però també de malves, borratges o d’altres plantes.

Fins no fa massa es creia que la papallona monarca (Danaus plexippus) era l’única amb capacitat per migrar tant, des de Nord-amèrica com cap el sud més enllà del golf de Mèxic, com fan els ocells. I és que la monarca migra cap el sud, a partir del mes d’agost, i a la primavera torna cap el nord amb un recorregut d’uns 4 000 km.

Tradicionalment sabíem que la migradora dels cards marxava a finals de l’estiu, tot i que algun exemplar es podia veure en hiverns suaus, i que tornava a la primavera. Roger Vila, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) ja ens avançava, el 2 015, algunes dades de les seves recerques sobre la migradora dels cards, en una xerrada al CeCuCa organitzada per l’Aula de Cultura, i ara, juntament amb altres investigadors, ha publicat un article en el qual demostren ”que la distància anual recorreguda per les generacions successives pot arribar als 12 000 km aproximadament, incloent la travessa del desert del Sàhara dues vegades”.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2018