SOS territori

En un moment determinat algú va dir que la crisi ja s’havia acabat. Es deu haver acabat per a segons qui. Per als bancs i principalment per a algunes caixes potser sí, però a moltes famílies encara els resta molt de camí per sortir-ne. Hi ha qui diu que la pitjor part de la crisi ja ha passat però d’altres diuen que som a les portes d’una de nova. Alguns indicadors econòmics relacionats amb el sector de la construcció han millorat. Allò que durant la crisi ha estat bo per al territori en sortir-ne és una amenaça. Un exemple clar és la reactivació dels projectes d’urbanització o les revisions dels Plans d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) amb tendència a l’expansió pel que fa a l’ocupació del sòl. S’ha estès el crit d’alerta i s’han reactivat moviments proteccionistes del territori. No tot s’ha d’edificar, hi ha zones que cal protegir, i d’altres, ja protegides, cal protegir-les més. 

Hi ha paisatges que ja mai més recuperarem. Un bon exemple són els paisatges del litoral català on hi ha municipis que pràcticament han exhaurit el sòl, i d’altres on el mal fet ja és irreparable. La Costa Brava n’és un bon exemple. La plataforma SOS Costa Brava, constituïda per 29 entitats de naturalistes, ecologistes i conservacionistes, ha elaborat un manifest en el qual es reclama a les administracions públiques la protecció del litoral que està en situació de risc per l’impacte ambiental que tindran, sobre el paisatge, els nous projectes d’urbanització o les infraestructures que hi aniran associades: proveïment d’aigua potable, aigües residuals, electricitat, mobilitat...

És inversemblant que els mateixos que per una banda diuen que s’estimen tant el país, per l’altra el volen trinxar, a canvi d’importants guanys econòmics, o d’altres que, també estimant-se’l tant, no reparen en comprar finques, apartaments, dels llocs trinxats. Després lamenten el deteriorament del paisatge o reclamem mesures perquè no hi pugui anar ningú més. 

Cal estar atents a les revisions o elaboracions dels POUM ara que vénen les eleccions municipals. Alerta.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2019

Caixes-niu, habitatge social per als ocells

La manca d’habitatge també és un problema per als ocells. Sovint han vist com minvaven els espais per fer niu, arbres vells, amb forats o esquerdes, parets velles amb forats o la disponibilitat dels materials amb què fer-los. Resultat: la disminució del nombre d’individus. És per això que s’ha estès la pràctica de comprar, o fer, caixes-niu per recuperar la població d’ocells.

Ara, febrer-març, les caixes-niu ja han d’estar instal·lades per rebre les primeres parelles. Els millors mesos per instal·lar-les són novembre i desembre. És bo perquè es vagin acostumant a la seva presència i s’hi familiaritzin. La curiositat farà que, arribada l’hora, les triïn per fer-hi el niu. També les poden utilitzar com a refugi durant les nits més fredes d’hivern. Normalment les posarem buides, tot i que hi ha qui prefereix posar una capa de 2 cm de gruix d’una barreja de terra de bruc i serradures. Les penjarem en una paret o en un arbre, a 2 o 3 m d’altura, amb l’obertura una mica inclinada per evitar que hi entri aigua quan plou i orientades al sud o sud-est, però no a ple Sol. El forat d’entrada determinarà qui serà l’usuari. Per a la mallerenga carbonera el diàmetre ha de tenir com a mínim 32 mm, 25-28 la mallerenga blava, 32-40 el pardal o 46-50 el picasoques blau. Altres com el pit-roig o les cueretes prefereixen una caixa-niu d’obertura frontal gran.

La mallerenga carbonera és una de les espècies habituals de les caixes-niu. A les darreries de febrer fan el niu, una mena de coixí, a la base de la caixa-niu, amb fulles, branquillons, herbes, molsa, pinassa, algun tros de plàstic... que cobriran amb pèls i plomes. A principis d’abril faran la posta, i hi covaran els ous. La incubació durarà de 13 a 14 dies. Després podrem veure el continu entrar i sortir de la parella que porta menjar als polls que abandonaran definitivament la caixa-niu quan siguin totalment independents.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2019

De caquiers i magraners

 Magraner florit (juny)

Magranes

 Caquier a la tardor

Caquis Persimon

En acabar l’estiu ens acomiadem d’unes fruites, albercocs, nectarines, préssecs, prunes... algunes encara ens acompanyen els primers dies de tardor, figues, préssecs, raïm... i donem la benvinguda a la magrana, la taronja, la pera, la poma, el caqui i les castanyes, que són les fruites protagonistes. I, ja en plena tardor, veiem en alguns horts o jardins els colors vermellosos que agafen les fulles d’un arbre, el caquier (Diospyros kaki), que poden conviure un cert temps amb els seus fruits, els caquis, de color vermell o ataronjat i de polpa tova, dolça i sucosa, el caqui clàssic. Una varietat de caqui, comercialitzada amb el nom de Persimon, és el resultat de sotmetre els caquis de la varietat “vermell brillant” a un tractament que permet menjar-los amb ganivet i forquilla. Tenen un color ataronjat el que fa que es confonguin amb una altra fruita quan realment són caquis. Al País Valencià, el devaluat conreu dels tarongers es va substituir parcialment pel conreu dels caquis, un conreu que s’inicià el 1960 a L’Alcúdia (València). Ara sembla que tampoc té massa èxit el conreu del caqui. Els caquis apareixen al mercat a mitjans del mes d'octubre, com també ho fan les magranes. El conreu del magraner (Punica granatum) no és tan comú. Els àrabs el van introduir a Espanya al segle VIII i donaren el nom d’aquest arbre a la famosa ciutat andalusa, Granada, fundada al segle X. Ha estat naturalitzat per fer tanques i en aquesta estació es veuen les seves branques vermelloses, sovint acabades amb punxa. Hi ha una varietat nana, de jardineria, que és molt apreciada com a planta ornamental durant tot l’any. Té les fulles d’un verd lluent i les flors vermelles, floreix pel juny-juliol, i les magranes tenen un color vermell ataronjat. Amb els grans de la magrana es fa un xarop, la granadina, que barrejat amb aigua ben freda és una beguda refrescant estiuenca tradicional, ara en hores baixes. També es posa a les amanides i per endolcir alguns còctels. 

Actualment, es cultiven les varietats dolces, principalment la “mollar d’Elx” i el seu cultiu es concentra als horts del palmerar d’Elx i a la comarca del Baix Segura.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2018

Quan les carreteres eren arbrades

Els mesos d’estiu circular per les carreteres, ara, amb els autos amb aire condicionat, no revesteix cap tipus d’èpica. Si que ho era abans quan s’havia de circular amb els vidres baixats, amb la crítica corresponent dels qui viatjaven als seients del darrera, per l’aire que els arribava, però era o això, vidres baixats, o suar a base de bé. I abans quan s’anava a peu o amb tartana? Doncs en general les carreteres comptaven amb arbrat caducifoli, a banda i banda, als vorals, de manera que a l’estiu es circulava sota l’ombra i, a l’hivern, amb l’escalfor del Sol amb els arbres ja sense fulles. L’arbrat era format per alineacions, en general, de plàtans (Platanusxhispanica), també anomenats plateros o plataners. I dic era perquè la major part d’ells han estat talats amb l’excusa de l’ampliació de les carreteres.

Els herbolaris sabien del fet excepcional de la carretera de Cardedeu a Cànoves, una bona part de la qual gaudia de la doble alineació de til·lers i aprofitaven per recollir-ne les seves flors i bràctees que després venien als clients per fer-ne aromàtiques i remeieres infusions.

Aquest estiu ens ha sorprès veure com la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa manté força trams amb plàtans als seus vorals. Volíem recordar les trobades amb mossèn Dalmau quan res ens feia pensar en el seu imminent traspàs.

La carretera de Sabadell a Granollers també era així, amb plàtans a banda i banda. A l’Av. Rei en Jaume de Cardedeu també hi trobem un testimoni d’aquella pràctica. A d’altres països, per exemple a França, si bé no a totes les carreteres, en algunes només s’ha talat l’arbrat d’un voral i es manté l’alineació de l’altre amb exemplars força vells. Sembla que l’opció triada al nostre país responia a un mal concepte del que és justícia. Perquè no protesti el de l’altra voral talem els dos i punt. Mala decisió com tantes de l’època, si però que és veritat que més d’un conductor va perdre la vida contra un arbre, motiu pel qual, alguns, en justificaven la seva tala.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2018

Una papallona gran migradora

La migradora dels cards (Vanessa cardui)

Ens sorprenen els 4 000 km que fan cada any les grues (Grus grus) en el seu viatge migratori des dels països nòrdics fins a Extremadura, o els 9 000, o fins i tot 12 000 km, que fan els abellerols (Merops apiaster) des de l’Àfrica tropical o austral fins a Cardedeu, o la del menut rossinyol (Luscinia megarhynchos) des de l’Àfrica subsahariana fins a Cardedeu. Doncs més ens han de sorprendre els 12 000 km que fan les papallones migradores dels cards (Vanessa cardui).

La migradora dels cards és una papallona que forma part de la llista d’espècies de les quals en fan el seguiment els voluntaris de la Xarxa Fenològica de Catalunya amb l’objectiu d’estudiar, concretament per a aquesta papallona, la fenologia migratòria. És una papallona amant dels ambients humanitzats de poc més de 5 cm, que s’alimenta preferentment de cards però també de malves, borratges o d’altres plantes.

Fins no fa massa es creia que la papallona monarca (Danaus plexippus) era l’única amb capacitat per migrar tant, des de Nord-amèrica com cap el sud més enllà del golf de Mèxic, com fan els ocells. I és que la monarca migra cap el sud, a partir del mes d’agost, i a la primavera torna cap el nord amb un recorregut d’uns 4 000 km.

Tradicionalment sabíem que la migradora dels cards marxava a finals de l’estiu, tot i que algun exemplar es podia veure en hiverns suaus, i que tornava a la primavera. Roger Vila, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) ja ens avançava, el 2 015, algunes dades de les seves recerques sobre la migradora dels cards, en una xerrada al CeCuCa organitzada per l’Aula de Cultura, i ara, juntament amb altres investigadors, ha publicat un article en el qual demostren ”que la distància anual recorreguda per les generacions successives pot arribar als 12 000 km aproximadament, incloent la travessa del desert del Sàhara dues vegades”.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2018

Els canvis i les estacions de l’any

Gafarró (Serinus serinus)

A finals de gener, principis de febrer, sentim el cant insistent i repetitiu del gafarró. Podem veure els mascles a l’extrem de les branques més altes encara desproveïdes de fulla. Anuncien l’arribada del bon temps. Són dels primers a criar. Els gafarrons són presents tot l’any a casa nostra. Altres ocells com l’abellerol, el cucut, el falciot, l'oreneta, la puput, el rossinyol... són ocells migradors. Ara ja han arribat i estaran amb nosaltres fins a finals d’estiu, altres ocells ens han deixat i no tornaran fins a la tardor. 

La fenologia és la ciència que estudia com els factors climàtics condicionen els cicles biològics dels éssers vius. És sabut que hi ha espècies que no es poden veure totes les estacions de l’any o que cada planta té una època per florir. 

El 22.03.2013 es presentà a Cardedeu la Xarxa Fenològica de Catalunya (FENOCAT) en l’acte de celebració del Dia Meteorològic Mundial i del reconeixement als 50 anys d’observacions de Pere Comas. Comas observava 103 espècies de plantes (sortida de les fulles, floració, sortida del fruit i caiguda de la fulla), l’arribada de 6 ocells migratoris i l’aparició de la primera papallona. Investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB, basant-se, entre d’altres, en les dades recollides per Comas, varen concloure que la primavera s’ha avançat 20 dies, com ho demostra que les fulles dels arbres surten 20 dies abans i cauen 13 dies després que fa 50 anys o que les papallones apareixen 11 dies abans, i que la floració i fructificació s'han avançat 10 dies. 

L’objectiu de la xarxa FENOCAT és obtenir dades fenològiques arreu de Catalunya, amb diferents observadors voluntaris i sota uns mateixos criteris, de 25 espècies de plantes, 14 d’ocells i 6 de papallones, una manera d’estudiar com afecta el canvi climàtic les espècies.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2018

Josep Ferrer i Guàrdia

A la columna del mes de setembre parlàvem de la necessitat d’anar canviant els cultius, per fer front a les plagues, en aquell cas a la fil·loxera, o per adaptar-se a la demanda dels mercats o per pura supervivència.

Al Maresme, els segles I, II i III, es produïa vi i s’exportava, per la seva qualitat, a Roma, i després, el s. XVIII a Amèrica; a mitjans del segle XVII, coincidint amb la transformació dels secans a regadius, s’inicià el conreu de llegums, verdures, fruites i hortalisses, per proveir Barcelona, la qual cosa es veié afavorida, el 1848, per la primera línia ferroviària.

A la segona meitat del s. XIX s’exporten patates, el conreu de les quals emprèn volada el 1933 amb la denominació d’origen Mataró Potatoes i arriba fins el 1978 quan, degut al baix preu, es deixen de cultivar a l’engròs. Sense oblidar altres conreus com la mongeta del ganxet, el tomàquet... o el de les plantes ornamentals com el clavell, introduït el 1923 per l’italià B. Farina, que s’exportà a partir del 1950. A la segona meitat del s. XX s’inicià el conreu en hivernacles, de maduixes i maduixots, per avançar-ne les produccions (les primerenques són més ben pagades), i després el de plantes ornamentals.

Qui més, qui menys, coneix Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) el pedagog català que dirigí el projecte de pedagogia llibertària conegut com Escola Moderna i que fou afusellat al Castell de Montjuïc després de ser condemnat a mort en un fosc procés judicial per haver, deien, promogut la Setmana Tràgica. En canvi, poc, o gens conegut és el seu germà Josep (1857-1930).

En Francesc i en Josep són fills d’uns pagesos d’Alella (Maresme), Francesc es dedica a la pedagogia i Josep a l’agricultura el qual, per prosperar, marxa el 1891, amb la seva muller a Austràlia i s’estableix a Bendigo, a 167 quilòmetres de Melbourne, on obté un gran reconeixement per la innovació tant en jardineria com en horticultura i particularment en el conreu del tomàquet i del clavell. El 1900 torna al Maresme, reclamat pel germà, que vol disposar de temps per dedicar-se a la pedagogia, i es fa càrrec de les finques familiars, fins la mort del germà, quan és represaliat i desterrat a Alcanyís. Més tard, a contracor, marxa a Llançà on el 1911 compra una finca i es dedica al conreu tradicional de l’horta, l’olivar i la vinya, i al conreu de clavells, dàlies, roses i tulipes. Es diu que tenia fins a 300.000 clavells.

Josep Pla parla de Josep Ferrer al seu Quadern gris.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2018