El tren i Cardedeu

Fins fa poc era una obvietat que la tecnologia anava acompanyada de progrés. De fet podem parlar de tecnologies. N’hi ha de tota mena però sí que podem convenir que el transport ferroviari comporta canvis molt importants als pobles i ciutats per on passa. Fa cinc anys vaig escriure sobre l’AVE i el que suposava per bé i per mal. Ara aniré més enrere.

El ferrocarril arribà a Cardedeu el 1860, ves per on abans que la carretera, que ho faria el 1864. Sembla que el traçat havia de passar per La Roca i que fou gràcies a les influències de Marià Borrell (industrial i polític), que aleshores era l’amo del Mas de Vilalba, que es modificà el traçat perquè passés per Cardedeu i així tingués parada ben a prop del Mas. Tot plegat generà canvis urbanístics i facilità la vinguda d’estiuejants que aviat construïren cases d’estiueig. La primera torre envoltada de jardí fou la Quinta Borrell (1885), promoguda per Concepció Borrell, filla de Marià Borrell. Cardedeu prengué el vol com a Vila d’estiueig. La primera estació entrà en servei el 27 d’agost del 1860 i donà servei fins el 5 d’agost del 1971 data en la que s’inaugurà la nova estació de tipus xalet, l’estació actual. El tren havia arribat a Granollers el 23 de juliol del 1854 i després arribaria a Girona amb una forta controvèrsia entre dues companyies que es disputaven la seva construcció, la Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Granollers i la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Mataró. Finalment el 1875 es fusionaren les dues companyies constituint la Compañía de los Caminos de Hierro de Barcelona a Gerona que executà l’obra.

L’electrificació de la línia arribà el 1958, i l’arribada fins a la frontera el 1963, un nou avenç tecnològic que facilità el desenvolupament de la Vila que lentament abandonà el qualificatiu d’estiueig per convertir-se en la que ara coneixem. I és per això que cal reivindicar l’ús del tren, versus el vehicle privat, i demanar que s’augmenti la freqüència de pas per facilitar l’augment d’usuaris (ara en són uns 800 000 l’any), per fer el transport més còmode i com a resposta urgent a la situació d’emergència climàtica.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2019

Entrem al Novacè amb esperança

James Lovelock el 2005

The original uploader was Bruno Comby at English Wikipedia. - Transferred from en.wikipedia to Commons. CC BY-SA 1.0

El 4 de juliol es posava a la venda el llibre Novacene. The Coming Age of Hyperintelligence del científic anglès James Lovelock que el 26 de juliol va fer 100 anys. En un moment que només sentim que l’apocalipsi és a punt d’arribar, i no sense motius, Lovelock dona una visió certament optimista de cara al futur, una època en què humans i intel·ligència artificial ajudaran la Terra a sobreviure. Lovelockc, químic de formació, Doctor en Medicina, que ha treballat a les universitat de Yale i de Harvard i a la NASA, es va fer mundialment famós el 1979 per ser el creador de la hipòtesi Gaia que havia creat deu anys abans. Aquesta hipòtesi, científicament ben argumentada, va generar controvèrsia perquè considera que l’atmosfera terrestre ha estat creada, i es manté, gràcies als éssers vius i que a la vegada, la Terra és un  “superorganisme” que és capaç d’autoregular-se, com els éssers vius. S’autoregula, es manté a ella mateixa, s’encarrega de la seva pròpia supervivència. Els gaians, els éssers vius, principalment els microorganismes, s’han encarregat de fer l’atmosfera tal i com la coneixem, ben diferent de les atmosferes dels planetes veïns Mart i Venus, tant pel que fa a la seva composició com a la seva temperatura.

En aquest nou llibre considera que estem deixant enrere l’ Antropocé (l'era en què l'activitat dels humans ha tingut, i té, grans efectes sobre el planeta), i que estem entrant en una nova era, el Novacè, en què la hiperintel·ligència, la intel·ligència artificial, crearà sistemes que pensaran 10000 vegades més ràpid que nosaltres i tindran cura de nosaltres, com ara nosaltres tenim cura d’animals i  plantes, i no ho farà de manera negativa, com s’explica en algunes obres de ciència ficció ”el planeta, els humans, sotmesos a les màquines”, perquè aquestes màquines seran tan dependents de la salut del planeta com nosaltres mateixos. Ens necessitarem. Som a temps de reparar la situació si ens hi posem, i es cosa de tots.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2019

3a edició del Natura ús o abús

 1a Edició 1976

 2a Edició 1988

L’Institut d’Estudis Catalans ha presentat el web Natura ús o abús*  que es pot considerar la 3a edició (2018) del llibre publicat per primera vegada l’any 1976 Natura ús o abús? EI llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. El format triat per a l'edició, el web, s’ajusta més a la realitat socioambiental i sostenibilista actual segons l’equip que l’ha coordinat, Ramon Folch, Josep Peñuelas i David Serrat. Es presenta un sumari amb apartats consultables, de nova redacció i molts amb una nova estructura, no tant de denúncia, sinó més de propostes genèriques a tenir en compte en la gestió del patrimoni natural amb un enfocament ambiental i social més ampli i no tan dirigides als naturalistes. En el web també es poden consultar les edicions anteriors digitalitzades, la del 1976 i la del 1988.

Tant a la primera edició, com a la segona, es deia, parlant dels Vallesos, l'Occidental i l'Oriental, que "la plana no és una zona particularment notable des del punt de vista biològic i geològic" la qual cosa no havia impedit de ser "una contrada acollidora" a la qual “donava bo de viure”. És per això que, passats els anys, els municipis no han fet més que créixer. La demanda de sòl urbanitzable només s’ha vist aturada per la greu crisi econòmica. Ara aquesta demanda pot tornar a créixer, com és creixent la demanda de serveis, i respecte del territori, en el cas de Cardedeu, la mobilitat Nord-Sud, la qual cosa passaria pel disseny d’un nou vial. El POUM vigent en contempla la solució però alguns sectors la consideren poc adequada. Caldrà esperar solucions tècniques millors que minimitzin l’impacte sobre el territori i que no generin més pressió urbanística.

Ah!!! A les dues edicions també es repetia que el Vallès era un exemple d’"immolació irresponsable d'un medi natural sàviament humanitzat”. 

^*https://natura.llocs.iec.cat/

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2019

SOS territori

En un moment determinat algú va dir que la crisi ja s’havia acabat. Es deu haver acabat per a segons qui. Per als bancs i principalment per a algunes caixes potser sí, però a moltes famílies encara els resta molt de camí per sortir-ne. Hi ha qui diu que la pitjor part de la crisi ja ha passat però d’altres diuen que som a les portes d’una de nova. Alguns indicadors econòmics relacionats amb el sector de la construcció han millorat. Allò que durant la crisi ha estat bo per al territori en sortir-ne és una amenaça. Un exemple clar és la reactivació dels projectes d’urbanització o les revisions dels Plans d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) amb tendència a l’expansió pel que fa a l’ocupació del sòl. S’ha estès el crit d’alerta i s’han reactivat moviments proteccionistes del territori. No tot s’ha d’edificar, hi ha zones que cal protegir, i d’altres, ja protegides, cal protegir-les més. 

Hi ha paisatges que ja mai més recuperarem. Un bon exemple són els paisatges del litoral català on hi ha municipis que pràcticament han exhaurit el sòl, i d’altres on el mal fet ja és irreparable. La Costa Brava n’és un bon exemple. La plataforma SOS Costa Brava, constituïda per 29 entitats de naturalistes, ecologistes i conservacionistes, ha elaborat un manifest en el qual es reclama a les administracions públiques la protecció del litoral que està en situació de risc per l’impacte ambiental que tindran, sobre el paisatge, els nous projectes d’urbanització o les infraestructures que hi aniran associades: proveïment d’aigua potable, aigües residuals, electricitat, mobilitat...

És inversemblant que els mateixos que per una banda diuen que s’estimen tant el país, per l’altra el volen trinxar, a canvi d’importants guanys econòmics, o d’altres que, també estimant-se’l tant, no reparen en comprar finques, apartaments, dels llocs trinxats. Després lamenten el deteriorament del paisatge o reclamem mesures perquè no hi pugui anar ningú més. 

Cal estar atents a les revisions o elaboracions dels POUM ara que vénen les eleccions municipals. Alerta.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2019

Caixes-niu, habitatge social per als ocells

La manca d’habitatge també és un problema per als ocells. Sovint han vist com minvaven els espais per fer niu, arbres vells, amb forats o esquerdes, parets velles amb forats o la disponibilitat dels materials amb què fer-los. Resultat: la disminució del nombre d’individus. És per això que s’ha estès la pràctica de comprar, o fer, caixes-niu per recuperar la població d’ocells.

Ara, febrer-març, les caixes-niu ja han d’estar instal·lades per rebre les primeres parelles. Els millors mesos per instal·lar-les són novembre i desembre. És bo perquè es vagin acostumant a la seva presència i s’hi familiaritzin. La curiositat farà que, arribada l’hora, les triïn per fer-hi el niu. També les poden utilitzar com a refugi durant les nits més fredes d’hivern. Normalment les posarem buides, tot i que hi ha qui prefereix posar una capa de 2 cm de gruix d’una barreja de terra de bruc i serradures. Les penjarem en una paret o en un arbre, a 2 o 3 m d’altura, amb l’obertura una mica inclinada per evitar que hi entri aigua quan plou i orientades al sud o sud-est, però no a ple Sol. El forat d’entrada determinarà qui serà l’usuari. Per a la mallerenga carbonera el diàmetre ha de tenir com a mínim 32 mm, 25-28 la mallerenga blava, 32-40 el pardal o 46-50 el picasoques blau. Altres com el pit-roig o les cueretes prefereixen una caixa-niu d’obertura frontal gran.

La mallerenga carbonera és una de les espècies habituals de les caixes-niu. A les darreries de febrer fan el niu, una mena de coixí, a la base de la caixa-niu, amb fulles, branquillons, herbes, molsa, pinassa, algun tros de plàstic... que cobriran amb pèls i plomes. A principis d’abril faran la posta, i hi covaran els ous. La incubació durarà de 13 a 14 dies. Després podrem veure el continu entrar i sortir de la parella que porta menjar als polls que abandonaran definitivament la caixa-niu quan siguin totalment independents.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2019

De caquiers i magraners

 Magraner florit (juny)

Magranes

 Caquier a la tardor

Caquis Persimon

En acabar l’estiu ens acomiadem d’unes fruites, albercocs, nectarines, préssecs, prunes... algunes encara ens acompanyen els primers dies de tardor, figues, préssecs, raïm... i donem la benvinguda a la magrana, la taronja, la pera, la poma, el caqui i les castanyes, que són les fruites protagonistes. I, ja en plena tardor, veiem en alguns horts o jardins els colors vermellosos que agafen les fulles d’un arbre, el caquier (Diospyros kaki), que poden conviure un cert temps amb els seus fruits, els caquis, de color vermell o ataronjat i de polpa tova, dolça i sucosa, el caqui clàssic. Una varietat de caqui, comercialitzada amb el nom de Persimon, és el resultat de sotmetre els caquis de la varietat “vermell brillant” a un tractament que permet menjar-los amb ganivet i forquilla. Tenen un color ataronjat el que fa que es confonguin amb una altra fruita quan realment són caquis. Al País Valencià, el devaluat conreu dels tarongers es va substituir parcialment pel conreu dels caquis, un conreu que s’inicià el 1960 a L’Alcúdia (València). Ara sembla que tampoc té massa èxit el conreu del caqui. Els caquis apareixen al mercat a mitjans del mes d'octubre, com també ho fan les magranes. El conreu del magraner (Punica granatum) no és tan comú. Els àrabs el van introduir a Espanya al segle VIII i donaren el nom d’aquest arbre a la famosa ciutat andalusa, Granada, fundada al segle X. Ha estat naturalitzat per fer tanques i en aquesta estació es veuen les seves branques vermelloses, sovint acabades amb punxa. Hi ha una varietat nana, de jardineria, que és molt apreciada com a planta ornamental durant tot l’any. Té les fulles d’un verd lluent i les flors vermelles, floreix pel juny-juliol, i les magranes tenen un color vermell ataronjat. Amb els grans de la magrana es fa un xarop, la granadina, que barrejat amb aigua ben freda és una beguda refrescant estiuenca tradicional, ara en hores baixes. També es posa a les amanides i per endolcir alguns còctels. 

Actualment, es cultiven les varietats dolces, principalment la “mollar d’Elx” i el seu cultiu es concentra als horts del palmerar d’Elx i a la comarca del Baix Segura.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2018

Quan les carreteres eren arbrades

Els mesos d’estiu circular per les carreteres, ara, amb els autos amb aire condicionat, no revesteix cap tipus d’èpica. Si que ho era abans quan s’havia de circular amb els vidres baixats, amb la crítica corresponent dels qui viatjaven als seients del darrera, per l’aire que els arribava, però era o això, vidres baixats, o suar a base de bé. I abans quan s’anava a peu o amb tartana? Doncs en general les carreteres comptaven amb arbrat caducifoli, a banda i banda, als vorals, de manera que a l’estiu es circulava sota l’ombra i, a l’hivern, amb l’escalfor del Sol amb els arbres ja sense fulles. L’arbrat era format per alineacions, en general, de plàtans (Platanusxhispanica), també anomenats plateros o plataners. I dic era perquè la major part d’ells han estat talats amb l’excusa de l’ampliació de les carreteres.

Els herbolaris sabien del fet excepcional de la carretera de Cardedeu a Cànoves, una bona part de la qual gaudia de la doble alineació de til·lers i aprofitaven per recollir-ne les seves flors i bràctees que després venien als clients per fer-ne aromàtiques i remeieres infusions.

Aquest estiu ens ha sorprès veure com la carretera de Sant Feliu de Codines a Gallifa manté força trams amb plàtans als seus vorals. Volíem recordar les trobades amb mossèn Dalmau quan res ens feia pensar en el seu imminent traspàs.

La carretera de Sabadell a Granollers també era així, amb plàtans a banda i banda. A l’Av. Rei en Jaume de Cardedeu també hi trobem un testimoni d’aquella pràctica. A d’altres països, per exemple a França, si bé no a totes les carreteres, en algunes només s’ha talat l’arbrat d’un voral i es manté l’alineació de l’altre amb exemplars força vells. Sembla que l’opció triada al nostre país responia a un mal concepte del que és justícia. Perquè no protesti el de l’altra voral talem els dos i punt. Mala decisió com tantes de l’època, si però que és veritat que més d’un conductor va perdre la vida contra un arbre, motiu pel qual, alguns, en justificaven la seva tala.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2018