Una sorpresa que tenim quan visitem algun dels parcs de Londres és la presència d’esquirols que campen lliurement. Es tracta d’individus de l’esquirol gris (Sciurus carolinensis), una espècie nord-americana que va ser introduïda a Gran Bretanya i Irlanda, que ha fet baixar la població de l’esquirol comú (Sciurus vulgaris) el mateix que tenim aquí.
No és gens estrany veure esquirols en els nostres boscos, perquè l'esquirol (Sciurus vulgaris), sciurus és una paraula grega que es refereix a l'ombra que fa la seva cua espessa, és un habitant simpàtic dels boscos (pinedes, fagedes, rouredes...) i d’altres formacions vegetals on pugui trobar llavors, fins i tot en els jardins. És així com l’hem vist en alguns jardins arbrats de Cardedeu o travessant algun carrer. També delaten la seva presència les pinyes rosegades. És un animal rosegador, omnívor, de costums arborícoles que es distingeix fàcilment per la seva llarga i peluda cua, per les curtes potes anteriors i per les potes posteriors llargues i musculades que li permeten saltar amb precisió per les capçades dels arbres. El seu cos fa de 20 a 30 cm i la seva cua de 14 a 25 cm. Té el musell curt i els ulls grans i foscos. El pel té una coloració que pot anar del vermell marronós al negrós mentre que la part ventral és blanquinosa.
Ara l’esquirol figura a la llista d’espècies protegides de la fauna salvatge autòctona de la Llei de protecció dels animals, però abans, era caçat amb l’excusa d’obstaculitzar la reforestació, pel consum que fan de les llavors, com també era caçat per menjar-se’l, com es feia amb altres mamífers menors com el rat-buf o rata d’aigua (Arvicola sapidus).
Aquest mes de juny he vist l’esquirol comú, amb una actitud força amigable, al Parc Cervantes de Barcelona. Potser ha arribat l’hora de normalitzar les relacions amb els habitants del cap i casal, i del país, i de guanyar-se la confiança mútua. Potser així deixarem de sorprendre’ns quan veiem esquirols als parcs d’altres països.
No és gens estrany veure esquirols en els nostres boscos, perquè l'esquirol (Sciurus vulgaris), sciurus és una paraula grega que es refereix a l'ombra que fa la seva cua espessa, és un habitant simpàtic dels boscos (pinedes, fagedes, rouredes...) i d’altres formacions vegetals on pugui trobar llavors, fins i tot en els jardins. És així com l’hem vist en alguns jardins arbrats de Cardedeu o travessant algun carrer. També delaten la seva presència les pinyes rosegades. És un animal rosegador, omnívor, de costums arborícoles que es distingeix fàcilment per la seva llarga i peluda cua, per les curtes potes anteriors i per les potes posteriors llargues i musculades que li permeten saltar amb precisió per les capçades dels arbres. El seu cos fa de 20 a 30 cm i la seva cua de 14 a 25 cm. Té el musell curt i els ulls grans i foscos. El pel té una coloració que pot anar del vermell marronós al negrós mentre que la part ventral és blanquinosa.
Ara l’esquirol figura a la llista d’espècies protegides de la fauna salvatge autòctona de la Llei de protecció dels animals, però abans, era caçat amb l’excusa d’obstaculitzar la reforestació, pel consum que fan de les llavors, com també era caçat per menjar-se’l, com es feia amb altres mamífers menors com el rat-buf o rata d’aigua (Arvicola sapidus).
Aquest mes de juny he vist l’esquirol comú, amb una actitud força amigable, al Parc Cervantes de Barcelona. Potser ha arribat l’hora de normalitzar les relacions amb els habitants del cap i casal, i del país, i de guanyar-se la confiança mútua. Potser així deixarem de sorprendre’ns quan veiem esquirols als parcs d’altres països.
Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2015
