Presentació del 1r Fòrum ambiental
Portem tot l'any parlant de la commemoració del 50è aniversari de la Declaració
dels Drets Humans i just dijous començaren les celebracions oficials a l’engròs.
No podem per menys que felicitar-nos i prendre el procés d'implantació
d'aquests Drets com a model i exemple, i recordar que encara, en molts països,
fins i tot en el nostre, aquests drets són diàriament conculcats, per les
administracions? i tant que sí, però també de vegades personalment en la vida
diària a la llar o en la feina. Malgrat tot s'ha recorregut un llarg camí, que
voldríem no tingués aturador. I si bé aquest camí, que ja venia de lluny,
recordem la revolució francesa i la declaració dels drets dels ciutadans,
encara no s'ha acabat, els ciutadans del món ens embranquem en un altra repte.
Hem volgut iniciar un nou camí el de deixar un món en el qual s'hi pugui viure
d'una manera sostenible això és mantenint les activitats humanes dins dels
límits de la capacitat de càrrega de la Terra i restaurar els desequilibris que
hi ha entre els pobles rics i pobres del món.
I parlant d'aniversaris, ha fet 100 anys que es
fundà la Institució Catalana d'Història Natural amb la finalitat d'aplegar els
naturalistes i d'iniciar els estudis sobre la gea, la flora i la fauna del
país, alguns dels quals encara són en curs.
Un dels treballs realitzats per la Institució,
publicat l'any 1 976 en la seva primera edició, fou Natura ús o abús?, el
Llibre blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans. Era un llibre en el
qual uns quants posàrem totes les nostres esperances d'un futur ambiental
millor. En aquest llibre es donaven unes recomanacions, pel que fa al Vallès,
que es repetiren a la segona edició, la de 1 988, com si el temps no hagués
passat. Una i altra edicions remarquen les valors ecològiques de les serralades
que envolten la plana i recorden que la plana no és una zona particularment
notable des del punt de vista biològic i geològic la qual cosa no havia impedit
ser una contrada acollidora a la qual donava bo de viure. Es diu en passat,
perquè segueix posant el Vallès com exemple d'immolació irresponsable d'un medi
natural sàviament humanitzat. I es diu a les dues edicions. Després del primer
avís, el del 1 976, es repeteix el 1 988. Qui ha governat mentre tant? quins
han estat els responsables d'aquesta immolació? on eren els òrgans de
planificació i de gestió del patrimoni natural? què feien? Els responsables
polítics d'alguns municipis han onejat cofois la bandera d'haver assolit uns
límits de creixement mai imaginats oblidant que aquest creixement és el fruit
de l'esponjament de Barcelona i rodalies.
Si és bo que Barcelona i rodalies millorin
ambientalment no és menys cert que aquesta millora no ha d'ésser a canvi de la
pèrdua de la qualitat ambiental dels qui en viuen apartats. És per això que hem
d'ésser acollidors però no ens hem de deixar temptar pel creixement fora mida
que encara, malauradament, és el que contempla el Pla General d'Ordenació
Urbana de Cardedeu, el qual sortosament ben aviat caldrà revisar. Més població
no ens indica res més que més pressió sobre el Medi Natural del qual avui en
parlarem.
A tall d'exemple recordem la xerrada feta a
l'Esbarjo divendres dia 27 d'octubre del 1 995, una reunió que s'emmarcà dins
la Campanya contra el 4t cinturó. Salvador Rueda, Manuel Conill i Gustau
Barbat, presentats per Neus Casajuana, feren una brillant exposició dels
problemes derivats de la construcció del 4t cinturó. L'avantprojecte de 4t
cinturó no comptà amb l'opinió dels directament afectats, primer gran problema
no previst pels redactors, sabedors de la pròpia majoria i del consens implícit
del company de viatge, encara més majoritari al govern autonòmic.
El públic a la sala però era divers. S'hi veien els representants del clam
popular, els cridaners que ràpidament alçaren la veu, asseguts al costat
d'escèptics i complaguts propietaris que ara juguen al conte de la llàgrima
esperant, això si, que augmentin els valors de les finques a expropiar, i
sobretot que els plans d'urbanització, al voltant del cinturó, es facin quan
més ràpid millor per veure si així l'operació econòmica els surt més rodona. Un
d'ells em deia, en entrar, que donava per perdudes 4 o 5 quarteres en nom del
progrés, el seu progrés vull suposar. Tampoc no faltaven els fonamentalistes
ecològics, aquells que es mouen entre la utopia i el deliri. També hi érem els
qui creiem en la necessitat de preservar el medi i que confiem, malgrat
estar-ne molt desencisats, en les institucions del país, perquè després de 19
anys d'ajuntaments democràtics sembla com si els antics problemes fossin encara
de plena vigència. L'herència rebuda, en molts casos, que ha anat més enllà del
que era desitjable, el llast amb que s'han hagut de moure, o la pròpia mala fe,
no han permès res més que petits retocs a la problemàtica ambiental.
L'any 1 977 Josep Ma Camarasa, en una publicació,
fruit del congrés de Cultura Catalana, deia, en un apartat anomenat història
ecològica de Catalunya, que els problemes ambientals, accentuats els anys
60 i 70, s'havien produït per la manca d'òrgans democràtics de
planificació i de gestió dels recursos naturals i del territori. Són aquests
òrgans, governs municipals, autonòmic i estatal, en els que hauríem de confiar.
Veiem però que el 4t cinturó és una de les conseqüències que deriven de
l'actual model de creixement de l'estat espanyol, model que Catalunya es
manifesta amb tota la intensitat, pel que fa als brillants i positius
paràmetres econòmics, però sense tenir en compte els paràmetres de caire
ecològic o ambiental que encara no s'avaluen econòmicament. Tot són guanys
mentre en els balanços no hi restem les despeses ambientals. Un model de
creixement que sempre havia estat qüestionat, si més no per una part de
l'esquerra, model però, sempre reivindicat des de la dreta. Model econòmic
consolidat amb el canvi de govern estatal i de previsibles conseqüències.
Ens hem de posar d'acord, i és per això que ens hem reunit, més enllà de les
creences per treballar per al futur. Ens fixarem fites, recordem la cimera de Rio, i veurem
desencisats com aquestes fites resten lluny d'ésser assolides. Però a la cimera
de Rio + 5 ja es comprovà que, per a alguns paràmetres, ja havien canviat les
tendències.
És tant cert com que els Drets Humans encara són conculcats. Però hem de
reconèixer que estem millor i hem de seguir pel mateix camí.
El medi Natural a Cardedeu és el que fa un moment
llegíem del Llibre Blanc. No té res de singular a la plana, però hi tenim el
que hi ha i cal conservar-ho.
Quan tant es parla de biodiversitat és lamentable
que a les portes del segle XXI a Cardedeu encara no sabem què tenim en el medi
natural. Un exemple ha estat la redacció de la diagnosi ambiental en la qual,
per a la descripció de l'estat actual del medi físic i biòtic, pràcticament no
s'ha pogut comptar amb informació documental.
Quan preguntem als nois i noies quina és la vegetació típica de la terra baixa
a la mediterrània sovint ens responen que les pinedes. Les brolles arbrades que
en diem tècnicament. Què n'hem fet dels boscos? Ens n'hem aprofitat de formes
molt diverses, i a les planes particularment, els hem estassat per fer-hi
conreus i pastures. I això no és d'ara. Això ja es remunta als primers
pobladors de les nostres contrades.
En aquesta reunió sobre el 4t Cinturó, suara
esmentada, hi havia a la sala moltes persones que tenen diversos automòbils, a
la família, que els empren habitualment. Moltes persones que no fa massa que
viuen a la zona, que han vingut a trobar-hi una qualitat de vida que trobaven a
faltar allà on vivien. Moltes hi han vingut a viure, que no a treballar-hi. Moltes
persones, filles o no del Vallès, que han resolt el seu problema personal, però
no el col·lectiu, i ara es creuen amb el dret a negar a d'altres l'accés a la
mateixa opció. Algunes, fins i tot, viuen en urbanitzacions d'elevat nivell de
vida, apartades dels nuclis rurals, i depenent contínuament de l'automòbil,
fins i tot per cobrir les necessitats més bàsiques. Què passaria si d'altres
persones fessin la mateixa opció i vinguessin a viure al Vallès? Què passaria
si anessin a viure a habitatges unifamiliars aïllats? Què passaria si en lloc
de viure en els nuclis urbanitzats vinguessin a viure a zones urbanitzades
distants dels nuclis rurals? Què passaria si totes les famílies tinguessin dos
o més automòbils? De quin dret ens creiem posseïdors per impedir-ho?
Amb la perspectiva dels anys recordo la presentació
d’al·legacions al Pla d’Ordenació Comarca de Sabadell en el qual es contemplava
el planejament urbanístic de Palau de Plegamans. Entre d’altres dèiem que
s’havia de proscriure la implantació urbana i industrial a les vores de la
riera per raons òbvies de perill d’inundació, o la protecció especial que
hauria de rebre la malmesa alzina centenària de l’era de Can Padró, o la
necessitat de proscriure la pràctica, que ja s’havia convertit en habitual, de
la parcel·lació i construcció de segones residències a les zones mal anomenades
forestals, que de fet responen al que en diem pinedes i que, com he dit, n’
hauríem de dir brolles arbrades. El temps ens ha donat la raó. Les riuades de
la tardor del 94 feren morts als habitatges construïts pràcticament a la llera
de la Riera de Caldes. L’alzina és morta. La família Padró no aconseguí la
urbanització amb blocs de pisos, com era la idea inicial, però si amb
unifamiliars parellades o entremitgeres, com en diuen. El cadàver de l’alzina
però resta com a mostra de la vergonya que sent tot el poble. Diversos
incendis han cremat les brolles arbrades però, per sort, no a la zona més
perillosa. Què passarà si l’atzar decideix que es produeixi l’incendi
en el continuum de brolla arbrada
urbanitzada de Caldes, Bigues, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt,
Lliçà d’Avall, Parets, Mollet i Palau de Plegamans?
Tot això ens porta a la solució del problema, el
canvi de model de creixement. Qui ha de canviar el model de creixement? Si no
hi ha un canvi en el model de creixement individual, tampoc no podrem fer
canviar el model de creixement col·lectiu. Pensem per què vivim on vivim i com
vivim, després parlem de drets. Quin dret és primer l'individual o el
col·lectiu? És fàcil parlar quan ja s'ha fet una opció individual. Harmonitzem
l'opció individual i la col·lectiva i deixem de viure en la que vaig batejar
com a esquizofrènia ecològica. El que vull i el que faig.
Paraules de presentació del Primer Fòrum Ambiental, Medi Natural, fet a cal Peó el 12 de desembre de 1998
