El card marià

L’Institut de Formació Contínua de la UB ha deixat d’impartir el màster sobre homeopatia que feia des del 1995. Una altra vegada s’ha refet la polèmica sobre detractors i defensors de l’homeopatia. Els defensors diuen que és una medecina tan vàlida com les altres, alguns diuen que és una alternativa més. El cert és que científicament no hi ha, per ara, cap resultat, de cap prova que en pugui avalar el seu ús. És per això que trobo encertat que la Universitat no li doni suport.

En un programa de 8TV el metge homeòpata Carles Amengual va voler recolzar la defensa de l’homeopatia amb uns resultats obtinguts per científics de la seu de l’Institut Català d’Oncologia de Girona. En aquest estudi s’ha vist que la silibinina, una substància que es troba en el card marià, redueix les metàstasis cerebrals de càncer de pulmó resistents a la quimio i a la radioteràpia. Els resultats, esperançadors, es refereixen només a dos pacients. Es va oblidar de dir que aquesta substància actua a una concentració extremadament més alta que les substàncies que teòricament porten les píndoles, els típics anissos, de la farmacopea homeopàtica.

El card marià ben florit el podem veure fàcilment, el mes de maig, per aquests rodals. Ara les flors ja han esdevingut fruits. El calze, de les múltiples flors, ara és una petita llavor amb un conjunt de pèls que anomenem vil·lans o papus que serveixen per a la seva disseminació. És una planta silvestre dels erms i vores de camí assolellats amb sòls relativament humits. Les llavors s’han utilitzat en fitoteràpia per les seves propietats antihemorràgiques per tractar hemorroides, varices, menstruacions abundants i per les propietats protectores del fetge i per això s’utilitza com a teràpia complementària en les hepatitis, cirrosis i en intoxicacions. A Alemanya les intoxicacions amb farinera borda (Amanita phalloides) es tracten amb silibina, una altra droga present a les llavors del card marià.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2016

Impostos al Sol, no gràcies

José Manuel Soria López ha dimitit el càrrec de ministre. Ara encara hi haurà qui dirà que Soria i el PP han estat exemplars amb aquesta dimissió. No, no és un acte exemplar, és el resultat final de les activitats econòmiques antipatriòtiques d’un pocavergonya al servei d’un partit que s’omple la boca amb la paraula pàtria i que cada vegada queda més en evidencia l’objectiu de molts dels seus principals (Aznar, Fabra, Mato, Rato, Sòria...) la rapinya econòmica.

Però no és això el pitjor, que també ho és, pel que fa a aquest personatge. Ja es va distingir per posar en un avió, i enviar-los a la península, els pobres indigents que li enlletgien l’illa. I no ho va fer una vegada, no, dues. I no li va caure la cara de vergonya, ni a ell ni al seu partit que ara des del govern també s’ha distingit per haver acollit una miserable xifra de refugiats.

Soria López també és l’autor material del decret d’autoconsum elèctric que donaria, segons ell, un impuls a les energies renovables quan realment suposava un impost al Sol i un fre a la implantació d’instal·lacions de producció d’energia elèctrica eòlica o fotovoltaica.

El decret, en vigor des d’aquest mes, comporta un peatge a les instal·lacions domèstiques, l’impost al Sol.

Com és possible que l’estat espanyol, l’estat amb més hores de Sol d’Europa i amb zones d’intensitat eòlica més que considerable, encara depengui energèticament un 85% de l’exterior? I, si del PP depèn, així serà per molts anys. El fre a les renovables deu ser una nova estratègia de Rajoy, o del seu cosí, per lluitar contra el canvi climàtic.

Una oportunitat perduda de la marca España i un motiu més de ser la riota. España el país que posa impostos pel consum del Sol.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2016

Novament el Delta de l’Ebre en perill

El 2 de febrer hem celebrat el dia Mundial de les Zones Humides. Es commemora la data en la qual s’acordà el Conveni sobre les zones humides (02.02.1971), també conegut com a Conveni de Ramsar, la ciutat iraniana on es signà el conveni. Els països signants es comprometien a treballar per aconseguir un ús sostenible de les zones humides del seu territori així com cooperar, amb altres països, a la salvaguarda de zones humides compartides o que són emprades per espècies transfrontereres. A Catalunya hi ha 4 zones incloses en el conveni: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, l’Estany de Banyoles i el Delta de l’Ebre.

La Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural, ha elaborat una llista d’altres espais catalans que compleixen les normatives de Ramsar que s’hi podrien incloure. Són: els aiguabarreigs Segre–Noguera Pallaresa, Segre–Noguera Ribagorçana, Segre-Cinca-Ebre, els Aiguamolls del Baix Empordà, el Delta del Llobregat, la desembocadura del riu Gaià, els Muntanyans – Gorg (a Torredembarra i Creixell), els estanys de Montcortès, el de Sils, el d’Ivars i Vila-sana, els estanys alpins i mulleres de la Vall d’Aran, el de Basturs, els de la Jonquera i Cantallops, els del litoral de l’Ametlla de Mar, els estanys i el delta de la Tordera, Gallifa i Espadamala (riberes del Ter), el Parc natural de l’Alt Pirineu i Utxesa. Esperem que el govern demani aviat la seva inclusió en el Conveni.

Diumenge 7 de febrer, unes 50.000 persones es manifestaren a Amposta per denunciar l’atemptat que pot patir el Delta de l’Ebre si s’aplica el Pla Hidrològic que ha aprovat (08.01.2016) el govern estatal en funcions del Partit Popular. La Plataforma en Defensa de l’Ebre demana a la Comissió Europea que no accepti el Pla aprovat, que contempla la reducció del cabal mínim d’aigua del riu la qual cosa faria possible el transvasament i la salinització i lenta desaparició del Delta. El nou Pla ha encès totes les alarmes i ha rememorat el fatídic Pla d’Aznar. De què haurà servit que el Delta estigués en el conveni? No és un espai a protegir?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2016

Cargol poma versus Capò reial

És cert que moltes espècies que fem servir per alimentar-nos, tant plantes com animals, són foranes però, el fet d’haver conviscut amb nosaltres, des de fa molt de temps, ens fa pensar que són d’aquí, autòctones. No tot el de fora és bo, ni tot és dolent. Hi ha espècies invasores que competeixen amb les espècies locals, les perjudiquen i poden arribar a eliminar-les. És el cas, per exemple, dels crancs de riu americans, el senyal (Pacifastacus leniusculus) i el roig (Procambarus clarkii), respecte del cranc de riu ibèric (Austrapotamobius pallipes lusitanicus). En aquest cas competeixen per l’hàbitat. 

De vegades el perjudici és produeix perquè actuen com autèntiques plagues. És el què passa amb el cargol poma tacat (Pomacea maculata), introduït al Delta de l’Ebre a principis del s. XXI, que produeix importants destrosses als arrossars. Però no tot està perdut perquè com diu un poema del poeta vallesà Joan Oliver/Pere Quart: La natura/ diligent ens procura/ una bèstia/ per a cada molèstia. I així és. 

El capó reial (Plegadis falcinellus) és un enemic natural que pot col·laborar al control biològic de la plaga. És un ocell que ha guanyat presència amb el pas del temps, d’uns deu exemplars el 1956 a uns 200 el 2000 i ara prop dels 2000. El capó reial ha incorporat el cargol poma a la seva dieta i es converteix en un dels principals col·laboradors en la lluita biològica i més quan la plaga s’intensifica degut a l’augment de la temperatura. El capó reial fa prop de mig metre d’alt, té el plomatge negre i castany-verdós amb certa iridescència, les potes llargues i el bec llarg i corbat, que aprofita per menjar els cargols adults, i el podem veure a camps inundats i aiguamolls. Segons “El Libro Rojo de las Aves de España” publicat el 2004 la tendència global és de fort creixement de la seva població malgrat haver deixat de criar-hi a començaments del s. XX. La població s’està recuperant de forma notable. La UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) encara considera que el capó reial, a Espanya, és una espècie vulnerable, que pot convertir-se en espècie en perill, si les circumstàncies que amenacen la seva supervivència i reproducció no milloren.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2016

Els colors de la tardor

A països com el nostre, de l’hemisferi nord, la tardor comença, astronòmicament parlant, entre el 22 i el 23 de setembre, quan comença l'equinocci de tardor. La sensació de trobar-nos a la tardor, però, no la percebem fins que apareixen múltiples colors als camps i als boscos. Són els colors de la tardor. S’aproxima l’estació freda i les plantes s’han de preparar per superar el rigor de l’hivern. A la terra baixa s’aprecien pocs canvis perquè hi predominen les plantes de fulla permanent, en diem perennifòlies, però a la que ens enfilem cap a les altures o a les valls, les plantes de fulla caduca, les caducifòlies, ens donen tota una paleta de colors per a finalment, tard o d’hora, acabar caient. La caiguda de la fulla és un procés que s’inicia amb la menor producció de clorofil·la, el pigment que els dóna el color verd, i és així que les fulles ens mostren altres pigments, taronges, grocs, ocres i marrons dels carotenoides, que fins aleshores havien quedat emmascarats pel verd. L’aparició de colors porpres i vermells, els pigments anomenats antocians, es produeixen a mesura que es tanquen els vasos conductors per reaccions que tenen el sucres que queden atrapats dins de les fulles.

La majoria dels pigments funcionen com a receptors de llum. La presència d’uns o altres respon a què cada pigment té una capacitat d’absorció de la llum a diferents bandes de l’espectre.

També són colors de la tardor els de les baies del cirerer d’arboç i del galzeran, les drupes de grèvol o les pluridrupes de l’esbarzer.

Pollancredes, rouredes i sobretot les fagedes donen a la tardor motius més que suficients per a fotografies i pintures o per a la simple delectació del sentit de la vista.

Aquests dies una passejada pel Montseny, la muntanya de dalt, és més que recomanable.
                                          Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2015

L’esquirol

Una sorpresa que tenim quan visitem algun dels parcs de Londres és la presència d’esquirols que campen lliurement. Es tracta d’individus de l’esquirol gris (Sciurus carolinensis), una espècie nord-americana que va ser introduïda a Gran Bretanya i Irlanda, que ha fet baixar la població de l’esquirol comú (Sciurus vulgaris) el mateix que tenim aquí.

No és gens estrany veure esquirols en els nostres boscos, perquè l'esquirol (Sciurus vulgaris), sciurus és una paraula grega que es refereix a l'ombra que fa la seva cua espessa, és un habitant simpàtic dels boscos (pinedes, fagedes, rouredes...) i d’altres formacions vegetals on pugui trobar llavors, fins i tot en els jardins. És així com l’hem vist en alguns jardins arbrats de Cardedeu o travessant algun carrer. També delaten la seva presència les pinyes rosegades. És un animal rosegador, omnívor, de costums arborícoles que es distingeix fàcilment per la seva llarga i peluda cua, per les curtes potes anteriors i per les potes posteriors llargues i musculades que li permeten saltar amb precisió per les capçades dels arbres. El seu cos fa de 20 a 30 cm i la seva cua de 14 a 25 cm. Té el musell curt i els ulls grans i foscos. El pel té una coloració que pot anar del vermell marronós al negrós mentre que la part ventral és blanquinosa. 

Ara l’esquirol figura a la llista d’espècies protegides de la fauna salvatge autòctona de la Llei de protecció dels animals, però abans, era caçat amb l’excusa d’obstaculitzar la reforestació, pel consum que fan de les llavors, com també era caçat per menjar-se’l, com es feia amb altres mamífers menors com el rat-buf o rata d’aigua (Arvicola sapidus). 

Aquest mes de juny he vist l’esquirol comú, amb una actitud força amigable, al Parc Cervantes de Barcelona. Potser ha arribat l’hora de normalitzar les relacions amb els habitants del cap i casal, i del país, i de guanyar-se la confiança mútua. Potser així deixarem de sorprendre’ns quan veiem esquirols als parcs d’altres països.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2015

L'estèvia, un cas de comercialització

L'any 2008 es va activar una campanya en contra d'alguns edulcorants, substàncies que endolceixen aliments i begudes, utilitzats en refrescos baixos en calories com la Coca-Cola Zero. Particularment dura va ser la campanya contra l'E-951, l'aspartamo. Paral·lelament, ves quina coincidència, s'enaltien les virtuts d'una planta, l’estèvia (Stevia rebaudiana). Me'n vaig fer ressò en aquesta columna i vull deixar constància que es confirmà el meu escepticisme. No es tractava ni més ni menys que d'una campanya encoberta de promoció d'aquesta planta i dels seus derivats, una campanya d'aquelles que ràpidament troben col·lectius que en fan bandera. Quina coincidència que un dels seus promotors, Josep Pàmies, sigui ara qui, a través de la seva empresa Pàmies Hortícoles, faci el planter de la que anomenen la “Dolça Revolució”. Com deia aleshores les fulles de l’estèvia contenen unes substàncies edulcorants, glucòsids de l'esteviol, que tenen un poder edulcorant, endolcidor, 300 vegades més gran que el sucre. Al nostre país s'aprofità la Fira de la Terra del 2008 per començar la campanya.

Fa tres anys que es comercialitza un edulcorant, en sobrets, que conté l'E-960, els glucòsids de l'esteviol, i també, tothom pot tenir a casa unes plantes d'estèvia, que es poden comprar a qualsevol centre de jardineria, per endolcir les begudes amb les seves fulles seques.

Aquest estiu s'ha llençat al mercat el Cacaolat 0%. A l'etiqueta distingim clarament la paraula Stevia i entre els seus ingredients llegim els edulcorants acesulfame-k, ciclamat sòdic, sucralosa i com no els glucòsids de l'esteviol. També l'Hornimans fresh és endolcit pels glucòsids de l'esteviol.

Per cert, tant el Cacaolat 0% com el Cacaolat tradicional són, segons el meu parer, els millors batuts de cacau del mercat.

Ara només ens resta esperar la propera campanya en contra dels actuals edulcorants que, com en el cas descrit, servirà per al llançament comercial d’un de nou. Sempre hi haurà qui en sortirà guanyant. Sense treure cap mèrit a les propietats edulcorants i remeieres que té l’estèvia.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2014