El pi pinyer, el Pi Gros

 

Fotografies gentilesa de Joan Ventura

El 61% de la superfície del país és coberta per boscos. Aquesta superfície ha augmentat els darrers anys per l'abandó dels conreus que, lentament, han estat colonitzats per arbres convertint-se en boscos.
La pressió sobre els boscos varia amb el pas del temps. La pressió a la qual estaven sotmesos els boscos, després de la guerra civil, era enorme. La fusta era la principal font d'energia. Fins i tot hi havia una forta pressió al voltant de les línies de ferrocarril per la llenya que, a manca de carbó, s’utilitzava per escalfar les calderes de les locomotores de vapor. La vegetació però posseeix la capacitat de regenerar-se i cicatritzar les ferides que ha rebut. És així com ara hem vist augmentar la superfície forestal.

A la terra baixa la vegetació forestal, que està constituïda per boscos mixtos de pi blanc (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex) a les àrees pobres, o d’alzines i pi pinyer (Pinus pinea) als sòls sorrencs, podem veure alguns pins ofegats per les alzines.

El pi pinyer ocupa el 3,1% de la superfície boscosa. El podem reconèixer per les seves grans pinyes, que donen els pinyons comestibles, per les plaques rogenques o ataronjades de l’escorça, i per la capçada amb forma de para-sol. El pi pinyer, una espècie que ara considerem ben nostra, fou introduïda, fa uns 2000 anys, pels romans que la portaren de la Mediterrània oriental.

A Cardedeu tenim bons exemplars de pi pinyer, però malauradament n’hem perdut un de singular la matinada de l’onze de setembre. El Pi Gros que podíem veure al camí de Marata va quedar trencat pel mig. La seva gran capçada, inconfusible des de ben lluny, es distingia en plena carena que, mirant al nord, deixa a la dreta el torrent del Marital i a l’esquerra el torrent de les Bruixes. Ens queden però el pins pinyers de Can Sabater, del Marital, del bosc de Can Rovellat, dels Dominics... El temps refarà les ferides i uns exemplars substituiran els altres però fins ara han estat referents per a vàries generacions de cardedeuenques i cardedeuencs.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu desembre 2013

La crisi ha acabat, ho sap tothom, i és profecia

L'escriptor i periodista Juan José Millás escrivia un article, el 18 de gener, a les pàgines de El País d'Andalusia que titulava El día que acabó la crisis que el començava amb "Un buen día del año 2014 nos despertaremos y nos anunciarán que la crisis ha terminado". Anava errat en la seva predicció, aquest bon dia s'ha avançat. La darrera setmana de setembre, el Conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig, d'una banda, i de l'altra el president del Gobierno de España, Mariano Rajoy, ja ho han anunciat. Ara s'ha de ser optimista per Decret. A partir d'ara tot anirà bé. Que ho preguntin als 6.000.000 d'aturats, als qui han hagut de marxar del país a la cerca de feina, als 2.800.000 funcionaris que veuran novament congelats els seus sous, o als 9.000.000 de jubilats que començaran a veure com, any rere any, va disminuint el seu poder adquisitiu gràcies als nous barems d'actualització de les seves pensions. De res ha servit que, molts d'aquests jubilats, hagin donat suport als fills que s'han quedat sense recursos, o als qui han hagut d'ajudar a pagar les hipoteques.

La crisi, quan realment s’acabi, ens haurà deixat una societat més desigual i empobrida, amb menys serveis o de pitjor qualitat (ensenyament i sanitat), amb una recerca bàsica en clar retrocés, amb unes condicions laborals més que lamentables... entre d'altres perles, i el que és pitjor, preocupats en la pròpia subsistència voldran que oblidem la crisi ecològica i que vivim en un planeta limitat que no pot alimentar tots els seus habitants. Els “mercats” bé gràcies.

Recomano la lectura de l'article de Millás. Millor no es pot escriure, amb raó li van atorgar el premi Planeta.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2013

El pericó el Prozac® natural

No és gens estrany, cada vegada menys, que les persones que vivim en les societat avançades passem, un moment o altre, per etapes marcades per un cert estat depressiu. No és gens estrany que, quan les coses no ens van bé (separació o pèrdua d’una persona estimada, pèrdua de la feina, fracàs en els estudis, manca de reconeixement social...) ens envaeixin sentiments de culpabilitat, de infelicitat, que ens limiten la capacitat d’actuació tant des del punt de vista físic, anímic o intel·lectual. Però no hem de confondre la depressió, una malaltia, amb els estats passatgers de malenconia. Per sortir de dubtes els metges. Des de fa uns anys s’ha generalitzat l’ús de productes farmacèutics per tractar la depressió entre els quals el Prozac® (fluoxetina) va al capdavant. Hi ha qui l’usa a tort i a dret sense cap control.

Aquest dies floreix, per les nostres contrades, una planta l'herba de Sant Joan o pericó (Hypericum perforatum) que s'anomena també Prozac natural. Es tracta d'una planta herbàcia de 20 a 80 cm de fulles simples i oposades que mirades a contrallum sembla que siguin perforades per la presència de glàndules translúcides. Per aprofitar les seves propietats remeieres es cullen, pels volts de Sant Joan, les summitats florides això és la part superior de les tiges amb les flors. Tradicionalment es prepara un oli que afavoreix la cicatrització de les ferides superficials i que a més és antiinflamatori. Internament aquest oli té acció digestiva, ens ajuda a pair un menjar copiós, i també està indicat per al tractament de les molèsties de la menstruació. La infusió de la planta és la que s'utilitza per millorar l'estat d'ànim en general i com a fàrmac antidepressiu, especialment per a casos en què la depressió és moderada.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2013

El gavià argentat

Hi ha ocells que s'han fet habituals a les nostres contrades. Ara ho són, abans no ho eren. Què ha passat? Doncs que han desenvolupat estratègies de supervivència gràcies a alimentar-se dels residus generats pels humans d'aquí que s'hagin fet habituals. Tenen un comportament antròpic, dependent de l'acció dels humans. És el cas de la garsa, però no és l'únic. El mateix podem dir de les rates. L'administració municipal, els ajuntaments, tenen despeses importants per controlar la població de rates, la desratització. La seva eliminació és pràcticament impossible perquè es produeix una selecció dins de la població que afavoreix els individus resistents als diferents mètodes de desratització. És per això que les campanyes s'han de repetir any rere any canviant els mètodes. Els millors són els de prevenció. Si no hi ha aliments disponibles no hi haurà rates. S'estima que el nombre de rates d'una població arriba a quadruplicar la d'humans. Sortim a quatre rates cada humà.

Però parlant d'ocells, i amb un mateix comportament com els que hem descrit, trobem el gavià argentat. Els gavians són ocells de la família dels làrids, com les gavines, però de mida mitjana o gran (més de 50 cm). Gavines i gavians són animals generalment piscívors, i com a tals, vinculats al mar i a la zona litoral tot i que s'endinsen al continent seguint els cursos dels rius o a la cerca d'embassaments. Ara però també ho fan a la cerca d'abocadors d'escombraries on troben residus de què alimentar-se la qual cosa ha afavorit el creixement de la població, entre d'altres, de gavians argentats a Catalunya, que s'estima en més de 10500 parelles. El gavià argentat és un ocell gran d'uns 50 cm amb les potes grogues i el bec també groc, però amb una taca vermella, de plomatge blanc i amb el dors gris com les ales que acaben amb les puntes negres. Les principals zones de reproducció són el delta de l'Ebre i les illes Medes.

Recordem que, en català, hem de parlar de gavians i de gavines.  Gaviota és un castellanisme.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2013

El xarampió

Veig amb por com l'anomenada premsa seriosa, La Vanguardia concretament, publica entrevistes (La Contra) on es donen opinions que semblen pròpies d'illuminati. Sovint fan referència a la publicació d'algun llibre que proposa alguna mena de curació, o de prevenció, d'una o altra malaltia amb opinions contràries als cànons de la medecina tradicional. Fa poc es parlava de les vacunes i dels inconvenients derivats del seu ús una opinió que compta amb força adeptes.

A l'informe del 2012 de la Health Protection Agency (HPA) d'Anglaterra i Gales es diu que s'han confirmat 2016 casos de xarampió, la xifra més alta des del 1994. La cobertura de la vacuna XRP o triple vírica (contra el xarampió, la rubèola i la parotiditis) es troba ara en nivells històricament alts, però el xarampió és altament contagiós i es pot propagar fàcilment entre les comunitats que no estan ben vacunades, i pot afectar qualsevol persona que sigui susceptible, fins i tot els nens petits quan la vacunació s'ha retardat. Els nens  que no van ser vacunats a l'edat que tocava, d’acord amb el calendari de vacunacions del departament de Salut de la Generalitat, a les edats de quinze mesos i quatre anys, que ara són adolescents corren un risc especial de patir-lo. El xarampió és una malaltia altament infecciosa per la qual cosa, per evitar-ne un brot, cal assegurar-se que la vacunació arriba a tota la població. Als EUA els primers 20 anys de vacunació varen impedir 52 milions de casos de la malaltia, 17.400 casos de retard mental i 5.200 defuncions associades a la infecció per xarampió perquè els malalts de xarampió poden patir complicacions que poden comportar la mort (10% dels casos, 30% en pacients immunodeprimits), o una encefalomielitis (1 de cada 10.000 casos, 0,01%) que pot deixar seqüeles mentals o físiques. També es pot presentar una complicació rara, però d'extrema gravetat anomenada panencefalitis esclerosant subaguda (0,7%), malaltia degenerativa i progressiva del sistema nerviós, que en països desenvolupats és mínima, i que sol aparèixer uns 7 anys després del xarampió.

És el dret a decidir. Qui no vacuna la filla o el fill sap a què l'exposa?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu març 2013

El vesc

Hem passat les festes de Nadal i hem entrat en un nou any que, com sempre, desitgem sigui millor que el que hem deixat enrere. Un desig que haurem de revisar a final d'any per fer la valoració real del que ens ha passat.

Una planta típica d'aquestes festes, com el grèvol, el galzeran o les anomenades flors de Nadal (Poinsettia), és el vesc (Viscum album). A totes elles se'ls atribueix la bona sort i és amb aquesta intenció que es compren per ser regalades amb el desig de portar, aquesta bona sort, a qui les rep.

Els druides celtes consideraven el vesc una planta sagrada i és per això que la tallaven amb una falç d'or. Li atribuïen propietats màgiques i l'utilitzaven per a aplicacions tan diverses com per  protegir-se dels llamps, de la maldat, de les malalties, per curar ferides o per ajudar a les dones a quedar embarassades, i en feien garlandes, amb què s'adornaven les portes de les cases, per protegir els seus habitants d'esperits malèfics (bruixes i dimonis). És des d'aquells temps remots que ens ha quedat la tradició de tenir-ne o penjar-ne un ramet a les cases. Ni el cristianisme, que a l'alta Edat Mitjana acabà amb els druides, n'ha pogut evitar la tradició.

El vesc és una planta paràsita que viu al damunt de les branques d'arbres i arbustos als quals els xucla la saba.  Parasita arbres planifolis com els pollancres, les pomeres o l'arç blanc, així com els pins o els avets.

Els extractes de vesc tenen un efecte hipotensor, diürètic i sedant. Solen donar bons resultats com a cardiotònics, vasodilatadors, amb la qual cosa millora la circulació sanguínia, i són antiateroscleròtics.

S'usen en homeopatia per prevenir i alleugerir les molèsties arterioscleròtiques i, últimament s'ha vist que contenen lectines amb activitat citostàtica (causen danys a les cèl·lules tumorals).

                                                    Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu gener 2013

Castanyes i moniatos

Ara n’és el temps. Tradicionalment la vigília de Tots Sants, familiars i amics es reunien en una mena d’àpat simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts per menjar llegums i fruita seca i els pans votius, una pràctica comuna en els antics àpats funeraris. Aquest costum s’ha convertit en un àpat en el qual no hi solen faltar el moscatell, els panellets i la fruita confitada i més cap aquí els moniatos.

Com varem comentar fa temps, els romans introduïren el castanyer (Castanea sativa) al nostre país. El castanyer, originari de l’Àsia Menor, el plantaren per substituir els roures a les obagues. La fusta del castanyer era utilitzada en la construcció de vaixells i de bótes, però no podem oblidar el valor culinari dels seus fruits, les castanyes. Les castanyes com gairebé tots els fruits secs tenen un alt contingut energètic. Ens proporcionen una mitjana de gairebé 500 kcal/100 g. Per aquesta raó s’aconsella el seu consum a persones que realitzen esforços físics prolongats com ara els atletes. També se’ls atribueixen bones propietats per reduir el colesterol, pel contingut en àcids omega 3 i el seu consum és bo en situacions d’esforç intel·lectual, pel fòsfor.

Els moniatos o batates (Ipomoea batatas), “boniatos” en castellà, són originaris del continent americà tot i que ara es cultiven àmpliament a l’Àsia i l’Àfrica tropical. En mengem els tubercles, com les patates, que en els moniatos són de forma irregular, de mides diferents, i de poc contingut proteínic. Contenen una mica de vitamina C i les varietats de colors, especialment les grogues, subministren certa quantitat de carotè (provitamina A).

Ara en plena eufòria independentista és bo recordar les nostres tradicions ans el contrari correm el risc de tenir un Catalunya independent celebrant el Halloween americà, una versió infantilitzada del Halloween celta convertida al cristianisme com a Tots Sants.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu novembre 2012