El Gran Germà Felip

Davant del grans problemes, o de les grans catàstrofes, com ha estat l’incendi a l’Empordà d’aquest estiu, el govern, els seus representants, es veuen amb la necessitat de demostrar que ho tenen tot sota control, actuen de Gran Germà.

Si a més, qui ho fa, és aficionat, o és aconsellat per algú aficionat als serials de la televisió, com el C.S.I. no ens ha d’estranyar que a poques hores d’iniciat l’incendi ens informi que han trobat unes burilles, en el lloc de l’inici de l’incendi, i que l’anàlisi de l’ADN donarà les pistes del responsable. Greu patinada. Algú, amb bon criteri, va aconsellar l’Honorable Conseller i l’endemà precisava que la base de dades d’ADN s’estén només a 15000 persones, a Catalunya, i que per allà passen milers de ciutadans d’arreu. No és volent demostrar el control que es fa la prevenció d’incendis sinó amb una bona política forestal i amb uns bons plans d’extinció d’incendis, ni afalagant els bombers, ara que som al govern quan, fa quatre dies, els menysteníem.

La inversió pública catalana destinada a la prevenció d’incendis s’ha retallat gairebé un 13%, passant de 178 milions d'euros el 2011 a 155 el 2012. És ben segur que amb aquests 23 milions menys no hauríem evitat l’incendi però tot ajuda.

Josep Ma Tusell, el responsable de l'Àrea Tècnica del Consorci Forestal de Catalunya, qualificava, fa poc, els boscos "d'empresa en fallida", i afegia: "Actualment, actuar en un bosc és perdre diners. Per això la gent no fa res. En canvi, quan una empresa o una indústria fa fallida, l'administració hi destina diners. Als boscos no hi ha manera". No li falta raó. El 60% del territori del Principat és superfície forestal, la major part propietat privada. La neteja dels boscos, a més de dificultar els incendis, produiria matèria per a les centrals de cogeneració d’energia elèctrica a partir de la biomassa forestal.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu setembre 2012

15 anys de la Llista de correu de Cardedeu

Llista Cardedeu <cardedeu@llistes.cardedeublogs.cat>

Encara que en petit comitè avui (7 de juny de 2012) fem una gran celebració. Celebrem els 15 anys de la Llista de Cardedeu. Parlar de la Llista de Cardedeu és parlar de l’Albert Cuesta que literalment és qui la va parir. Però és parlar de 15 anys imparables d’avenços en el món de la informàtica de consum i el cop de gràcia definitiu, l’èxit clamorós al qual s’ha arribat amb les comunicacions en xarxa, amb internet. A principis de la dècada dels setanta varem veure el naixement, a les nostres universitats, dels centres de càlcul. Recordo el de la meva universitat la UAB. Es tractava d’un gran espai, com dues o tres aules de les d’abans, a les que s’hi podien encabir fàcilment 100 alumnes. Les seves parets eren entapissades de grossos armaris amb portes metàl·liques o de vidre i les bobines amb les cintes magnètiques girant al cap de munt. El professorat que hi entrada anava proveït d’un bon grapat de fitxes perforades. Aquell anomenat cervell electrònic tenia menys memòria que un ordinador portàtil del programa educatiu EDUcat2.0. Eren els inicis del processament de dades. El següent pas va ser la substitució de les màquines d’escriure mecàniques per les electròniques. Disposar d’una IBM amb capçals rotatoris extraïbles era tot un què. Escriure fulls impecables, sense cap errada, obria el pas a l’autoedició. Les assignatures comptaren amb apunts, textos, manuals d’autoedició per part del professorat. El ciclostil i després la fotocopiadora completaven l’escenari. Però calia avançar i el pas definitiu no es va fer esperar. Les màquines d’escriure electròniques van començar a tenir memòria i una pantalla, un petit monitor, on podies llegir, el que havies picat, abans que sortís escrit. Ja no calia l’eina de correcció de les primeres màquines, una mena de Typpex, ni líquid, ni de paper. Naixia l’ofimàtica que s’havia de consolidar amb els primers ordinadors de sobretaula els 286, 386, clònics o no i els primers paquets de software Framewore, Wordperfect... Després vindrien Windows i més recentment el programari lliure tot plegat acompanyat de millores en el maquinari, la baixada de preus i com deia la popularització de la informàtica de consum. Han quedat enrere les primeres aules d’informàtica de la Residència Escolar Belloch, de l’Escola Germans Corbella muntada per un grapat de pares, el primer ordinador de l’Institut, un NewBrain de 64kb comprat al carrer Aribau a Barcelona a Electrònica Rifé. Arriben els primers ordinadors a l’Institut, amb disc durs, mentre algun aprofitat ven, la marca IBM, i col·loca uns ordinadors obsolets a l’Escola de Formació Ocupacional que l’Ajuntament ha muntat a La Mongia. A les oficines bancàries ja fa uns anys que operen amb xarxa. A l’Institut comencem a trametre per la xarxa els arxius amb les dades de la matrícula amb unes connexions telefòniques de pena. Telefònica crea el 1995 InfoVía una xarxa de comunicació que permet accedir a internet. El seu alt cost i la seva baixa qualitat la fan desaparèixer i és substituïda per InfoVía Plus, que no és massa millor i que rep familiarment el nom de InfoBírria. Inicialment la xarxa va néixer, a finals de la dècada dels seixanta, amb caràcter militar al servei d’intel·ligència del Departament de Defensa dels Estats Units. L’ús social estava guanyant la partida. La World Wide Web el servei més utilitzat amb pàgines tan populars com les de Google, YouTube, FaceBook i totes les variants de les xarxes socials. El Correu electrònic l’ E-mail per enviar missatges de text de forma anàloga al correu ordinari, l’inici de la nostra particular Llista de distribució de correu, una imminent mostra del que han acabat essent les xarxes socials. El Compartiment de fitxers des d'un adjunt en un e-mail, o un servidor FTP (arquitectura client servidor), o les famoses xarxes P2P (Emule, Ares, BitTorrent...), on són freqüents les descàrregues de música, vídeos i programari. Les Trucades telefòniques amb serveis com l’Skype amb passarel·les que permeten des d'internet trucar a telèfons convencionals a preus reduïts que amb la proliferació de les xarxes Wifi, institucionals, comercials i domèstiques facilitaran les futures comunicacions telefòniques La Televisió per Internet amb la mateixa filosofia que les xarxes P2P de compartició de fitxers, o els experiments per difondre la televisió a través d'internet. Cada vegada hi ha menys noies i nois que mirin la TV. L’aprenentatge d’idiomes els permet seguir les sèries que més els plauen a través de l’ordinador i en versió original, abans que siguin transmeses per la TV convencional encara que sigui digital. Finalment el Xat, les tertúlies, la comunicació entre dues o més persones, en temps real, mitjançant internet cada cop més properes a convertir-se en vídeoxats la barreja de les videoconferències i el xat. Internet va suposar, a Cardedeu, el naixement del Club Cardedeu Online. La primera mobilització dels interessats a difondre la informàtica entre la població. Es produeixen els primers cursos de la que en podríem anomenar primera alfabetització digital, a la vegada que molts, de manera autodidacta comencem a endinsar-nos en aquest món. L’Antoni Barranco, en Manuel Calvet, el Manuel Simon, l’Albert Cuesta, en Pep Turró... i un bon dia l’Albert explica la novetat. Es posa mans a l’obra i neix la Llista de Cardedeu. Una finestra que permet la comunicació a tothom que té alguna cosa a dir, a compartir, mentre la resta contempla l’intercanvi, més o menys encertat d’idees, de parers o d’improperis. A principis de segle vaig a una Jornada de Participació Ciutadana, al Tecla Sala, a l’Hospitalet i entre d’altres coses, els ponents de l’Hospitalet presentaren la seva llista de correu. Tenien 150 llistaires i n’estaven molt satisfets. Vaig pensar en la de Cardedeu, en la nostra que, amb un nombre semblant de llistaires, però amb una població menor, proporcionalment era millor. Vaig intuir que havíem fet una cosa molt gran sota el paraigües del Cuesta, de l’Albert. D’aleshores ençà varem celebrar el 5è aniversari amb un sopar a Can Xurin, el 8è amb la xerrada d’en Lluís Foix al nou CeCuCa i avui aquest sopar en el 15è. Ara potser ens hem fet grans. El FaceBook i el Twitter s’ho mengen tot. ¿Ha arribat el moment de fer el salt? ¿Ens permetria fer el salt, arribar a més gent? Parlem-ne. Mentre però, seguirem obrint el correu esperant què diu la Llista. Us he de confessar que em fa mandra dir-hi res. Fa temps que no hi dic res. Potser ha arribat el moment de tornar a dir-hi o de fer el salt. No em sento amb forces, com l’Albert de ser a tot i arreu. Mentre però comptem amb tu Albert perquè discretament moderis la llista, i la mantinguis. En nom de tots gràcies per aquesta feina anònima, feta a Cardedeu, per Cardedeu. Esmerçant talent a Cardedeu. No dormint a Cardedeu per gastar talent fora de Cardedeu com alguns publicitats talentosos, alguns dels quals ni hi dormen, ni hi viuen. Gràcies.

La notícia de l'acte a RTVCardedeu

Escrit llegit en el sopar de commemoració del 15è aniversari de la Llista de correu ciutadana de Cardedeu

La tórtora turca

La tórtora turca (Streptopelia decaocto)

Aquesta nouvinguda, tot i que la primera cita al país és del 1969, a Esterri de Cardós (Pallars Sobirà), al Pirineu, és originària de l'Àsia (Índia, Sri Lanka i Myanmar), i lentament s'ha estès pel territori català fins a comptar-se’n entre 56000 i 107000 parelles. El seu repetitiu i de vegades fins i tot molest cant, lleugerament semblant al del tudó, delata la seva presència tot i que és una espècie confiada que la veiem sovint als cables de la xarxa d'electricitat. S'alimenta de vegetals, llavors principalment, i per això abunda en els conreus, a prop de les granges però també a pobles i ciutats i a jardins on trobi arbrat dens per niar. En els hàbitats urbans aprofita les deixalles. L'adult fa de 31 a 34 cm, una mica més gran que la tórtora domèstica, amb la qual s'ha hibridat, que en fa 26, i amb la qual es pot confondre perquè també du aquest mig collar negre, però és rara a Catalunya (menys de 50 parelles). 
Com ha passat històricament al nostre país, amb una bona part de la població immigrant, sembla que la tórtora turca va venir per quedar-se. És generalment sedentària tot i que alguns exemplars joves van a cercar nous territoris per colonitzar-los. A Cardedeu és fàcil de veure-la a les pinedes i jardins dels Dominics i als boscos i jardins de Can Montells.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2012

Retallades al BUC (Bus urbà de Cardedeu)

El govern de l’Ajuntament de Cardedeu ha decidit retallar el servei d’autobús, el BUC, per reduir la despesa que comporta. Anem malament.

Lamento ser pessimista però... L'alegria econòmica, en la qual hem viscut fins ara, s'ha acabat. Sembla que la culpa és dels mercats, això que ningú sap que són però que en aquest moments estan guanyant molts diners, i com sempre especulant.

Per bé que vagi l'economia, és una realitat que el preu de la benzina no baixarà, ni el del gasoil que, en augmentar-ne la demanda aviat igualarà el preu de la benzina. Si els sous pugen, que si ho fan, ho faran lleugerament, l’augment serà menor que l’augment del preu dels combustibles i, a no ser que perdem el senderi, la solució és optar pel transport públic, si n’hi ha. Si no n’hi ha, a contracor, es pot optar pel transport privat o per fórmules idíl·liques, però ara poc viables, com compartir vehicle en les seves diferents modalitats (carsharing inclòs), amb la qual cosa seguirem afavorint la contaminació i els problemes derivats de l’ús dels combustibles fòssils.

La solució, per tant, no és retallar el servei del BUC, sinó mantenir el servei actual, que poc a poc es va consolidant, i no reduir cap franja horària.

La prioritat d’un govern no pot ser estalviar per estalviar, s’ha de mirar més enllà. Fer carrils bici és car i els diners es podien destinar a altres finalitats però, si no n’hi ha, és impossible crear l’hàbit d’utilitzar la bici com a mitjà de transport. És el mateix que les zones de vianants que tan criticades van ser.

El problema és el criteri de qui governa, de qui no podem esperar que entengui res més enllà de la immediatesa dels diners.

L’altra tema, que aviat es farà palès, és la necessitat de viure allà on treballem. Perquè, si el cost del transport públic, com es diu des del govern, ha de ser assumit pels usuaris, d’aquí la proposta d’augment del preu del transport públic per al 2012, tot el tema de la mobilitat condicionarà on hem de viure.

No a les retallades en el transport públic municipal, ni a Cardedeu ni enlloc. Sí a les millores en el transport públic. Més freqüència de pas, més comoditat, més accessibilitat... Millores sí, retallades no. Res les justifica.

Per què? Per què cal pensar en el futur, no en el passat. Cal fer pedagogia a favor del transport públic.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2012

El cranc senyal

El cranc senyal (Pacifastacus leniusculus)

El Projecte Rius és un projecte d'educació ambiental que té com a objectiu la conservació i millora dels nostres rius, afavorint l'apropament de les persones a l’entorn natural, i és per això que es fan, de manera regular, campanyes d’inspecció per comprovar el seu estat de conservació. L’alumnat de la Secció d’Institut Pla Marcell, com altres col·lectius, arreu de Catalunya, fa aquestes inspeccions  a la tardor i a la primavera a la riera de Cànoves-Vallforners, i recull dades que s’envien als responsables del projecte.

La tardor passada s’informà de la presència del cranc ibèric (Austrapotamobius pallipes lusitanicus) però, malauradament, les fotografies dels exemplars capturats varen permetre que els tècnics identifiquessin el cranc com a cranc senyal (Pacifastacus leniusculus), una espècie invasora, que el 2008 tot just començava a trobar-se quan els responsables del Projecte Rius varen fer les fitxes d’observació.

Aquest fet, la novetat, ens ha fet anar a l'arxiu. Hem trobat imatges del 2005, que també corresponen al cranc senyal. En aquell moment ja varem sospitar que es pogués tractar del cranc roig americà (Procambarus clarkii) que era l’espècie que en aquell moment es considerava com a invasora, però és que el cranc ibèric, l’espècie autòctona, és clarament diferent del cranc roig americà. Ara hem vist la nostra errada. El cranc senyal es distingeix de l’ibèric per una taca clara a les pinces.

El cranc de riu americà és una espècie termòfila, prefereix aigües tèbies, mentre que el cranc senyal no té cap problema en viure en aigües fredes, precisament els llocs on el cranc autòcton s’estava refugiant per sobreviure.

La situació dels crancs és un exemple dels problemes generats per les espècies invasores. En el nostre poble s'han fet campanyes de destrucció d'espècies vegetals invasores de la vegetació de ribera, entre d’altres la morera de paper (Broussonetia papyifera). Aviat caldrà pensar en fer campanyes de captura del cranc senyal.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2012

Els anys en què varem viure perillosament

La memòria és feble. Sovint no recordem d’on venim i el que és pitjor és que sovint tampoc no sabem on volem anar, i acabem anant on ens porten sense voler-ho.

La il·lusió generada per la mort del dictador i la instauració de la democràcia van donar pas a una dècada, la dels vuitanta del segle passat, que havia de culminar amb l’eufòria del Jocs Olímpics de la Barcelona del 92. L’eufòria s’acabà amb una important crisi econòmica que va gairebé liquidar el que restava del tèxtil català.

Com ara, les eleccions generals del 1996, van donar el govern al PP, que poc després de prendre possessió aprovà les mesures liberalitzadores en matèria del sòl que varen desfermar la bogeria urbanística que, en part, ens ha portat on som. Però d’això sembla que ningú se’n recordi. Com tampoc sembla que ningú vulgui recordar que la crisi ens ha vingut tant de fora com de dins del país. Aquells que deien que no hi havia bombolla immobiliària els ha explotat als nassos, en els bancs amb els qui es varen dedicar a l’especulació immobiliària, ara ensorrats, i que ells mateixos ara hauran de reflotar.

Si la construcció, com s’ha vist, ha estat un mal refugi per a l’economia, quin “conill” ens traurà ara Don Mariano de la txistera per superar la crisi?

Tots potser en tenim una mica la culpa de ser on som, però alguns més. Qui ha facilitat la urbanització a tort i a dret? Qui ha facilitat préstecs per a la compra d’habitatges a famílies que difícilment en podrien fer front, com s’ha vist? Qui ha comprat una habitatge d’un nivell que no li corresponia? Qui ha desplaçat capitals de diversos sectors productius per concentrar-los en la construcció? I els bancs, que han col·locat actius tòxics, diuen sense saber que ho eren, als inversors?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2011

La nyàmera

Quan s’estudia botànica hi ha un primer moment en el qual vols conèixer totes les plantes que veus. Les guies per determinar les diferents espècies, les flores, t’acompanyen arreu. Ràpidament descobreixes que hi ha força plantes que no hi ha manera de poder-les reconèixer. No surten als llibres. Es tracta sovint de plantes de jardineria o plantes naturalitzades. En biologia diem que una espècie s’ha naturalitzat quan, sense ser del país, ha aconseguit reproduir-se i mantenir-se en el territori com si realment fos del país.

Una de les plantes que se’m resistia era coneguda localment com a setembres. Suposo que tenia aquest nom perquè floreix el mes de setembre. I així la vaig conèixer fins que un bon dia la vaig veure fotografiada en un llibre. Es tracta de la també anomenada nyàmera (Helianthus tuberosus).

Com cada setembre hem vist florir les nyàmeres. Es tracta d’una herba força alta, de 1 a 3 metres, amb unes flors que recorden les del gira-sol, però més petites, i que és originària d’Amèrica del Nord on era cultivada pels amerindis. Actualment és conreada a Europa i a l'Amèrica del Nord, d’on arribà a Europa el segle XVII. El seu ús alimentari és anterior al de les patates. La nyàmera fa uns tubercles allargats i irregulars, de color variable de marró pàl·lid a blanc, vermell o porpra i d’un sabor molt similar a la carxofa. Els tubercles emmagatzemen, en comptes de midó, la inulina, carbohidrat que en coure’l es transforma en fructosa. Són una font important de fructosa per a la indústria.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2011