La tórtora turca

La tórtora turca (Streptopelia decaocto)

Aquesta nouvinguda, tot i que la primera cita al país és del 1969, a Esterri de Cardós (Pallars Sobirà), al Pirineu, és originària de l'Àsia (Índia, Sri Lanka i Myanmar), i lentament s'ha estès pel territori català fins a comptar-se’n entre 56000 i 107000 parelles. El seu repetitiu i de vegades fins i tot molest cant, lleugerament semblant al del tudó, delata la seva presència tot i que és una espècie confiada que la veiem sovint als cables de la xarxa d'electricitat. S'alimenta de vegetals, llavors principalment, i per això abunda en els conreus, a prop de les granges però també a pobles i ciutats i a jardins on trobi arbrat dens per niar. En els hàbitats urbans aprofita les deixalles. L'adult fa de 31 a 34 cm, una mica més gran que la tórtora domèstica, amb la qual s'ha hibridat, que en fa 26, i amb la qual es pot confondre perquè també du aquest mig collar negre, però és rara a Catalunya (menys de 50 parelles). 
Com ha passat històricament al nostre país, amb una bona part de la població immigrant, sembla que la tórtora turca va venir per quedar-se. És generalment sedentària tot i que alguns exemplars joves van a cercar nous territoris per colonitzar-los. A Cardedeu és fàcil de veure-la a les pinedes i jardins dels Dominics i als boscos i jardins de Can Montells.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juny 2012

Retallades al BUC (Bus urbà de Cardedeu)

El govern de l’Ajuntament de Cardedeu ha decidit retallar el servei d’autobús, el BUC, per reduir la despesa que comporta. Anem malament.

Lamento ser pessimista però... L'alegria econòmica, en la qual hem viscut fins ara, s'ha acabat. Sembla que la culpa és dels mercats, això que ningú sap que són però que en aquest moments estan guanyant molts diners, i com sempre especulant.

Per bé que vagi l'economia, és una realitat que el preu de la benzina no baixarà, ni el del gasoil que, en augmentar-ne la demanda aviat igualarà el preu de la benzina. Si els sous pugen, que si ho fan, ho faran lleugerament, l’augment serà menor que l’augment del preu dels combustibles i, a no ser que perdem el senderi, la solució és optar pel transport públic, si n’hi ha. Si no n’hi ha, a contracor, es pot optar pel transport privat o per fórmules idíl·liques, però ara poc viables, com compartir vehicle en les seves diferents modalitats (carsharing inclòs), amb la qual cosa seguirem afavorint la contaminació i els problemes derivats de l’ús dels combustibles fòssils.

La solució, per tant, no és retallar el servei del BUC, sinó mantenir el servei actual, que poc a poc es va consolidant, i no reduir cap franja horària.

La prioritat d’un govern no pot ser estalviar per estalviar, s’ha de mirar més enllà. Fer carrils bici és car i els diners es podien destinar a altres finalitats però, si no n’hi ha, és impossible crear l’hàbit d’utilitzar la bici com a mitjà de transport. És el mateix que les zones de vianants que tan criticades van ser.

El problema és el criteri de qui governa, de qui no podem esperar que entengui res més enllà de la immediatesa dels diners.

L’altra tema, que aviat es farà palès, és la necessitat de viure allà on treballem. Perquè, si el cost del transport públic, com es diu des del govern, ha de ser assumit pels usuaris, d’aquí la proposta d’augment del preu del transport públic per al 2012, tot el tema de la mobilitat condicionarà on hem de viure.

No a les retallades en el transport públic municipal, ni a Cardedeu ni enlloc. Sí a les millores en el transport públic. Més freqüència de pas, més comoditat, més accessibilitat... Millores sí, retallades no. Res les justifica.

Per què? Per què cal pensar en el futur, no en el passat. Cal fer pedagogia a favor del transport públic.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu febrer 2012

El cranc senyal

El cranc senyal (Pacifastacus leniusculus)

El Projecte Rius és un projecte d'educació ambiental que té com a objectiu la conservació i millora dels nostres rius, afavorint l'apropament de les persones a l’entorn natural, i és per això que es fan, de manera regular, campanyes d’inspecció per comprovar el seu estat de conservació. L’alumnat de la Secció d’Institut Pla Marcell, com altres col·lectius, arreu de Catalunya, fa aquestes inspeccions  a la tardor i a la primavera a la riera de Cànoves-Vallforners, i recull dades que s’envien als responsables del projecte.

La tardor passada s’informà de la presència del cranc ibèric (Austrapotamobius pallipes lusitanicus) però, malauradament, les fotografies dels exemplars capturats varen permetre que els tècnics identifiquessin el cranc com a cranc senyal (Pacifastacus leniusculus), una espècie invasora, que el 2008 tot just començava a trobar-se quan els responsables del Projecte Rius varen fer les fitxes d’observació.

Aquest fet, la novetat, ens ha fet anar a l'arxiu. Hem trobat imatges del 2005, que també corresponen al cranc senyal. En aquell moment ja varem sospitar que es pogués tractar del cranc roig americà (Procambarus clarkii) que era l’espècie que en aquell moment es considerava com a invasora, però és que el cranc ibèric, l’espècie autòctona, és clarament diferent del cranc roig americà. Ara hem vist la nostra errada. El cranc senyal es distingeix de l’ibèric per una taca clara a les pinces.

El cranc de riu americà és una espècie termòfila, prefereix aigües tèbies, mentre que el cranc senyal no té cap problema en viure en aigües fredes, precisament els llocs on el cranc autòcton s’estava refugiant per sobreviure.

La situació dels crancs és un exemple dels problemes generats per les espècies invasores. En el nostre poble s'han fet campanyes de destrucció d'espècies vegetals invasores de la vegetació de ribera, entre d’altres la morera de paper (Broussonetia papyifera). Aviat caldrà pensar en fer campanyes de captura del cranc senyal.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu abril 2012

Els anys en què varem viure perillosament

La memòria és feble. Sovint no recordem d’on venim i el que és pitjor és que sovint tampoc no sabem on volem anar, i acabem anant on ens porten sense voler-ho.

La il·lusió generada per la mort del dictador i la instauració de la democràcia van donar pas a una dècada, la dels vuitanta del segle passat, que havia de culminar amb l’eufòria del Jocs Olímpics de la Barcelona del 92. L’eufòria s’acabà amb una important crisi econòmica que va gairebé liquidar el que restava del tèxtil català.

Com ara, les eleccions generals del 1996, van donar el govern al PP, que poc després de prendre possessió aprovà les mesures liberalitzadores en matèria del sòl que varen desfermar la bogeria urbanística que, en part, ens ha portat on som. Però d’això sembla que ningú se’n recordi. Com tampoc sembla que ningú vulgui recordar que la crisi ens ha vingut tant de fora com de dins del país. Aquells que deien que no hi havia bombolla immobiliària els ha explotat als nassos, en els bancs amb els qui es varen dedicar a l’especulació immobiliària, ara ensorrats, i que ells mateixos ara hauran de reflotar.

Si la construcció, com s’ha vist, ha estat un mal refugi per a l’economia, quin “conill” ens traurà ara Don Mariano de la txistera per superar la crisi?

Tots potser en tenim una mica la culpa de ser on som, però alguns més. Qui ha facilitat la urbanització a tort i a dret? Qui ha facilitat préstecs per a la compra d’habitatges a famílies que difícilment en podrien fer front, com s’ha vist? Qui ha comprat una habitatge d’un nivell que no li corresponia? Qui ha desplaçat capitals de diversos sectors productius per concentrar-los en la construcció? I els bancs, que han col·locat actius tòxics, diuen sense saber que ho eren, als inversors?

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2011

La nyàmera

Quan s’estudia botànica hi ha un primer moment en el qual vols conèixer totes les plantes que veus. Les guies per determinar les diferents espècies, les flores, t’acompanyen arreu. Ràpidament descobreixes que hi ha força plantes que no hi ha manera de poder-les reconèixer. No surten als llibres. Es tracta sovint de plantes de jardineria o plantes naturalitzades. En biologia diem que una espècie s’ha naturalitzat quan, sense ser del país, ha aconseguit reproduir-se i mantenir-se en el territori com si realment fos del país.

Una de les plantes que se’m resistia era coneguda localment com a setembres. Suposo que tenia aquest nom perquè floreix el mes de setembre. I així la vaig conèixer fins que un bon dia la vaig veure fotografiada en un llibre. Es tracta de la també anomenada nyàmera (Helianthus tuberosus).

Com cada setembre hem vist florir les nyàmeres. Es tracta d’una herba força alta, de 1 a 3 metres, amb unes flors que recorden les del gira-sol, però més petites, i que és originària d’Amèrica del Nord on era cultivada pels amerindis. Actualment és conreada a Europa i a l'Amèrica del Nord, d’on arribà a Europa el segle XVII. El seu ús alimentari és anterior al de les patates. La nyàmera fa uns tubercles allargats i irregulars, de color variable de marró pàl·lid a blanc, vermell o porpra i d’un sabor molt similar a la carxofa. Els tubercles emmagatzemen, en comptes de midó, la inulina, carbohidrat que en coure’l es transforma en fructosa. Són una font important de fructosa per a la indústria.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu octubre 2011

De cogombres i d’Escherichia coli

Escherichia coli - Imatge al microscopi electrònic de rastreig

L'intestí dels humans, i d’altres animals, allotja una complexa barreja de bacteris. És el que anomenem flora intestinal, flora que s’ha fet famosa arran la publicitat de certs derivats làctics de propietats, més publicitàries que biològiques, gairebé miraculoses.

Aquesta flora intestinal es desenvolupa a partir dels bacteris que ens envolten. La infecció inicial es produeix generalment de la mare en el part, i es va modificant amb el pas dels anys. La flora clímax és diferent en diferents espècies animals, i fins i tot dins d’una mateixa espècie, i no és igual a cadascuna de les parts de l’intestí.

L’espècie predominant a l’intestí gros és Escherichia coli, també anomenada en l’argot mèdic colibacil (bacil del colon), i és per això, el lloc on es troba habitualment, que en els laboratoris de salut pública, quan s’analitzen aigües o aliments es fan proves per detectar la seva presència que, si és el cas, indica que l’aigua o l’aliment analitzat ha estat en contacte, amb femta o residus fecals.

A Hamburg, a la potent locomotora econòmica alemanya, fa uns dies que E. coli s’ha fet tristament famosa per la mort d’humans intoxicats per una varietat extremadament virulenta del bacteri, la soca 0104:H4. Ràpidament es va trobar el culpable fronteres enllà, en una partida de cogombres arribats del sud d’Europa. I no és d’estranyar. Altres vegades ja havia estat així. Ja ho vaig comentar a la columna del desembre de 2006 esmentant un episodi similar ocorregut l’any 1995 al Regne Unit, a Suècia i a Noruega, per uns enciams Iceberg probablement regats amb aigües residuals que eren portadors del bacteri Shigella sonnei, productor de la disenteria bacteriana.

La soca 0104:H4 és una dels centenars de soques que hi ha. Tot i que la majoria de les soques són innòcues i viuen en els intestins dels humans i dels animals sans, aquesta soca produeix una potent toxina i pot ocasionar malalties greus i fins i tot la mort.

Finalment sembla que la causa no era en els cogombres. No fa mal recordar mesures bàsiques d’higiene com rentar les verdures fresques abans de fer-ne ús, o rentar-se les mans si hem de tractar aliments, i rentar-se les mans després d’anar al lavabo.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu juliol 2011

El saüc o saüquer

El saüc o saüquer (Sambucus nigra)

El saüc o saüquer (Sambucus nigra) és un arbret que pot arribar a fer 4 o 5 m que d’alçària que es fa a les vores de rierols, a les fondalades, a les bardisses i a les vorades de bosc. Sempre ha estat molt apreciat com a planta medicinal i des d’antic que el trobem plantat a la vora de moltes cases de pagès perquè, de les espècies de plantes que trobem a la Flora dels Països Catalans, és la planta medicinal que compta amb més diversitat d’usos, pràcticament de tota la planta (flors, fruits, escorça i fulles). Aquests dies els veiem florits a la riera de Cànoves al seu pas per Cardedeu.

La infusió de les flors és diaforètica, fa suar, i per això s’empra per als refredats, la bronquitis i en aquelles malalties que cursen amb febre; també s’usa per tractar trastorns nerviosos lleus. D’altra banda l’escorça té propietats diürètiques i s’utilitza per eliminar l’excés d’aigua acumulat al cos. En aquest cas cal fer la decocció de l’escorça per obtenir les finalitats diürètiques.

Entre les múltiples accions que s’atribueixen al saüc hi ha també l’acció antisèptica ocular. Tradicionalment s’ha emprat la infusió d’aquesta planta per guarir el mal d’ulls. Un altre ús extern el tenim en aplicar cataplasmes de fulles tendres per curar o desinfectar ferides o cremades. I encara més, els perfums despresos en cremar flor seca de saüc damunt de brases de foc (juntament amb un raig d’oli d’oliva) aplicats a les ferides, i talls que sagnen, estronquen l’hemorràgia i calmen el dolor.

Els fruits són lleugerament laxants i entren en la composició de tisanes per aprimar. També se’n poden preparar melmelades, xarops i vins.

Convé no confondre el saüc amb l’évol, també anomenat matacà o saüc pudent (Sambucus ebulus), una espècie afí del saüc, que fa unes tiges dretes d’1 m o poc més d’alçada, i amb fulles i inflorescències força semblants a les del saüc vertader. Tot i que figura en alguns tractats de plantes medicinals, el seu ús no és recomanable, a causa de la seva toxicitat.

.

Text publicat a la revista El Nas de Cardedeu maig 2011